Q uan l’entrevista acaba i els cantants amateurs de drill Reywer, Jaiziel i Jordan Cubano marxen del barri de Sant Ildefons de Cornellà (Sanildebronx en diuen ells en alguna cançó), un grup de cinc nens d’entre nou i onze anys s’adrecen al periodista. “Són famosos?”, “Són cantants?”, “¿Però quantes reproduccions tenen?”, “¿Tens instagram?”, “Quants seguidors tens?” L’Amin, l’Ayoub, l’Ayram i el Younes alternen l’àrab amb el castellà. Tots ells són fans de Morad, el cantant de la Florida que triomfa a internet. Per què? “Perquè som MDLR”, respon convençut un d’ells. Tan petits i ja intueixen com funciona l’economia digital de la música i tenen un ídol indiscutible que d’alguna manera els representa.

MDLR són les sigles de mec de la rue, nois del barri en francès, un terme que ha popularitzat Morad amb el seu rap de barrri. Cada cançó seva és un boom de reproduccions. El seu èxit més gran a YouTube en suma 30 milions: no hi ha cantant o banda que soni més als altaveus portàtils dels joves a qui agrada estar al carrer. Morad, encara que amb un estil únic que no es pot definir com cent per cent drill, ha destapat aquest fenomen viral, aquest subgènere del rap, que porta més d’un any volant dels barris a les xarxes. Del mateix barri de la Florida, a l’Hospitalet, i amic de Morad, Beny Jr puja fort com a segon espasa. El seu disc Samurai l’ha produït El Guincho, un dels productors més importants de música en castellà, al mateix laboratori sonor que va donar a llum El mal querer, de Rosalía, i a gran part dels èxits de Bad Gyal. És oficial: els grans productors ja miren al drill, el gènere sorgit de les barriades, sobretot, catalanes.

De Chicago a Barcelona via Londres

El drill és un subgènere del rap que va néixer als barris més durs de Chicago al voltant de l’any 2010. Presenta diferències a primera vista amb el trap en el ritme, els greus, més inflats, la majoritària absència d’autotune, i en les lletres, que segueixen codis estètics més lligats a la violència -l’inici del gènere va coincidir amb una onada de violència a la ciutat nord-americana- i menys a les drogues en els videoclips. Els mitjans generalistes s’hi van començar a fixar quan al Regne Unit, vuit anys després, es van prohibir algunes cançons per apologia de la violència, coincidint amb un seguit d’homicidis a Londres. Mentre la justícia hi veia relació, alguns sociòlegs de mitjans com The Guardian apuntaven que calia llegir més enllà i escoltar el missatge dels barris per entendre d’on sorgeixen aquestes lletres i aquesta violència. Tal com fan pel·lícules franceses com La haine o Els miserables.

Aquestes pel·lícules i les cançons de Morad i de joves que intenten fer-se lloc, com el Reywer, coincideixen en retratar una persecució i assetjament policial amb clares connotacions racistes. A més d’ensenyar la vida als barris, on es pateix una precarietat especialment centrada a la perifèria. Fins al punt que algunes famílies migrants es veuen abocades a viure en una mateixa habitació. En aquest sentit, el drill és el primer boom cultural majoritàriament racialitzat que hem viscut a Catalunya i a la resta de l’Estat. El mateix Reywer, quan va arribar amb els seus pares, provinents del Perú als sis anys d’edat, va haver de viure amb ells en una habitació, tot i que després les coses van anar a millor. Reywer va començar a escriure als 13 anys, “quan estava ratllat escrivia sobre el meu buit, la meva tristesa, pensava molt”.

“Qualsevol immigrant ho té més difícil que qui té una xarxa aquí. Com som de segona generació, estem una mica millor, però segueix sent complicat”, reflexiona el cantant, que amb 13.000 reproduccions mensuals a Spotify encara està lluny de veure diners amb la música. Això sí, ja té un nom fet a Cornellà i entre els més interessats en el gènere. En aquest reportatge el trobem en una plaça de la ciutat per gravar algunes imatges del seu pròxim videoclip amb altres joves del barri, el Jordan Cubano i el Jaiziel, que és de Puerto Rico, amb els quals ja ha fet algunes cançons que destaquen Cornellà com la zona “més picant”.

Violència i masclisme, a debat

El Reywer, com el Jordan i el Jaiziel, és conscient dels recels que suscita el drill fora dels seus seguidors. No és una cosa que preocupi als milions de fan del gènere, com demostren les reproduccions de Beny Jr, Skinny Flex o Patron 970, considerat un precursor a l’estat espanyol. La violència i el masclisme, que es reflecteix en la poca visibilitat de les dones i en el fet de tractar-les com a objectes, apareixen sovint al drill. En el cas de Reywer, fins i tot ha rebut una cançó amb el seu nom amenaçant-lo de mort, un fet que entra dins aquest joc infinit de saber fins a quin punt hi ha una intimidació real o és tot un circ. En aquest joc i en la constant lluita autoreferencial per l’autenticitat hi ha una de les grans claus del drill.

“Jo no assumeixo la responsabilitat d’educar ningú, faig música sobre les coses que veig. Romantitzem el rambo (com es coneixen els ganivets grans), sí, però som persones normals. Cantem de coses que ens passen, són reals, però són lletres portades a l’extrem. Tu pots ser molt agressiu però després vas al supermercat o a veure la teva àvia i no vas amb un rambo i la cara coberta”, reflexiona el Reywer.

D’altra banda són poques les noies que avui dia fan drill. Només en trobem unes desenes de vídeos entre un mar de més de 8.000 sota el hashtag #spanishdrill al YouTube. Entre elles, algunes, com Kare, de Barcelona, o Aya Ayat, de Múrcia, critiquen l’actitud dels nois de l’escena, que ràpidament els tiren la canya quan parlen de feina. La seva última cançó, justament, critica que “en això del drill són tot mentides / qui diu que fa és qui menys faria / a l’Insta molt mascle i de cara ni et mira…” Apunta, doncs, a la masculinitat com un dels problemes, al mateix temps que reivindica l’agressivitat del gènere.

L’Aya va gravar la seva cançó a RMX Sound, a Cornellà, al mateix estudi que Reywer i Jaiziel. Amb el boom del drill, han crescut també els estudis de gravació i els realitzadors audiovisuals que graven els videoclips. L’objectiu d’aquests joves de Cornellà és arribar tan lluny com els veïns de la Florida, a l’Hospitalet. Però la monetització a internet és exigent i demana centenars de milers de reproduccions per veure algun euro, i milions per guanyar-s’hi la vida. Tal com va descriure el sociòleg Forrest Stuart en el llibre sobre el gènere Ballad of the bullett, el drill és “fruit de la convergència entre l’economia digital i la precarietat urbana”. La reactivació dels concerts, tanmateix, els pot ajudar a generar ingressos.

A La Florida, a L'Hospitalet, més enllà de Morad i Beny Jr (que tampoc no dona entrevistes), la pedrera de rapers que miren de viure del drill és extensa, però es mostren hermètics amb els mitjans de comunicació. Això no passa amb l'estudi A.C Radio, un petit garatge on van aconseguir entrevistar Morad i on es dediquen a gravar i editar vídeos i entrevistes sobre música urbana i a produir les cançons d'alguns dels joves del barri. El Yanko, que produeix algunes de les cançons i que a part és músic de reggaeton celebra que els cantants del barri "hagin arribat tan lluny amb el drill, tot i ser un gènere a priori menys comercial que el reggaeton". Els youtubers de l'estudi celebren l'èxit d'un raper del barri que ha tingut via directa amb l'èxit des de ben abaix i sense ajudes. La fòrmula del seu èxit ningú la coneix, però segurament té a veure amb la seva autenticitat, i això que les seves lletres són les menys violentes i menys masclistes de l'escena del drill i, en canvi, amb molta apologia dels valors familiars i un retrat cru del racisme policial o fins i tot de la discriminació dels professors cap a joves com ell.

El ‘drill’ en català, menys ‘pegao’

Si en el cas del trap i la música urbana, tot just ara es comença a consolidar l’escena en català, de la mà de noms com Lildami, el drill és un gènere pràcticament inèdit en la llengua del país. El hashtag #catalandrill té només quatre vídeos, entre els quals Sota zero, de 94 Rules. El mateix Sergi Mata, de 27 anys i veí de la Granada del Penedès, no entèn per què no hi ha més gènere en català i reconeix que hi ha entrat, en part, per això. “Algú em pot dir que tindré més èxit en castellà, però crec que només seria un més, mentre que fent drill en català em destaco com un dels primers o dels únics”, reflexiona.

Comparteix, així doncs, aquesta visió marquetiniana de la música. Però és clarament diferent dels perfils clàssics del drill, uns anys més gran i procedent d’un entorn que té poc a veure amb els barris perifèrics. “El que reivindico és que si fos de Barcelona les coses m’anirien molt diferent, perquè allà hi ha tota la bombolla de la música urbana i jo he hagut de treballar. No he estat al barri ni al carrer, treballo des dels 16 anys fent cartells, em costa invertir temps i diners en la música”, diu per telèfon. “Com amb el trap, que va anar més endarrerit en català, és qüestió de temps que el drill comenci a sonar en català”, afegeix.

De l’èxit de Beny Jr i El Guincho amb Samurai -que no fan entrevistes, però sí marquesines publicitàries- i de com el gènere es reinventi i es relacioni amb els altres de la música urbana en dependrà que es quedi als barris i s’esgoti aviat o que s’enlairi com estan fent el reggaeton i el trap, moltes vegades de bracet i cada cop amb més fusió entre ells i amb el folklore i tot tipus de música popular.