BarcelonaEstiu del 1979. Foto en blanc i negre. Un home jove vestit de diumenge, amb una filla de mesos a coll, posa davant la càmera sense mirar l’objectiu. Darrere d’ells s’obre una vall frondosa amb un santuari al mig. El pare mira la nena i sembla que li estigui dient: “Mira, tot això és la vall de Coaner. Abans que tu nasquessis, jo sempre venia a córrer per aquí i parava a beure aigua fresca de la font. I pensava: si mai tinc una filla, li posaré el nom d’aquest paratge que tant m’agrada. Doncs bé, aquí et tinc”.

Estiu del 2023. Foto en color. La Coaner Codina s’ha fet gran i torna a posar davant la càmera als peus del mateix santuari. Ja no l’acompanya el pare, sinó que l’envolten una vintena llarga de noies i nenes d’edats diverses. Tenen un tret en comú: totes es diuen Coaner. I es troben un cop a l’any en aquest racó del Bages que els dona el nom. Ho fan pels volts del 8 de setembre, el dia de les marededeus trobades. Coaner n’és una, com ho són Queralt, Tura, Claustre, Foix, Ares o Bruguers, a banda de les més conegudes Núria, Montserrat i Meritxell. 

La Codina és la primera Coaner que consta al registre. L’historiador Bernat Comas ha fet una recerca del nom fins al segle XVI i no n’ha trobat cap altra de documentada. Darrere d’ella n’han vingut unes quantes més i ara n’hi ha 27 al recompte informal que en fa l’associació Amics de Coaner (més actualitzat que l’oficial de l’Idescat, que només arriba fins al 2019). “El primer cop que es va posar aquest nom va sobtar molt. Després va anar funcionant i els darrers anys sembla que hi ha hagut una revifalla. S’ha posat de moda!”, riu Josep Peramiquel, secretari de l’entitat. De fet, entre la primera Coaner i la segona van passar 14 anys, i en tota una dècada només se n'hi van afegir dues més. Però en els darrers 10 anys s'ha posat aquest nom a 17 nenes. La majoria, de Súria o altres municipis de la comarca, tot i que el nom comença a escampar-se més enllà del Bages.

Un nom que et lliga a un espai

El dia de la Festa Major de Coaner arrenca amb una caminada des de Súria. Són les 8 del matí i desenes de persones amb pantalons curts i bon esperit s’apleguen al pla de la Font per enfilar cap a la vall veïna. Fem la ruta, d’uns set quilòmetres, al costat de Bernat Comas, que a banda d’historiador és tècnic forestal i ens il·lustra, a parts iguals, sobre els orígens de Coaner i l’entorn privilegiat que l’envolta. “La primera menció del topònim Coaner apareix al segle X, en la forma llatina Quovece Negro, que es podria traduir com a boscúria fosca”, explica Comas. Fins al XIX Coaner va ser un poble independent, i en el moment de màxima esplendor va arribar a tenir més de 200 habitants. Ara són una vintena, que viuen en masos dispersos per la vall i pertanyen a Sant Mateu de Bages. Al nucli històric hi queda una torre del segle X, vestigi d’un castell medieval; l’església romànica de Sant Julià, que l’any vinent farà 1.000 anys que va ser consagrada, i el santuari de la Mare de Déu de Coaner. 

“És una vall molt tranquil·la: no hi sents els cotxes i el bosc hi és omnipresent. S’ha de creuar una riera fins a nou vegades per arribar al nucli del poble. És un lloc amb molt d’encant que la gent de la comarca ha anat descobrint aquests últims anys”, apunta Comas. Potser per això s'han incrementat les famílies que han volgut posar aquest nom a la filla. És el cas de l’Olga Triano i el Marc Vicente, pares de la penúltima Coaner que consta (de moment) al registre. “Jo tinc família a Valls de Torroella, una antiga colònia tèxtil d’aquí al costat, i coneixíem el nom. Vam venir un dia a visitar la vall i ens va agradar molt”, diu la mare. Per a Josep Peramiquel, pare de la quarta Coaner, “els noms de les marededeus trobades estan molt arrelats a la terra i al país i la gent els identifica com a propers”. Però més que el motiu religiós, la majoria en destaca el lligam amb l’entorn. “Jo ho visc des de l’excursionisme, des del lloc natural i el caliu que s’ha generat aquí”, afirma Coaner Codina, per a qui l’amor al medi hi pesa més que el culte a la marededeu.

Anècdotes de dir-se Coaner

Sens dubte és un nom que no passa desapercebut i que “està ple d’anècdotes, quan et trobes amb gent, quan passen llista en una classe… Sempre et convida molt a explicar d’on ets, l’origen del nom”, comenta la Coaner número 1. En alguns casos, les batalletes comencen fins i tot abans de néixer. “Quan érem a la sala de parts i em van demanar com es diria la criatura, directament els vaig respondre «Doneu-me un llapis que us l’escric»”, explica divertit Josep Peramiquel. Una altra de les joves homònimes ens fa notar que el nom es pronuncia molt semblant a les sigles angleses Q&A (de Questions and answers, o preguntes i respostes). “Tinc amics que em diuen així de broma”, observa Coaner Adam.

Hi ha situacions simpàtiques, i d’altres que es fan més feixugues, com haver de lletrejar el nom cada vegada. En això coincideixen totes les Coaners i familiars de Coaners amb qui parlem. “Et demanen si és un nom de noi, si és de l’Àfrica, i tu has d’explicar que no, que és de Súria”, diu la Codina. La majoria “s’ho agafen molt esportivament”, opina Josep Peramiquel, tot i que alguna Coaner ens confessa que mai no reserva amb el seu nom “perquè és un pal”. “Jo sempre reservo amb el nom de Clara”, admet Adam, que hi afegeix un punt d’humor negre: “També em fa gràcia que encara no s’hagi mort mai cap Coaner”.

Xocolata, goigs i foto de família

El dia de la festa major és l’únic moment de l’any en què la talla de la Mare de Déu de Coaner es trasllada des de l’església parroquial de Valls de Torroella fins al santuari que porta el seu nom. Sota l’esguard de la imatge romànica, se celebra una missa que acaba amb el cant dels goigs, moment àlgid que aplega devots i ateus, que entonen en comunió: “De cels y terra aclamada / Reyna sou, preciosa Ester: / Siau la nostra advocada / Verge Santa de Coaner”.

A l’esplanada que s’obre davant de l’església, les Coaners, els seus familiars i altres veïns de la zona comparteixen una xocolata calenta deliciosa mentre reprenen converses d’un any per l’altre. “La trobada que fem és molt maca, fa molta sensació de família, de ser a casa. De moment encara no és gaire massiva i saps qui hi trobaràs. Els comentaris es repeteixen any rere any”, explica Coaner Codina. Des de fa uns quinze anys, els Amics de Coaner s’encarreguen d’organitzar l’aplec, en què aprofiten per explicar les millores i rehabilitacions que es van fent al conjunt històric. “Abans les iaies que venien a la parròquia escombraven i cuidaven l’espai, però Coaner s’ha anat despoblant i la creació de l’associació ha estat un mecanisme natural perquè aquest indret no es perdi”, explica Peramiquel. L’entitat busca “donar valor i projectar la història i el llegat del poble” i, per fer-ho, busca subvencions i ajudes per restaurar i mantenir el patrimoni.

Abans d’acabar la jornada, encara hi ha un vermut popular, una ballada de sardanes i la foto de família de les Coaners, que cada any s’amplia. “Fins ara ens ha estat molt fàcil estar totes en contacte. Però si es comença a popularitzar el nom, potser d’aquí uns anys haurem de construir un pavelló per poder-les encabir”, conclou entre bromes Bernat Comas.

Com és dir-se Coaner?

Tinc un nom singular i durant uns quants anys vaig viure sent l’única nena que el duia i el sentia com a molt propi. Dir-se Coaner té un punt molt poètic, per l’espai que representa, per l’origen del nom de l’indret i pel vincle emocional que et connecta amb aquest entorn i el seu paisatge. Dur aquest nom és una autèntica aventura, sempre hi ha anècdotes curioses i mil històries al voltant del nom plenes d’humor.

Soc la segona Coaner, després de la Codina. I m’agrada molt el meu nom: m’arrela a la mare i als avis, que eren de Valls de Torroella. Jo visc a Avinyó i allà soc l’única que em dic així. D’entrada potser sobta, però un cop la gent l’aprèn, sempre més t’hi relaciona. Això sí, has d’explicar-lo o lletrejar-lo cada vegada. Si he de reservar taula o demanar una pizza, quan no tinc ganes de parlar, dono el nom de la meva parella. Si no, em passa com l’altre dia, que a l'arribar al restaurant havien guardat la taula a nom de Juani.

A mi m’agrada molt el meu nom. És una cosa única que tenim molt poca gent. A més, com que visc a Barcelona, n’hi ha molt poques. La trobada que fem cada any la visc molt contenta, perquè no conec ningú més que ho faci, això de reunir-se amb altres persones que es diuen igual. L’únic que no m’agrada gaire és que a la gent li costa pronunciar el meu nom i sempre l’he de lletrejar. Una vegada, jugant en grup, em van arribar a dir José! Però, malgrat tot, el meu nom me’l quedo perquè és únic al món, és especial per a mi.

Jo em dic Marc (soc el pare de la Coaner) i tinc el nom més comú a Catalunya. A classe sempre érem quatre Marcs. Així que quan l’Olga va proposar aquest nom, vaig votar-hi a favor, perquè així la meva filla viurà el contrari del que he viscut jo. A més, és un nom català i això ho reivindiquem. Perquè ara posem a les criatures noms internacionals, o de Joc de Trons. La nostra filla petita es diu Mont, que també és una marededeu trobada. Hem decidit posar-los noms de petits municipis com aquest. Fins i tot a la gossa, que es diu Mura.