BarcelonaLes estadístiques ho diuen tot. El 2002 hi havia 1.699 seminaristes al conjunt de l'Estat i 195 es van ordenar, segons dades de la Conferència Episcopal Espanyola. Dues dècades més tard, el 2022, la xifra d'aspirants a sacerdot va baixar gairebé un 43%: només n'hi havia 974 i amb prou feines se'n van ordenar 97. Per aquesta raó, Santi Martínez trenca tants motlles. Vicari de la Ràpita i rector de Masdenverge, un petit poble del Montsià, és el capellà més jove de Catalunya. Té 27 anys. Va fer la seva primera eucaristia a Terrassa, d'on és originari, i sempre porta el collet de capellà, encara que vesteixi texans i vambes, perquè se sàpiga que és mossèn.

De petit ja volies ser capellà?

— Els capellans sempre han sigut una figura molt propera. Tots els que he conegut van ser referents. La meva família és creient practicant i anàvem a missa els diumenges, però la fe sempre l’hem viscuda com una cosa molt natural, no imposada. També vaig anar a un col·le cristià i això ajuda. Però no, no volia ser capellà de petit.

Aleshores què volies ser?

— Pagès, com el meu germà bessó, que sí que s’hi ha dedicat. Ha estudiat enginyeria agrícola. La meva àvia paterna és del poble de Peramea, al Pallars Sobirà, i passàvem els estius allà. M’agradava l’esport, la natura i els animals.

Què et va portar, doncs, a canviar d’opinió?

— A la parròquia on jo anava, la del Sant Esperit de Terrassa, va arribar un mossèn jove que es diu Emili Marlés i que havia passat una temporada als Estats Units. Allà havia après una nova manera de transmetre la fe i la va aplicar a la nostra parròquia. Era el mètode Life Teen. Combinava molt bé la part humana i lúdica amb una part espiritual. Quan tenia 16 anys, també ens va proposar anar a una trobada a Holanda de parròquies que impulsaven el Life Teen i allò em va marcar molt.

En quin sentit?

— Em va fer prendre la fe com una cosa molt important a la meva vida, que em donava pau i treia el millor de mi. A partir d’aleshores intentava resar cada dia i llegir la paraula de Déu, o anar a missa entre setmana alguna vegada, malgrat que jo sempre he portat una vida molt normal. Jugava a hoquei a l’Egara Terrassa i tenia els meus amics. No era un friqui de l’Església. Vull dir que no vivia en una bombolla, també veia altres realitats. Però em va néixer del cor ser sacerdot.

A qui l'hi vas dir primer?

— A mossèn Emili [Marlés] i a un altre mossèn del col·le.

M’imagino que et devien animar a fer el pas.

— Mai vaig tenir la sensació que ells pensessin “Perfecte, a veure si aquest el lliguem”. Tot el contrari. Fins que no ho vaig decidir del tot, no ho vaig dir mai a la meva família, ni al meu germà bessó.

Es devia quedar impactat.

— Sí, però tampoc el va sorprendre. Em va animar i vaig trobar-hi un suport.

I la resta de gent que coneixies?

— A la resta de la gent sí que em va costar dir-ho perquè sabia que em jutjarien o pensarien que m’havien enganyat i m’havien menjat l’olla. Em feia pànic. Però no pànic de fer-me capellà, sinó de dir-ho.

Com és això del seminari?

— Jo vaig anar al Seminari Interdiocesà de Barcelona. És com una mena de residència d’estudiants. Al matí tens les classes i la tarda lliure, i estudi de dilluns a divendres. També fèiem voluntariats perquè la nostra formació no només és intel·lectual, també és humana. I els caps de setmana anàvem a una parròquia a acompanyar un sacerdot per tenir una experiència pràctica.

O sigui res de sortir o d’anar de festa amb els amics.

— Hi havia uns horaris, però sempre han estat molt flexibles amb mi. Jo soc molt actiu i estar tancat no em va bé. Anava a jugar a futbol, o alguns caps de setmana tornava a casa a Terrassa i sortia amb els amics, però mai m’ha vingut de gust agafar la gran borratxera. Jo soc esveradot, així que em cal poca cosa per animar-me.

Doncs el seminari se’t devia fer avorrit.

— Sí, sí, totalment, no t’enganyo. A mi el que em va salvar va ser tenir clara la vocació. L’experiència se’m va fer una mica llarga, perquè són sis anys i al final tens ganes d’acabar i volar.

Voles i com decideixes on vas?

— El bisbe t’ho diu en funció de les necessitats, però és una decisió dialogada. Jo tenia la inquietud d’anar a un lloc on manquen sacerdots per poder ajudar. Ara soc rector a Masdenverge, vicari a la Ràpita, i col·laboro en dues escoles. L’experiència als pobles és molt interessant perquè ets molt polivalent. Participes en moments molt importants de la vida de la gent: naixements, casaments, funerals, situacions difícils, situacions de molta alegria. La gent t’obre molt el cor.

I has aconseguit ficar-te els joves a la butxaca.

— Tinc un grup de WhatsApp amb els joves a Masdenverge i a la Ràpita. Jo ho faig sobretot a través de l’esport i de plans lúdics. La gent jove potser no ve a l’església, però si tu t’apropes a ells, estan molt agraïts i responen molt bé.

Els deu sorprendre el celibat. Creus que l’Església està desfasada en aquest sentit?

— A mi personalment m’hauria agradat casar-me i tenir fills, però he pres una opció que no ho contempla. La gent diu que això està desfasat, però també fa que t’obrin més el cor. Moltes vegades tinc la sensació que la gent, d’entrada, quan em veu tan jove, pensa: “Quina tara té aquest perquè s’hagi fet mossèn”. Si ets capaç de mostrar-te tal com ets i veuen que ets un paio normal, aleshores pensen: “Quina experiència ha tingut aquest que l'ha portat a ser sacerdot i renunciar a una cosa tan maca com és casar-se”. I això fa que la gent et prengui més seriosament.