El meu germà Quim em presenta uns amics i una de les amigues que sap que no tinc parella em fa la pregunta: "Tu fas servir Tinder?" En aquell moment el meu cervell es posa en estat d’alarma i comença a indexar possibles respostes. La fàcil: no. L’evasiva: psà. L’ambigua: passo. Tiro per la fàcil: no. I en tres, dos, u apareix la següent pregunta: "Però fas servir alguna app d’aquestes?" Merda. Podria inventar-m'ho i dir que m’he apuntat al celibat de les monges de l’orde del Cister versió budista. Podria fer-ho, però no ho faig perquè el meu germà i la seva parella, la Marta, s’estan pixant de riure. 

Decideixo ser honesta: ara mateix em moc en un entorn de no monogàmia i relacions obertes, explico. Això no vol dir que no vulgui parella, però en cas que aparegui vull que sigui d’aquest món. Pam. Els ulls i les orelles s’obren producte de la sorpresa, la curiositat i el desconcert. Com no podia ser d’altra manera en un públic monògam tradicional, tot són preguntes, dubtes i qüestionaments. Molts qüestionaments. No a mi sinó al fet que el que explico funcioni i sigui real i no pura postura. Que no sigui una moda. No creuen que pugui funcionar perquè la gelosia sempre hi intervé, diuen. Perquè quan t’enamores de debò només vols estar amb una sola persona (sic, glups, aix), perquè tot això dels vincles estables o ocasionals, de les multirelacions, del món lliberal, el poliamor, etc. és només per a uns pocs. I així tot. 

Intento mantenir la calma perquè la conversa és cordial i ells són macos, però estic cansada que quan explico que faig alguna cosa que no és la majoritària sembla que ho faci per les ganes de tocar els pebrots i les cireres a l’opció mainstream. O per provocar. I els dic que científicament no és possible que existeixi un sol motlle per fer magdalenes. Que quan vam néixer ens van estafar i ens van dir que era així. Només n’hi havia un. El motlle de l’heterosexualitat i la monogàmia. Jo mateixa fins fa pocs anys no tenia etiquetes per esmentar tantes de les coses que ara conec i visc en les relacions sexoafectives (tampoc sabia que també m’agraden les dones i mira, oh sorpresa, ara ja ho sé). Però ja tinc les paraules. Ja hi són i no marxaran mai.

Com diu el meu amic David quan hem parlat de relacions, ara soc aquí, no és que sigui això, ara hi soc i potser demà seré en un altre espai. Però ara hi soc, coi, i tinc cinquanta-tres anys i fins i tot he superat una nova inspecció d’hisenda sense multa. Sé el que em faig: escollir. Perquè ara sé que puc escollir i abans no. I triï el que triï ho faré sabent totes les opcions i no empassant-me el gripau de mida Tyranosaurus Rex que diu que el que és bo, allà on segur que acabaré anant a petar quan em passi la febrada de la lascívia i el llibertinatge, és allò de sempre. 

La gent jove ho té més fàcil. Però també m’agrada explicar que som força les dones de la meva edat que llancem el motlle de les magdalenes pel balcó, tot i que se’ns jutja diferent per fer-ho, per això, per l’edat. Perquè no se’ns permet experimentar i trepitjar nous territoris. En nosaltres es viu com un caprici o una fase. I no. I és important saber que ho vivim amb un power i una naturalitat diferents. Amb molta consciència. I molta alegria! I que duri.