Les tres històries de La Crónica Francesa tenen lloc a la ciutat fictícia d’Ennui-sur-Blasé. A Léa Seydoux -que hi interpreta el paper d’una funcionària de presons que posa per a un intern- el nom li sembla graciosíssim. “És genial! És justament la imatge que un nord-americà es fa dels francesos: són uns avorrits”, diu Seydoux rient.

Per a l’actriu, però, aquest any ha sigut qualsevol cosa excepte avorrit. L’esperat film de Wes Anderson arriba després de la també llargament esperada Sin tiempo para morir, la gran producció protagonitzada per Seydoux i per Daniel Craig, el James Bond sortint. La Crónica Francesa es va projectar aquest estiu a Canes, al costat de tres pel·lícules més protagonitzades també per Seydoux: Tromperie, l’adaptació que Arnaud Desplechin ha fet de Deception, l’obra de Philip Roth;The story of my wife, un film d’època d’Ildikó Enyedi, i France, el drama satíric de Bruno Dumont. Aquesta gran varietat de papers fa que resulti difícil tenir una única imatge de Seydoux.

L’actriu, de 36 anys, va entrar per primera vegada als cercles del cine d’autor el 2008 amb La belle personne, un film francès sobre l’enamorament entre una alumna i el seu professor. El 2013, gràcies a una pel·lícula força explícita, La vida d’Adèle, va compartir la Palma d’Or de Canes amb el director, Abdellatif Kechiche, i la coprotagonista, Adèle Exarchopoulos. Spectre la va introduir, el 2015, en la franquícia Bond després d’aparèixer en una entrega de Missió: impossible.

De vegades ha interpretat personatges que infonen respecte, però en una conversa Seydoux va molt al seu aire. En un hotel boutique de Midtown, fa pauses freqüents per quedar-se de tant en tant en silenci, irradiant, però, afabilitat i curiositat. Els seus primers comentaris no són sobre Bond ni sobre “el Wes”, sinó sobre la crítica existencial que conté la France de Dumont.

“Sap que forma part del sistema capitalista”, diu Seydoux, reflexionant sobre el seu personatge, France de Meurs, una periodista televisiva en crisi. “I ella vol això, era la seva ambició. Però és conscient que també és un instrument del sistema. I és conscient de la seva pròpia alienació”.

A La Crónica Francesa [The French Dispatch ], que es va estrenar aquest divendres, Seydoux interpreta el paper de funcionària de presons i amant d’un gran artista empresonat, Moses (Benicio del Toro). El seu dinamisme i enginy mantenen la cadència còmica del film.

“El ritme, el llenguatge corporal, la manera de moure’t: el Wes creu que no et pots moure d’una manera normal. Tot ha de ser com ell vol”, diu Seydoux.

Anderson li va oferir el paper amb un SMS que em llegeix en veu alta: “La pel·lícula és una mena de recull de contes. O sigui que te n’enviaré només els trossos que has de llegir...” Sobre la manera de fer tan expeditiva del seu personatge, diu amb una rialla: “Crec que jo soc ben bé així!”

“Vaig patir molt perquè jo era diferent”

Seydoux es va criar a París amb un pare empresari i una mare amb “esperit artístic”. El seu avi va comprar el famós estudi cinematogràfic francès Pathé, que es remunta als inicis d’aquest art, però diu que no estaven gaire units.

“Era una família bohèmia però no era una família bohèmia feliç. De petita estava molt trista”, explica. “Vaig patir molt perquè jo era diferent. Em costava llegir”. En anteriors entrevistes l’actriu ha descrit una infància molt tímida en què “estava totalment tancada en el meu món”.

Per a Seydoux, La belle personne, el film que la va fer famosa, va ser “la seva primera família en un cert sentit”. Fer cine li va donar una raó de ser: “El que m’agrada és sentir-me necessària i m’agrada compartir coses amb la gent. Em connecta amb el món”.

No hi ha dubte que Seydoux té molt clara quina ha de ser la seva carrera professional. Altres actors potser haurien titubejat després de l’esgotador procés de La vida d’Adèle. Durant el famós rodatge, es van haver de repetir moltes escenes sexuals molt llargues i, segons em va dir, Kechiche la va amenaçar nombroses vegades amb despatxar-la. Hi va haver enfrontaments públics.

Amb tot, diu amb orgull que ho tornaria a fer. Però sí que es va adonar que havia de triar millor els directors, perquè, com ella diu: “No necessito patir per donar el millor de mi mateixa”.

Seydoux no defuig nous papers en pel·lícules d’aventures. Acaba de rodar Crimes of the future, de David Cronenberg, amb Viggo Mortensen i Kristen Stewart. La trama? “És un futur distòpic en què la gent menja plàstic. I els creixen uns òrgans. Jo soc cirurgiana i els amputo aquests òrgans”.

Després ha fet un drama familiar, One fine morning, de Mia Hansen-Love, que va rodar durant l’estiu, abans de contagiar-se de covid-19 al plató. Seydoux va haver de renunciar a Canes i fer quarantena a París (on viu amb la seva parella i el seu fill, encara molt petit). El seu personatge és una mare soltera que cuida el seu pare malalt i troba l’amor.

Arriba un moment que la seva àmplia gamma de personatges em recorda la cita d’un comediògraf: “Res humà m’és aliè”. I com que li agrada, Seydoux em passa el mòbil i em demana que l’hi escrigui.

Aleshores es gira per sorpresa i diu en broma: “O sigui que em troba humana? Sí!”

Traducció: Lídia Fernández Torrell

Copyright The New York Times