A l pavelló no hi ha lavabos per a les dones. El Nazir, un empleat de Bangladesh que porta més d’una dècada treballant a l’Aràbia Saudita, triga a adonar-se del problema i, nerviós, intenta trobar algú que ho pugui solucionar. “Aquesta instal·lació és propietat del ministeri d’Esports. I, fins fa un any, a l’Aràbia Saudita les dones no podien practicar educació física. Així que no hi ha lavabos per a dones als pavellons”, explica Mariona Miret, responsable dels projectes de la Fundació del Barça. Miret, que ha viscut a la República Democràtica del Congo, al Txad o a Indonèsia mentre treballava per a diferents ONGs, no perd la calma, ja que no tenir un lavabo de dones no és estrany en aquests contextos. Però els treballadors del pavelló suen, nerviosos, al veure com desenes de nenes busquen els serveis. Fins que un home uniformat enganxa un paper escrit a mà a la porta d’un vestidor per a homes i ho soluciona. I les nenes entren en un vestidor on normalment es dutxen nois que practiquen judo, entre pòsters de velles competicions internacionals que han perdut el color, víctimes del pas del temps. Però a l’Aràbia Saudita, el rellotge, sempre lent, s’ha accelerat els últims mesos. I per primer cop les dones van entrar al pavelló del complex esportiu Príncep Faisal bin Fahd, a Riad, la capital del regne. I ho van fer amb l’escut del Barça al pit.

Des de l’any 2015, la Fundació del Barça ha portat a terme un programa entre noies d’entre 10 i 16 anys, primer a la ciutat de Jubail i actualment a Riad, que permet a noies saudites practicar esport i aprendre valors seguint la metodologia FutbolNet. “Aquesta metodologia intenta transmetre diferents valors utilitzant l’esport, per permetre a les nenes millorar a nivell emocional. Les ajuda a relacionar-se millor, a tenir més empatia i confiança. Evidentment, cada país demana adaptar les activitats en funció de l’objectiu. A l’Aràbia Saudita un dels reptes és l’empoderament i els drets de les noies. Des del primer moment, el repte va ser contribuir a la igualtat de gènere en aquest país”, explica Miret. Cada any més nenes s’han interessat en el projecte i fins i tot algunes escoles només per a noies han incorporat FutbolNet al seu programa escolar.

Cada any, la Fundació organitza un festival de final de curs, i aquest cop el govern saudita va oferir per primera vegada una instal·lació estatal i va permetre la presència de periodistes. “El festival de fa dos anys va ser a porta tancada. El 2018 va ser obert, però no era en una instal·lació estatal. Aquest últim any s’han obert tantes portes que hem avançat molt”, diu Miret, somrient, mentre mira com dues treballadores de la Fundació, Ariadna Garcia i Laura Sentís, treballen amb desenes de voluntaris locals per organitzar-ho tot. El festival no és només una festa per a les nenes i els nens que han participat en el projecte. És una oportunitat per demostrar a les autoritats la feina feta. Els representants del ministeri d’Esports, un cop comença l’acte, s’aixequen de les cadires i fan voltes, mirant les activitats i fent preguntes. El govern saudita ha posat la lupa en l’esport per canviar i l’any vinent organitzarà el Ral·li Dakar per primer cop. També vol ser seu de la Supercopa d’Espanya de futbol.

L’esport entra a les escoles de nenes

A l’Aràbia Saudita, en tres anys s’han viscut més canvis que en els anteriors 30. El juliol del 2017 el ministeri d’Educació va anunciar que per primer cop les nenes haurien de rebre classes d’educació física a l’escola. “Abans les dones no podíem fer esports en públic. Jo jugava a bàsquet i a futbol amb els germans a casa, però després no podia fer res. Ara ha canviat, tot i que encara no hi ha clubs esportius per a dones”, diu Maram Alsuweyda, una de les formadores que han passat pel programa FutbolNet. L’any 2012 el Comitè Olímpic Internacional va exigir als saudites que, per primer cop, enviessin dones als Jocs Olímpics. Wojdan Shaherkani, una judoka nascuda a la Meca, va participar en els Jocs malgrat que no tenia experiència en un esport que coneixia només perquè el seu pare n’és àrbitre. La segona pionera va ser Sarah Attar, una atleta nord-americana que no parla àrab però va ser convidada perquè el seu pare era saudita. Cap de les dues tenia la marca mínima per participar en els Jocs, ja que a l’Aràbia Saudita les dones tenien prohibit fer esport.

Set anys després, 200 nenes han participat en el festival de final de curs del programa de la Fundació del Barça. Aquest any la Fundació ha treballat amb dues escoles, amb nens i nenes, i amb Al-Nahda, una organització que treballa amb dones en risc d’exclusió social. “Les coses estan canviant. I han de canviar més”, diu pausadament, però amb veu segura, Lamia Elfaris, que aquest any ha fet d’entrenadora al programa. La Lamia arriba a un restaurant d’Ad-Diriyya, una zona a l’oest de Riad on hi ha les ruïnes de l’antiga capital del primer regne saudita, destruïda per tropes egípcies el 1818. Després de dos segles abandonada, la zona està revifant gràcies a excavacions arqueològiques, a la creació de centres comercials i a la museïtzació de la part antiga per atraure turistes. “El govern vol obrir el país de mica en mica. La idea és rebre més d’un milió de turistes l’any 2030. Estem vivint anys de grans canvis en una societat molt tancada fins ara”, admet Mariona Miret quan rep la Lamia a la porta del restaurant.

Baixa la persecució del vel

La Lamia arriba amb els cabells tapats per un vel, però un cop dona la mà, abans d’iniciar l’entrevista, se’l treu i deixa a la vista els seus llargs cabells negres arrissats. L’abril del 2018 el govern saudita va fer un dels canvis més celebrats per les ONG que defensen els drets de les dones: li va treure a la Mutaween, la temuda policia religiosa, el dret d’aturar en espais públics els ciutadans -especialment les dones- per la seva manera de vestir. Maquillada amb elegància i amb unes sabatilles esportives Nike, explica que sempre li ha agradat el futbol. “El Madrid té una acadèmia de futbol aquí, familiars meus hi van anar. Jo hi anava per veure-ho. Llavors pensava que només era futbol, però el que ofereix el Barça és diferent. M’ha donat una formació que m’obre la possibilitat de trobar feina. He après que els esports poden ser claus en la formació. Ara vull ser un exemple per a altres noies”, raona mentre els treballadors del restaurant la miren. Uns amb curiositat, però algun d’ells indignat al veure una saudita sense vel parlant amb homes estrangers. La veu de la Lamia mai s’altera. El discurs és ferm.

“Normalment, l’objectiu central del programa són els infants. Però a l’Aràbia Saudita és diferent. Aquí l’educador és una figura clau en el procés de canvi. En aquest cas una de els conseqüències del projecte ha sigut oferir a les nenes una oportunitat laboral, empoderar-les. Han millorat el seu CV amb un certificat de la Fundació amb el suport de la Universitat de Barcelona i ara poden accedir a feines que abans creien que no podrien tenir mai. El govern va decidir finalment permetre a les nenes estudiar educació física, però es va fer sense tenir professors. Així que en un entorn tan masculinitzat a tot arreu com és l’esport, moltes d’aquestes noies ara estan trobant feina en escoles gràcies a aquest projecte”, explica Mariona Miret.

Amb tot, en un país amb més de 33 milions d’habitants i moltes zones rurals ancorades en el passat com l’Aràbia Saudita, encara queda molt per fer. El març passat, el Consell de Drets Humans de l’ONU va votar una condemna contra el regne saudita per la detenció d’11 activistes per haver escrit en blogs i contactat amb periodistes estrangers per denunciar la manca d’oportunitats per a les dones. D’aquestes 11 dones, 7 han estat posades en llibertat els últims mesos i han denunciat agressions a la presó. “L’assassinat al consolat saudita d’Istanbul del periodista Jamal Khashoggi ha creat problemes al príncep Mohamed bin Salman, acusat d’haver ordenat l’assassinat. Les detencions d’aquestes dones crítiques seria un intent per fer callar els crítics ara que s’estan fent reformes per millorar la imatge del país”, diu Raghida Dergham, especialista en afers saudites de l’Institut Beirut.

La mateixa setmana del festival de final de curs, 37 persones van ser executades acusades de terrorisme. “És un país que comença a canviar després d’anys tancat. Fa uns anys el govern va anunciar el programa Vision 2030, que pretén modernitzar la societat saudita. Donar més drets a les dones, obrir fronteres, buscar fonts d’ingressos més enllà del petroli... Després de les revoltes de les Primaveres Àrabs, el govern entenia que calia introduir canvis per evitar mals majors. Però en una societat tan tancada, molta gent s’oposa als canvis per evitar perdre privilegis”, explica Raghida Dergham. Els últims mesos les dones han pogut començar a caminar en públic sense vel (especialment als centres comercials), han votat i han rebut permís per fer esports i per conduir.

Formar i preparar les nenes per a la feina

Una de les dones que condueixen és Rasha Alturki, directora executiva de la Fundació Al-Nahda, una entitat fundada als anys 60 que ajuda a donar oportunitats a dones d’entorns complicats. Al-Nahda va aconseguir fa dècades treure de casa dones amb síndrome de Down perquè guanyessin diners fent d’artesanes. Abans estaven tancades a casa per sempre, perquè les famílies se n’avergonyien. Al-Nahda forma i dona feina a nenes sense pares o dones maltractades. “Amb projectes com aquests estem creant un cercle. Primar la formació i després donar feina a les noies”, explica Alturki al seu despatx -un despatx ple llibres comprats quan va estudiar als Estats Units-. Però és prudent. “La cultura dels esports entre les dones està naixent ara. La major part de noies no saben qui és Messi. Reconeixen la samarreta perquè és a tot arreu, però no coneixen els jugadors... Segur que les noves generacions veuran les coses d’una altra manera. Ara cal començar a invertir en adaptar les instal·lacions esportives, per exemple...”

Arribar fins aquí no ha sigut fàcil. El 2015 la Fundació va rebre una proposta de l’empresa petrolera Shell per iniciar un projecte solidari a l’Aràbia Saudita. “Cal entrar amb socis locals per guanyar-se la confiança, o en cas contrari els projectes poden ser cancel·lats”, admet Miret. El Barça va contactar amb una organització local, Saudiete, especialitzada en projectes per millorar la societat a través de la formació de joves. A Saudiete hi treballa la catalana Anna Macià, que sobre el terreny va anar obrint, pas a pas, les portes per poder crear un projecte que no s’havia vist mai abans. “Sense la feina de Saudiete no hauríem arribat aquí. Calia avançar amb prudència per guanyar credibilitat en un país tancat, per demostrar que era un projecte amb sentit. No pots venir i dir que vols fer un projecte. Calen permisos, reunions. La Fundació va aconseguir treballar amb nenes fins i tot abans del canvi de llei que obliga les noies a fer educació física. Calia guanyar-se la confiança de les autoritats. El 2015 es va poder començar a treballar amb els primers grups, només de nois. I el 2016, a la ciutat de Jubail, per primer cop amb noies”, explica Mariona Miret.

Fa anys Ariadna Garcia, que coordina els projectes de la Fundació a l’Àfrica i a l’Aràbia Saudita, es va arribar a passar hores a l’aeroport perquè cap taxista la volia portar, ja que era una dona que anava sola. Però no va defallir, i quan comença el festival d’enguany, amb l’experiència de tants anys, tot està a punt. En aquesta ocasió també ha volat a Riad Laura Sentís, una reusenca especialista en filologia àrab que viu a Beirut, on coordina els projectes de la Fundació del Barça amb els refugiats de la guerra de Síria. Plegades miren com comença el festival, organitzat segons la metodologia FutbolNet: primer, els participants parlen per consensuar les normes de les activitats, després juguen 15 minuts i, finalment, fan una xerrada per valorar què ha passat, per potenciar l’esperit crític. A l’Aràbia Saudita no només juguen a futbol. Fan diferents activitats, com jocs creats per les mateixes nenes o partits de voleibol, un esport molt popular al regne saudita.

A les treballadores de la Fundació, però, la mirada se’ls desvia cap als grups de noies que arriben provinents de la Fundació Al-Nahda. “Les noies que venen d’Al-Nahda ( renaixement, en àrab) ho viuen molt més que els nens i nenes que han passat pel programa a les escoles que formen part del projecte. Els nens de les escoles han millorat en el seu comportament i actitud, però a les nenes d’Al-Nadha els ha canviat la vida”, admet Garcia, que els primers anys anava sempre vestida com manaven les autoritats saudites. Aquest any treballa amb el xandall de la Fundació.

“Esperava veure totes les noies tapades... però mira”, diu emocionada Esther Torrecilla, exjugadora del Barça que ha vingut convidada per explicar a les noies que poden ser futbolistes. Al seu voltant es barregen noies totalment tapades i d’altres que porten gorres esportives com si fossin cantants de hip-hop i roba de colors. Les noies porten setmanes sabent que vindrà una exjugadora i Torrecilla acaba passant més de 10 minuts fent-se selfies i firmant autògrafs. “Els nens m’han dit que les dones no poden jugar a futbol, que jo ho vaig fer perquè soc especial. Però les noies, en canvi, em diuen que volen jugar a futbol. És molt emocionant”, diu envoltada de menudes. La Ragad, una noia de 14 anys provinent del centre Al-Nahda, ho té clar. “Aquest programa s’hauria de fer a tot el país. Vull que totes les noies puguin practicar esport. I jo vull ser futbolista”, diu. “Com a molt, ens havien portat a un gimnàs un parell de dies. Abans no es feia mai esport, només podies jugar a casa”, afegeix la Sara, que sempre va acompanyada de la Ragad. “Un dia tindrem selecció saudita de dones”, conclou la Ragad, amb la seva gorra de beisbol posada al revés. A pocs metres, la Fundació ha posat uns plafons promocionant els valors il·lustrats amb les imatges de jugadors del Barça: Messi, Suárez, Piqué, Alexia Putellas i Andressa Alves. “Fa un any vam anar de vacances a Barcelona, vam ser al Camp Nou. Així que volíem que la nostra filla Alia pogués formar part d’aquest projecte. Però un cop hi ha anat, hem vist que no es tractava de futbol. Es tractava de millorar la seva educació”, explica l’Asma al-Buhari, mare d’una nena de l’escola Delta -on treballa la Fundació-, mentre ensenya les seves fotos al Camp Nou, on va anar sense vel. Quan ens rep a casa seva, en porta.

Al final del festival, es reparteixen diplomes tant a les participants com a les professores. Hi ha crits, càntics i llàgrimes. “Per a moltes nenes les sessions d’entrenament eren el millor moment de la setmana. També per a mi. A casa estic sola. Cada sessió (dues per setmana) les nenes es convertien en la meva família. Hem vist com les noies han canviat la seva manera de ser. Tenen més ambició i seguretat i es relacionen millor entre elles”, comenta l’entrenadora Amal al-Ghamdi, del centre Al-Nahda. Dues de les seves alumnes han sigut les germanes Renad, Remas i Retaj, filles de la Najla, una dona que ja va passar per Al-Nahda perquè venia d’un entorn marginal. Tota tapada, deixant només els ulls a la vista, la Najla admet que “abans a casa sempre discutien; ara han après a jugar juntes, estudien, somriuen més”. I a pocs metres dues de les filles, la Renad i la Retaj, s’ho miren rialleres. “El meu somni és tenir un càrrec en un hospital. Quan els hi vaig dir a les nenes, elles van dir-me que esclar que podria arribar a fer-ho realitat. Amb aquest programa elles són més ambicioses, però jo també. M’han animat més que ningú altre, m’han dit que volen ser com jo”, explica emocionada l’Amal, que s’ha afegit trenes de color groc als cabells i els deixa veure una mica per sota d’un vel cada cop més curt. El dia del festival totes les nenes del seu curs l’abracen quan li donen el diploma amb el logo de la UB i la Fundació del Barça.

“La Fundació ha treballat en 59 països, a l’Àfrica, on es treballa amb el Comitè Olímpic Internacional, l’Amèrica Llatina, l’Iraq, Egipte o el projecte amb refugiats sirians al Líban. Però no és aconsellable crear dependències en aquest tipus de projectes. Cal intentar influenciar altres actors que segueixin la feina sobre el territori”, admet Mariona Miret. Amb dones com Amal al-Ghamdi, Maram Alsuweyda o Lamia Elfaris, formadores que han passat en pocs mesos de no tenir horitzons a tenir feina com a professores. A lluitar pel futur a un país que afronta anys clau de canvis.