BarcelonaJosep Maria Pou em mostra la fotografia que té com a fons al mòbil: s’hi veu un Jordi Pujol deixondit, amb la corbata torta, imatge viva de la derrota en vida. M’explica que l’ha mirat hores i hores, a les pauses de rodatge i als matins, preparant les escenes, per posar-se en la pell de l’expresident de la Generalitat, a la pel·lícula Parenostre, que arriba als cinemes aquest dimecres. L’actor ens concedeix dues hores generoses per parlar amb calma sobre el teatre i la vida.

Pujol deu ser el personatge català més imitat i parodiat dels nostres temps. Com vas preparar el paper per no caure en la caricatura?

— Els productors em van explicar que volien fer una pel·lícula sobre Jordi Pujol i sobre la seva família i el famós llegat de l'avi. Agafo el guió i, per deformació professional, pregunto “El meu personatge quin és?”. I ells em diuen: “Jordi Pujol”. Esclar, els vaig dir “Però esteu bojos? Què passa, que voleu tallar-me les cames?”. I em van dir que no, que no volien una imitació de Jordi Pujol i que la prova era que em trucaven a mi, que faig metre noranta-cinc per interpretar un senyor que tothom sap que deu fer metre setanta. Això ja va marcar absolutament la intenció de la pel·lícula.

Creus que van veure, però, alguna cosa pujoliana en tu?

— Si nosaltres hem pensat en tu, em van dir, és perquè la teva personalitat ens dona aquesta imatge d’auctoritas, de poder. I és cert que aquesta representació de l'autoritat ja l'he tinguda moltes vegades en el teatre.

No és el primer personatge real que encarnes, però probablement el més proper, en el temps i en l’espai.

— Sí, i això em va fer reflexionar molt abans de decidir-me. De fet, és el projecte que més por prèvia m’ha generat, però vaig pensar que l'edat també m'ajudava. Pujol és catorze anys més gran que jo, però jo ja en tinc 80, que és més o menys l’edat que tenia ell en el moment dels fets que mostra la pel·lícula. Sortia de casa cada matí per anar al rodatge, i no podia evitar pensar que mentre jo m'estava vestint o assajava la primera seqüència, Pujol devia estar esmorzant, o llegint la premsa, o passejant a només deu minuts d'on rodàvem.

Això condicionava la interpretació?

— M'inquietava i em produïa un respecte enorme a la figura d'un personatge viu, perquè soc incapaç de fer-li mal ni a una mosca. No hi ha res més lluny de la meva intenció que perdre-li el respecte i fer-li mal a una persona viva. Això em va preocupar moltíssim, i em produïa desassossec. No m’ho vaig treure del cap ni un sol moment del mes que va durar el rodatge. No m’aclaparava, però em feia sentir que el material que tenia a les mans era molt fràgil, que l'havia de tractar amb cura.

Has visualitzat el dia que el trobaràs de cara en algun acte?

— No sé què passarà, si me’l trobaré o ell propiciarà la trobada. No sé si em dirà gràcies o si em dirà “Vos això no ho hauríeu d'haver fet”. Si dirà “M'heu disgustat molt” o “M'heu deixat molt content”. No sé quina reacció pot tenir, però m'atreveixo a dir que la pel·lícula li pot agradar més a ell que no pas a la resta de la família. Que pot entendre molt millor per què es fa i quin és el seu resultat.

La pel·lícula es mou en un equilibri delicat, perquè el seu objectiu no és ni salvar ni condemnar Pujol.

— Estic segur que la pel·lícula aixecarà polèmica quan arribi al públic. Hi haurà qui hi esperava més sang i fetge, i, per tant, en sortirà descontent, i qui en sortirà molest perquè esperava més exaltació i elevació als altars. Però és fantàstic que aquestes dues opinions tan radicals i diferents es trobin al cinema veient la pel·lícula.

Si li haguéssim preguntat al Pou del dia abans de rebre l’encàrrec què li suggeria el pujolisme, què hauria respost?

— He de dir que jo, tota la gran part del pujolisme no la vaig viure a Catalunya, perquè vaig marxar a viure a Madrid i fins fa quinze anys no vaig tornar. Ara, per a mi la figura de Pujol és la de l’home polític, l’estadista de veritat. M'atreveixo a afirmar que Pujol és dels més grans polítics de la història recent espanyola. No parlo de consciència moral, o d'ètica. Però la política és l'art de la bona relació, sigui entre països, sigui entre les persones. I ningú pot dir que Pujol no hagi sigut un perfecte relacionador, si se m’entén el terme. Des del primer moment ha sabut enllaçar i fer conviure el gran projecte de la seva Catalunya somiada amb el possibilisme: va saber en cada moment què era possible, què no ho era i quan es podia avançar, cosa que els que han vingut després no van saber-ho veure tan clar...

“Catalunya viu ara en el terreny de les emocions en comptes de la raó, i això és dolent”. És una frase teva del 2018, en ple Procés. Creus que, des de llavors, el país s'ha racionalitzat?

— El nostre és un país que té molt, molt, molt les emocions a flor de pell. Fent literatura, podríem dir que té un gran cor i que deixa que sigui qui mani. La qual cosa, a vegades, és un avantatge, però en altres ocasions fa que ens equivoquem. Ser més racional, més matemàtic, hauria evitat algunes coses que han sigut massa trasbals. El sotrac del Procés va col·locar moltes coses al seu lloc i ha fet que molta gent que funcionava a batecs, pom-pom, pom-pom, de cop i volta no els escolti tant i utilitzi més la raó. En els últims anys hi ha molta més racionalitat.

I, en el teu cas, et consideres més de cor o de ment?

— [Rumia i somriu.] Crec que tinc un bon equilibri. No hauria fet 60 anys de carrera sense parar si no hagués tingut una passió descontrolada pel meu ofici, que és el teatre. Però és que fins i tot en la meva vida personal soc un home de grans passions. O potser ho hauria de dir en passat. El fet que visquis molts anys et serveix per adonar-te que la personalitat d'un és canviant. Jo m'he adonat que els anys m'han fet que la raó, a estones, s'imposi una mica més i que estiri les regnes del cor per dir-li “no et desboquis tant”.

—

T’he sentit dir més d’un cop que el teatre és sagrat. No t’ho he sentit dir mai, en canvi, del cinema o la televisió.

— Perquè per a mi el que és sagrat és l’escenari, la representació davant del públic en directe. Això té una cosa de ritu, de cerimònia. En els dies de rodatge de cinema hi ha moments sublims que et deixen la pell de gallina, però en el teatre hi ha la comunió del públic que es produeix en un moment concret.

No es gasta, aquesta capacitat de sentir l’electricitat?

— Després de seixanta anys de teatre, i amb tota l'experiència del món, quan ve el regidor el meu camerino i em diu “Josep Maria, cinc minuts i comencem”, m'aixeco i no diria que tremolo, però sí que recordo la sensació de quan vaig ser escolanet de nen i tocava començar la missa. Sentia una mena de cosa que em sembla que ja era teatral. A cada funció comença una cerimònia única que s'acabarà allà, tancada en si mateixa. I això és el que més m'agrada del teatre.

Parlant de cerimònies i d'oficiadors: qui té més poder, un president o un actor?

— No és per dur l’aigua al meu molí, però penso que un actor té més poder que un president, perquè l’actor té una arma que el polític no té, tot i que ja li agradaria: la facultat de crear mons imaginaris i convèncer els altres que són absolutament reals. Per descomptat, a mi un president em pot tancar a la presó, anul·lar-me en vida o fer-me desaparèixer, però els actors tenim el poder de la complicitat enorme de tots els espectadors que van cada dia al teatre. I creuen en la mentida que els fem perquè saben que és bo per a les seves vides. Són mons nous imaginaris però que, a la llarga, se'n pot treure profit per a la realitat. Aquesta capacitat de la imaginació és molt més poderosa que qualsevol decret que puguis firmar.

I com l’has gestionat tu, aquest poder?

— El que he intentat sempre, sempre és ser-ne conscient. Si repasses els 60 anys de la meva carrera estic molt orgullós de dir que no veuràs ni una sola funció que sigui una ximpleria. El que m'ha decidit sempre a fer una funció ha sigut creure que serviria perquè el públic sortís del teatre mínimament transformat. Quan miro els projectes que m'ofereixen el meu primer propòsit mai és si m'agrada el paper, si tindré èxit... No. Em pregunto: "aquesta funció per a què li serveix al públic?

Però deu ser inevitable avaluar si lluirà, el personatge.

— No, no. Mai he dit que volia fer un personatge per lluir-me. Ni el rei Lear, que és el cim del personatge, ni el capità Ahab de Moby Dick, que era un repte enorme, o el meu personatge a El pare, que va ser un èxit i va commoure a tot Espanya. Ni tan sols l’havia triat jo, aquest últim, i em vaig resistir molt a fer-la, fins que no vaig estar convençut que en això de les malalties mentals hi havia molta confusió i la funció ajudaria a entendre-ho. Més que el meu lluïment personal, a la meva feina hi he buscat sempre la utilitat. M’he considerat un mer transmissor.

De debò no has sucumbit mai a la vanitat?

— Suposo que tinc la vanitat de voler ser el millor que ha fet aquest personatge. Però és que aquesta vanitat és imprescindible per sortir a l'escenari. Sortir a l’escenari és com despullar-te i es necessita un valor increïble. Has d’estar absolutament convençut, encara que t'enganyis, que allò que tu fas no ho pot fer ningú més. Mira, ara recordo una frase que li diu el Pujol a mossèn Ballarín, a la pel·lícula, quan el capellà li diu que ha fet coses dolentes, però també de bones. I ell li respon: “Tu no en saps, d’això, tu no saps de la valentia que s’ha de tenir per pecar”.

Tornant a Pujol, una de les seves preocupacions és el llegat que deixarà. Tu sents aquesta necessitat?

— Seixanta anys d'ofici quedaran en no res, però no m'importa. En soc molt conscient, des de fa molt de temps. Soc un militant de la meva soledat: un ser molt solitari. No m'he casat mai amb ningú, i parlo de casat en tots els sentits de la paraula. He defensat amb ungles i dents la meva independència i, per tant, no tinc cap sensació d'haver creat alguna cosa que pugui deixar en herència. Mira, l’única cosa tecnològica que tinc, perquè no soc a les xarxes socials, és la meva web, que és un regal que em van fer i que la considero el meu llegat material. Hi ha molta informació penjada de cada títol, i tinc recollida una pila de documentació enorme de tots els muntatges. Penso que poden ajudar a entendre la història d'aquests 50 últims anys de teatre. La meva intenció és bolcar tot això a la pàgina. És una cosa que estic fent personalment, a poc a poc, i és un dels motius pels quals voldria retirar-me i tenir més temps.

Poca pulsió de transcendència, doncs.

— Hi ha una frase que em fa molt feliç i és l’essència del meu ofici. És de Macbeth i diu: “La vida no és més que una ombra que passa, un pobre còmic que es vanta i agita una hora sobre l’escena i després no se’l sent més”. No tinc cap sensació, ni voluntat, ni vocació de transcendència.

Tampoc no deixes fills.

— Fixa’t que aquí hi ha una coherència, oi? Ni tan sols biològicament necessito transcendir. Hi ha gent que em pot dir que en això hi ha molt d'egoisme. Potser sí. Però no tinc cap sensació de transcendència. Desapareixo? Doncs desapareixo.

En tot cas, el teu pas pel món ja està ben documentat. I queda, també, la petja en la memòria.

— Només quedarà en la memòria fins que mori l’últim home que t'hagi vist alguna vegada en viu.

I això no t’angoixa? A l’escriptor se’l pot seguir llegint dos-cents anys després.

— No, no. Perquè, a més, el nostre ofici d’actor és molt punyetero. Tu llegeixes avui un Shakespeare i et cau la bava, però ara mires gravacions d'actors de teatre que en el seu moment eren admiradíssims i respectadíssims de fa quaranta anys... i et mors de vergonya. Els estils canvien, i la manera de relacionar-se amb el públic també. Millor que no quedi això. Millor oblidar-ho. De tant en tant pengen a YouTube alguna actuació meva i me l'envien, però a mi m'horroritza i voldria esborrar-la. Voldria que desaparegués i em moro de vergonya perquè el que és vàlid és el que estic fent ara. Jo soc ara un actor diferent del que era l'any passat, i ja no dic del que era fa deu anys, o quinze.

Al final de la pel·lícula, Pujol especula si tindrà un carrer al seu nom. Quan no hi siguis, ¿no t’agradaria almenys aquest recordatori públic?

— Desvelaré una cosa, que mai he comentat a la premsa ni enlloc. Fa cosa de quatre anys em va trucar l’alcalde de Mollet, d’on soc, per dir-me que havia parlat amb tots els grups de l’Ajuntament perquè Can Gomà, que és on es fa el teatre, tot i que no és un espai lògic per fer-n'hi, passés a dir-se Josep Maria Pou. Jo vaig dir que no, que de cap manera, que em feia molta vergonya. Ell hi va insistir i no em vaig veure en cor d’oposar-m’hi radicalment. Total, que es va aprovar per unanimitat. Ara, d’això fa quatre anys i ningú ha canviat cap rètol, ni ningú ha fet res de res, ni una placa. De tant en tant algú em diu que hauria de protestar, però jo no he dit pas res, perquè no tinc cap vanitat, en aquest aspecte.

Sé que és picar molt alt, però si haguessis acceptat jo et volia proposar rebatejar la Gran Via, que és un carrer que has recorregut centenars de vegades amunt i avall, memoritzant text.

— Sí! Sobretot tirant cap a plaça Espanya i Montjuïc: és el meu camí d'estudi. Ahir mateix m'hi hauries trobat passejant, perquè estic estudiant la nova funció que faré al mes de juny al Romea. És una funció que en anglès s’ha dit Giant i que justament aquest diumenge, als premis Olivier, va rebre el guardó de millor funció de l’any al Regne Unit, així que no he triat malament del tot. Va sobre un tema ben actual i explica un moment molt concret sobre la vida de l’escriptor Roald Dahl, quan va escriure un article sobre el conflicte entre Israel i Palestina en què no solament es declarava antisemita, sinó que demanava directament la destrucció de l'Estat d’Israel. Es va produir un daltabaix i fins i tot es van retirar llibres seus. A l’escenari es reprodueix el debat enorme que va tenir amb els seus editors, que li demanaven que es retractés. I ell s’hi va negar.

Ara que parlaves de retirar-te, fa un temps vas explicar que no ho diries prèviament a ningú. Que era un plaer que et reservaves per a tu. Com que prepares nou muntatge, això vol dir que aquest moment no ha arribat, encara.

— Em semblaria la culminació de tot això que hem parlat, de la defensa de la meva independència i soledat. El meu ofici té un aspecte social, però soc un senyor que m'agrada molt arribar a casa amb els meus llibres, amb la meva llibertat, els meus horaris... I la culminació de tot seria que ningú sabés d’entrada un dels moments més decisius de la meva vida. Això em pertany a mi i a ningú més, no vull compartir-ho. Ara, l'endemà ja ho podria explicar i dir: “Senyors, ja no em veureu més”. Saps que passa? Que també em fa una mica de vergonya aliena això que he vist en molts actors de les gires de comiat... i que després tornen.

Decidir tu quin dia et retires és, també, un pols contra la biologia. De fet, a El pare interpretaves una persona amb Alzheimer. Suposo que perdre la memòria ha de ser el malson primer de qualsevol actor.

— Ser actor passa, d’entrada, per aprendre’s uns textos de memòria. Si no, és impossible sortir dalt d'un escenari i un patiment increïble per a tu i per als altres. Jo he vist un company començar els assajos i haver-ho de deixar per problemes de memòria, i és el més terrible. El que ho fa paradoxal és que el material de treball d’un actor, com la pedra per a l’escultor, són les seves experiències vitals i emotives. Tot el que ell ha viscut el fa més bon actor, més tot el que va aprenent del seu ofici. Però llavors, quan té la millor pedra per fer la seva escultura, amb tota aquesta experiència, arriba la gran tragèdia que és el cos, la natura. I falla la memòria. Falla el cor, fallen les cames, falla l’energia. Amb 80 anys ja no podria fer el rei Lear que vaig fer amb 60 anys. O l’Ahab, en què em passava vint minuts en pilotes sota l’aigua. Però això, aquesta fragilitat, a mi també m'agrada.

Perdre la memòria és també perdre la identitat. La qual cosa em fa preguntar-me quina és la identitat d'un actor.

— La resposta més fàcil seria dir-te que la identitat d'un actor és la suma de tots els millors trets d'identitat de tots els personatges que ha fet. Teòricament, l’actor pur seria un actor sense identitat, un pal sobre el qual pots apilar paraules. Però això seria la intel·ligència artificial, d’alguna manera. I, per tant, la meva resposta serà dir que la identitat de l'actor és la dels seus trets personals que li venen donats per la biologia i per la genètica. Això sí, ha de ser prou mal·leable per agafar petites coses d'alguns dels personatges que ha fet, que l'han obligat a entendre i a posar-se en unes situacions determinades en les quals ell no s'hauria posat mai. Però, pensant-hi encara més, potser el més encertat seria dir que la identitat de l'actor és la imatge que els altres s'han format d'ell.

Això incorpora l'espectador, que és la teva obsessió.

— O sigui, el Josep Maria Pou... és el que els espectadors pensen que és Josep Maria Pou. Jo crec que la identitat nostra està fora de nosaltres. I això és un gran avantatge, és alliberador. Cap voluntat de suïcidi, ni de morir-me, ni res d'això, però sí que desaparèixer és una obsessió meva des de fa molt de temps. Desaparèixer i no saber què diuen els altres. Queden uns documents gràfics, testimonials i tot l'audiovisual, però si es cremés tot no m’importaria gens, perquè no tinc cap vocació de transcendència. M’agrada la idea d'“Ha desaparegut” i, puf, ja està, s’ha acabat. M'agrada molt pensar en la mort, fins i tot en la dels éssers estimats, com que, puf, la gent desapareix i ja està. No passa res.

En tot cas, si et condemnessin (o beneïssin) a haver de viure els anys que et quedin convertit en un dels teus personatges, quin triaries?

— Home, difícil! Potser és temptador dir el rei Lear, que és el cim.

Compte, però! El rei Lear mor de pena.

— Ara, fixa’t que mor dient cinc vegades: never, never, never, never, never. Em sembla un dels finals més meravellosos.

Què et faria morir de pena?

— Ploro molt, últimament. En solitari, però ploro molt. Hauria d'anar al metge a consultar-ho, perquè deu ser una cosa de tipus biològic: no era pas així, abans. Des de fa quatre o cinc anys, em produeix una certa felicitat veure que soc capaç de commoure'm. De seguida se'm posa un nus aquí, i tinc llàgrimes als ulls, quan veig gestos de bondat. Em pot passar fins i tot mirant aquests concursos de televisió que la gent surt a demostrar un talent. Amb l’edat m’he tornat molt més sensible. Potser és conseqüència de l'experiència. Però el que em fa plorar de veritat desconsoladament són la injustícia i la desigualtat. Em sembla ignominiós que, en aquests moments nostres, hi hagi aquesta desigualtat enorme entre rics i pobres. Ja sé que em pots dir que jo podria fer coses per arreglar-ho. I dins les meves possibilitats, ho intento. Però realment el que més m'angoixa és la injustícia i la desigualtat.

Busquem una alternativa menys lacrimògena, aleshores.

— Aleshores diria el de Martin, el protagonista de La cabra o Qui és Sylvia?, que tenia una capacitat d’amor tan gran que era capaç d’enamorar-se dels ulls d’un animal de veritat, d’una cabra. El públic no ho arribava a entendre, però ell s'enamorava. El capità Ahab també m’agrada, però no es pot viure eternament caçant balenes... O el personatge de Celobert, de David Hare, que vivia absolutament enamorat, boig d'amor, transit podríem dir, amb una ferida oberta enorme: un multimilionari enamorat d'una noia d'esquerres, mestra, que vivia en un projecte social de barriada.

Per tant, conclouré que t’agradaria viure enamorat.

— Sí, enamorat. Home, el que passa és que viure un personatge en perpetu estat d’amor... Però sí, amor. Amor per moltes coses.