Coses que em van sorprendre, evidentment per culpa de pertànyer a la classe operària, el dia que vaig ser a casa de la Tamara Falcó. Les he recordat arran de l’estrena de la seva docusèrie (maleïda paraula) perpetrada a Netlfix pels mateixos individus que van encarregar-se de produir Soy Georgina, que són una colla que admiro profundament perquè, com jo mateix –que també m’admiro per aquest mateix motiu–, han aconseguit viure dels pijos, ni que sigui durant una o dues temporades, i anar tirant de veta fins que la cosa no doni més de si. Viure dels rics, talment com els pispes de Rolex del passeig de Gràcia, no m’ho negaran, té el seu mèrit i també alguna cosa de reparació històrica, tal com em va fer veure l’altre dia a la Universitat Progressista de Catalunya la periodista Laura Aznar, pilar indiscutible d’Elcritic.cat, entre altres pilars, perquè diria que la pobra deu ser autònoma.

Coses que em van sorprendre, deia, el dia que vaig anar a entrevistar la Tamara Falcó, encara no marquesa, a casa seva, que en aquell moment, diria que com ara, era la de la seva mare, Isabel Preysler, segons ella i com és sabut “una de las mujeres más elegantes de España ”, a Puerta de Hierro, Madrid.

Hi arribo en taxi després de recórrer un estrepitós escalèxtric envoltat per edificis en construcció i un bosc de grues tipus torre. Fem tantes voltes que tinc la sensació que transitem per un Madrid, fins llavors, per a mi totalment desconegut, en vies de desenvolupament, i no a la capital d’una democràcia plena bla, bla, bla, bla... La sensació de pèrdua és de tal magnitud que arribo a pensar que hem passat de llarg i, com les víctimes dels terroristes que segresten un avió per estavellar-lo, va d’un pèl que em posi a gravar missatges de veu a través del mòbil a parents, amics i amants per dir-los que ha estat un plaer conèixer-los, que estic a punt de morir i que adeu-siau.

De sobte, quasi com si ens escoléssim –el taxi, el taxista i jo– pel cau d’un conill, a la manera d’Alícia, de l’Anglaterra victoriana al País de les Meravelles, el cotxe gira a la dreta (a la dreta naturalment) i enfila per un camí silenciós, només adornat pel refilet d’uns ocells que semblen solistes dirigits pel Savall, flanquejat d’arbres frondosos que fresquegen l’ambient. El cotxe para i el taxista, que tampoc les devia tenir totes, diu en to de missió acomplerta “És aquí”; pago i baixo. Crec veure passar, volant, un colibrí del bec del qual regalima una goteta de nèctar. Com que la llum de l’exterior, la del país subdesenvolupat del qual provinc, és fluorescent, irritant, i la d’aquesta nova dimensió paradisíaca és més suau, he d’adaptar les ninetes, fent pampallugues, per arribar a encertar el botó de l’intèrfon. M’atén Darth Vader:

–¿Quién es?

–Buenas tardes. Vengo a entrevistar a Tamara Falcó. He quedado con ella.

–¿Con la señorita Tamara?

–Eso, sí, con la señorita Tamara.

–Un momento.

–Gra...

Penja. Diria que no passen més de trenta segons que a mi, tot i així, em semblen sis hores, quan una porta metàl·lica fosca i corredissa que, tot i la seva immensitat (sembla una obra de Richard Serra) no he vist fins a aquell moment, llisca a ritme de pas de Setmana Santa. “Pase ”, m’ordena Darth Vader. Davant meu s’obre un altre camí, també frondós i verd i sinuós que faig a peu, és a dir, cardiovascularment, i que ells deuen fer en cotxe, porta a porta, que és com es mouen els pijos, teletransportant-se, que condueix a un edifici d’estil decebedor que mescla una interpretació molt prima del Versalles de Le Brun, l’eixutesa dels pavellons de caça dels Àustries i l’Early New England Style, és a dir, un pastitx, amb porxada conquerida per l’heura inclosa, això sí, però un pastitx. L’enveja, malgrat tot, em fueteja l’espinada: quan acabi l’entrevista, penso, hauré d’anar a confessar-me.

Un criat amb casaca ratllada de botons daurats i guants blancs (ho juro!, no és producte d’haver mitificat aquell dia) em fa passar, sever, i em diu que el segueixi. Comencem a caminar –més cardiovascular– travessant sales d’estar quasi idèntiques. En compto, pel cap baix, unes quatre o cinc, plenes de llibres (de “tío Miguel i Mario ”, sabré després), tauletes auxiliars plenes de cendrers, ara de vidre, després de porcellana, recipients folrats de cuir curulls de cigarretes rosses, encenedors d’aquells que pesen, sofàs i butaques, marcs amb fotografies familiars, llums de peu, llums de cristall, llums de taula, tots encesos, sempre, per tot arreu, tot i que no hi ha ningú enlloc, més marcs amb més fotografies i bibelots i pianos i catifes perses sobre un parquet que, de tan gruixudes, només s’intueix.

La casa, contra tot pronòstic, no fa olor d’Espanya (all, ceba, Álvarez Gómez).

Després de travessar una altra sala d’estar pràcticament idèntica a les anteriors, i ja en són sis, s’obre una porta flanquejada per dues llibreries més i apareixem, màgia!, en un pavelló cobert on hi ha una piscina de sis carrils i de, com a mínim, vint-i-cinc metres de llargària. Al fons, dos conjunts simètrics de butaques entapissades amb una tela estampada de llimones i fullatge tropical, sofàs que hi fan joc i taules baixes de cafè d’una fusta pintada de blanc que imita les vetes de la canya de bambú i una televisió immensa de plasma on, segons m’explicarà després la mateixa interessada, ella i en Vargas Llosa, al capvespre, miren pel·lícules clàssiques del Far West que a la marquesa, al principi, no li agradaven gaire però que, gràcies al premi Nobel –que clarament li és una bona influència– ha acabat per apreciar. El criat m’ordena que segui i que m’esperi: “La señorita ahora baja”, que és una cosa, això de “subir ” i “bajar ”, que no tothom es pot permetre a la seva pròpia casa. Obeeixo, m’assec i espero.

Continuarà...