Segur que us ha passat alguna vegada: en una discussió aferrissada, en una tertúlia animada, en una conversa amb certa tensió, un dels interlocutors us dona un argument que no sabeu rebatre del tot i us sentiu els perdedors de l’exercici dialèctic. Al cap d’una estona, quan marxeu i recupereu la calma, o quan ha passat el fervor del moment, us ve al cap l’argument irrefutable que us hauria catapultat com els vencedors absoluts d’aquella disputa. “Hauria pogut dir que...” Però ja és massa tard. Experimentes ràbia i impotència sabent que tenies la raó, però que la idea ha arribat a misses dites. Aquest fenomen es coneix amb una expressió francesa: l’esprit de l’escalier. L’esperit de l’escala. Va ser Denis Diderot qui la va fer servir a La paradoxa del comediant. L’esperit connecta el concepte de l’enginy. L’escala fa referència, d’una manera simbòlica, als graons que has de baixar quan abandones una tribuna en la qual exerceixes d’orador. L’argument brillant, la raó infal·lible, la idea enginyosa que t’hauria coronat com un mestre de la dialèctica i un autèntic expert en l’àmbit de la discussió, arriba quan ja has baixat uns quants graons d’aquella escala i no pots tornar enrere i demostrar qui ets veritablement.

Potser no pots tornar a pujar perquè, si ho intentessis, sí que evidenciaria qui ets: algú de respostes tardanes.

L’expressió ha portat a múltiples reflexions filosòfiques de diversos experts que, alguna vegada, s’han sentit turmentats pel que també han batejat com la síndrome de l’escala per definir l’aflicció, el patiment o la humiliació insuportable que s’experimenta davant d’aquest fenomen.

Jean-Jacques Rousseau va aprofundir en aquest sentiment, avergonyit perquè considerava que en les seves trobades socials no aconseguia exhibir el nivell d’audàcia que ell mateix creia posseir. La frase genial li arribava sempre quan ja era a casa. Ell mateix assegurava que aquesta frustració tan habitual l’havia convertit en un misantrop. Preferia recrear-se en el temps de reflexió que permet la creació literària, en què, aleshores sí, podia lluir amb absoluta plenitud la seva perspicàcia.

El magnífic escriptor Enrique Vila-Matas també va reflexionar en un article sobre aquest fenomen. Fins i tot admetia que, en el passat, va perseguir un individu fins a l’obsessió per recrear una situació que ja havien viscut i, així, poder-li llançar la rèplica que li havia quedat pendent perquè va arribar massa tard. Vila-Matas citava Paul Valéry com el primer responsable de definir tota la literatura com “la gran venjança de l’esprit de l’escalier ”. És a dir, la creació literària com l’espai on s’aboquen totes aquelles idees que han arribat massa tard, amb la reflexió pausada però amb la intensitat que provoquen la impotència i la frustració de la derrota injusta.

Tantes escales baixades. Totes les rèpliques no dites del món i tot el desencís que comporten acaben formant la literatura mateixa. No se m’acudeix un consol més bonic per apaivagar el dolor que provoca l’esperit de l’escala. Potser més tard...