Q uan Frida Kahlo va morir el 1954, el seu marit, l’artista Diego Rivera, amb qui havia mantingut una relació complicada, va ordenar que totes les seves pertinences es tanquessin en dos lavabos de La Casa Azul, la llar on vivien a Ciutat de Mèxic. Quan tres anys més tard va morir ell, va deixar especificat en el seu testament que ningú obrís aquelles habitacions en els següents quinze anys. La marmessora del testament, Dolores Olmedo, de qui s’havia dit que era amant de l’artista, va portar aquesta voluntat molt més enllà del que va requerir Rivera. Va mantenir els lavabos segellats fins a la seva mort, el 2002. Dos anys més tard, la directora de La Casa Azul, Hilda Trujillo, va decidir obrir aquells dos lavabos després de cinquanta anys tancats, amb filtracions de la pluja i les conseqüències dels sacsejos d’uns quants terratrèmols. Dins hi van trobar més de sis mil fotografies, dues-centes peces de roba, documents personals i tota mena d’objectes de Frida Kahlo. La fotògrafa mexicana Graciela Iturbide va ser convidada a fotografiar aquella escena. Iturbide va explicar que la immensa il·lusió per l’encàrrec la va sobrepassar tant que en el moment de fer les fotos no va reflexionar gaire sobre el que estava veient i que va ser més tard quan va interpretar tot allò que transmetien aquella pila d’objectes. Els cossets de guix per suportar el dolor dels seus ossos, la cama ortopèdica, les crosses de fusta, cartells polítics de Lenin i Stalin, tota mena de pots de medicaments, esmalts d’ungles, una bata d’hospital bruta de pintura, ocells dissecats, diademes, penjolls, joies i la roba de Frida Kahlo. Tot allò que la va significar i la va convertir en una icona de la cultura mexicana i un referent estètic de culte que encara perdura.

Anys després d’aquelles fotografies, Iturbide recorda emocionada l’impacte que li van produir aquelles imatges quan les va observar més tard, i com el sofriment de l’artista i la política eren el fil conductor de la seva evolució artística. I també com va notar una forta presència de l’esperit de Kahlo en aquelles habitacions i en aquells objectes malgrat que ja feia mig segle de la seva mort.

L’any 2012, la cantant i poeta Patti Smith va visitar La Casa Azul. Smith duia una càmera Polaroid en blanc i negre. Aquell dia es va trobar molt malament. Tenia disenteria i una migranya molt forta. Quan, temps més tard, Smith va tornar a veure les seves fotografies, va considerar que no eren gaire bones, fruit del seu malestar, però que, curiosament, el seu dolor connectava amb el patiment de Kahlo que emanava d’aquells objectes. En aquella visita, Smith va sentir que defallia i un responsable del museu la va deixar estirar-se en el llit de Diego Rivera. Ella recorda que va tenir una mena de somni estrany, va notar una forta presència de l’esperit de Frida Kahlo i va començar a crear la cançó Noguchi’s butterflies, que connectava amb el món de l’artista.

No són les úniques que parlen d’aquesta sensació. Els responsables de la restauració dels seus vestits expliquen que quan els arribaven les peces no pesaven gens i que, un cop arreglades, pesaven moltíssim. Era com si l’esperit de Kahlo se’ls hagués posat. Fa set anys que tots aquests objectes viatgen en una exposició arreu del món. Ara és al Museu Brooklyn. Els artistes que la visiten noten l’estranya presència i el dolor de Frida Kahlo en alguns dels objectes i com, després, senten un fort impuls de crear.