Des de l’entrada, és estudi i és menjador en un espai generós. La cuina és un lloc per estar-hi i seure-hi, a dins o a fora; també és una zona de pas, de connexió. És un espai allargat, la cuina, com si fos un passadís que difumina aquesta condició perquè un dels seus costats està del tot obert al pati central. No té unes dimensions definides. Pot multiplicar per tres o quatre el seu espai si s’obren les grans vidrieres corredisses. I, més enllà del pati, dues habitacions poden ser una o potser cap, segons com es facin servir els tancaments que les separen del taller que hi ha més al fons.

Tant és. La reforma que ha fet l’arquitecta Marina Senabre d’una planta baixa del centre de València possibilita una manera de viure que, des del confinament pel covid, es considera alguna cosa molt semblant a l’ideal. I és que ara aquesta planta baixa és alhora un habitatge, un estudi i un taller. A més, al centre de tot, hi ha un pati. Així que aquest lloc té tot el que es pot necessitar per fer agradable i efectiva la convivència en un mateix espai de l’activitat professional i la vida quotidiana, amb un lloc a l’aire lliure inclòs. I tot amb unes dimensions que no superen els 80 m.

Conta l’arquitecta que aquest projecte va néixer en època de confinament i que, en els primers temps, va anar canviant, a mesura que es veia com anirien transformant-se les maneres de viure. Per a Marina Senabre, la clau està en la flexibilitat. Un espai buit amb una taula grossa i uns prestatges d’obra a les parets pot ser una estança per treballar els projectes en marxa, perquè la nena hi estudiï o hi jugui o hi pinti, per fer una copa amb els amics o per menjar-hi quotidianament. Pot servir per a tot això en un mateix dia. I si, a més, no té teló de fons sinó unes grans vidrieres que donen al pati i que són alhora una fantàstica entrada de llum i d’aire, no cal gairebé res més.

És el mateix que passa amb la zona que ocupa la cuina, que podria haver estat un passadís que condueix als dormitoris, quan ara s’hi fa vida. Per això, la cuina s’allarga en un banc i tots dos, a sota, són espais d’emmagatzematge. Davant el banc hi pots posar una taula, o no posar-la i treure-la al pati i així gaudir del berenar, d’un cafè o d’un joc a cel obert. I tenir molt més metres de cuina, i estar oberts al menjador-estudi per tots els costats.

El mateix passa amb la zona destinada a dormir. L’espai es divideix ara amb una peça de fusteria molt lleugera que podria perfectament no ser-hi o agafar una altra posició i que el que ara és un espai perquè dormi o jugui la nena pugui ser un sol dormitori més gran. La flexibilitat introduïda en l’arquitectura –i en la vida– facilita els moviments d’una existència dinàmica, amb necessitats sempre canviants.

Per a l’arquitecta Marina Senabre, la flexibilitat actual d’aquesta planta baixa té molt a veure amb els tancaments tan lleugers i mòbils que es van dissenyar. Aquestes fusteries primes, a més de la unificació del terra amb formigó –tot i conservar la fusta que hi havia a l’espai d’entrada i del taller–, i sobretot el fet que tots els espais es puguin obrir i relacionar molt directament amb el pati, que esdevé peça central, han donat fluïdesa, molta llibertat, als moviments de cada dia.