De tant en tant, l’amic Martí Sales em treu a passejar i em fa descobrir racons desconeguts i inversemblants a peu de metro. Explorador de mena, el seu instint de poeta el porta a veure les coses diferents i úniques, on d’altres només veuen els suburbis de la ciutat. Fa uns dies em va portar per un territori on aquests límits es difuminen. Entre autovies i magatzems, on es troba l’Hospitalet amb la Zona Franca, resisteix una masia solitària, record de quan tot això eren horts i camps de carxofes. El lloc es diu La Marina de l’Hospitalet i és un restaurant que alimenta diàriament molts treballadors dels polígons industrials, del port i fins i tot de l’aeroport del Prat. En Martí el va localitzar per casualitat, un dia que anava amb la poeta Núria Martínez Vernis i els van confondre amb uns suposats tècnics encarregats de delimitar la frontera entre els dos termes municipals.

Vam quedar a l’estació de metro d’Hospital de Bellvitge, des d’on no vam haver de caminar gaire fins a arribar al nostre destí. Una casa pairal, amb un aparcament i grans gàbies amb aviram de tota mena, des de gallines i pollastres fins a faisans, galls dindi i un paó ben estarrufat que mostrava orgullós el seu plomatge de diumenge. Sense oblidar en Pepito, un emú que és quasi la mascota de la família. Les parets de la façana i dels menjadors cobertes d’estris de camp, i les taules de la terrassa il·luminades pel solet primaveral que feia quan hi vam ser.

Antigament havia estat la masia de Cal Capellà. El 1973, la família Malet va decidir deixar la feina del camp i obrir-hi un restaurant, un establiment que ara dirigeix la quarta generació de la nissaga. Ja van patir l’expropiació d’una part de les terres per fer-hi el túnel de l’AVE i duen quasi un any i mig incomunicats per culpa del tancament per obres del pont de la Feixa Llarga. Ofereixen esmorzars de forquilla contundents i àpats ben casolans, en què destaquen els cigrons amb cansalada, l’ànec rostit amb bolets i els cargols a la llauna. Nosaltres, després de dinar i d’un excel·lent sorbet de llimona, vam iniciar la nostra ruta camí del delta del Llobregat.

La vorera que pertany a l’Hospitalet és un parc fluvial, per fer-hi senderisme o anar amb bicicleta. Però la vorera barcelonina només és un extrem de la Zona Franca, un indret d’escombraries, polígons industrials i les vies del tren de mercaderies que passa entre les fàbriques. En Martí em condueix per aquest paisatge abandonat, un paradís per a fotògrafs aficionats als contrastos i a les imatges xocants. Voregem un hort sense reixes ni tancats, protegit amb una porta solitària i anacrònica, i un cartell que diu: “Prohibit el pas”. Travessem les instal·lacions d’un gasoducte i una mena de llac artificial, segurament per controlar les crescudes del riu. Un pont, sota el qual hem de passar ajupits per la quantitat de terra i restes diverses que s’hi ha anat acumulant. Fins i tot albirem un hotel de cinc estrelles enmig del no res, segurament freqüentat per qui ve per negocis i no vol allunyar-se gaire de l’aeroport.

No vam arribar gaire més enllà, començàvem a estar cansats de donar tombs, i vam fer una bona marrada per anar a buscar el metro. Vam passar per Mercabarna, l’estómac de Barcelona, per on entraven i sortien com formigues camions i furgonetes. De tornada cap a casa, una altra vegada vam creuar per davant de La Marina de l’Hospitalet, on, com cada dia, plegaven a les sis de la tarda. Una mica més enllà quedava l’Hospital de Bellvitge, deixàvem rere nostre aquest espai de bellesa estranya i solitud inquietant. Un no-lloc des del que ja es flaira la proximitat del mar.