No se m’acut cap descoberta més bonica que la de veure per primera vegada Els 400 cops quan tens tretze, catorze o quinze anys. Penso sovint en quan això em va passar a mi. La vaig veure en un vell VHS, llogat al videoclub Vergara. Una còpia vetusta i ratllada, vista abans que jo per desenes, potser centenars de persones. El protagonista és el nen Antoine Doinel, que té els mateixos dubtes que pots tenir tu quan la veus als tretze, catorze o quinze anys. No sap si li agrada l’escola, es pensa que tothom l’hi té jurada i, a sobre, els seus pares no són els millors del món. Una de les coses que més li agraden, això sí, és anar al parc d’atraccions. Després de veure Els 400 cops per primera vegada el més probable és que tinguis ganes de saber més coses sobre l’Antoine. Perfecte, perquè pots veure L’amor als vint anys, Petons robats, Domicili conjugal i L’amor en fuga. Allà el veiem créixer, coneixem els seus dubtes, les seves successives frustracions i somnis, els seus amors, les esplendors de la seva ànima. Boyhood és una meravella però si has vist abans aquestes pel·lícules que t’acabo d’explicar i t’ho penses bé, és fàcil que les idees flueixin soles i que darrere d’aquell nen que creix al llarg de dotze anys hi entrevegis Doinel difuminat.

Fa just una setmana va fer trenta-quatre anys que François Truffaut, el pare de Doinel, va abandonar aquest món. Només tenia cinquanta-dos anys i un tumor cerebral devastador va fer-li emprendre massa aviat el camí cap a un indret desconegut. Pocs artistes han sabut explicar millor, amb més sensibilitat i capacitat humanista, com som les persones. Com sentim, com estimem, com ens enfadem, com dubtem i ens equivoquem. Com ens enamorem i decebem, com caminem amb algú per la vida, com ens desesperem quan algú mor.

Potser la pel·lícula més diferent de totes les que va fer és Fahrenheit 451. La més diferent i alhora també una de les que millor el retraten. Diferent perquè és una faula futurista i la que millor el retrata perquè la història dels llibres proscrits imaginada per Ray Bradbury és la història de l’amor a la cultura, al civisme, a la intel·ligència, al poder transformador de l’art, a l’enteniment entre els éssers humans. Dient que s’estima tot això, estàs dient que no estimes la barbàrie ni el totalitarisme, que et repugna la inquisició i no entens el fanatisme. No podem sinó agrair l’existència de François Truffaut i de les seves pel·lícules. I celebrar, ja que hi som, que existís la Nouvelle Vague i que aquell grup d’amics que tant estimaven el cinema i tant estimaven escriure sobre cinema, el capgiressin per canviar-ne la història. Aquells amics que es deien Chabrol, Godard, Rohmer, Rivette i Varda i que ens han llegat entre tots un centenar de pel·lícules que els marcians miren cada nit per entendre com som les persones.

Contra Trump, Truffaut. Contra règims que maten periodistes i compren armes, Truffaut. Contra la indecència política, Truffaut. Contra la mentida, Truffaut. A favor de la vida, Truffaut.