E n aquest instant, els lectors de la meva generació ja deuen intuir de què parla aquest article. A diferència dels nostres pares, acostumats a ballar amb una orquestra en directe, ens va tocar moure’ns per la pista als estridents acords de la música disco. He de confessar que no vaig freqüentar gaires discoteques en la meva joventut: no obstant, la famosa bola de miralls que presidia aquells establiments ha esdevingut una de les icones més populars del segle XX.

Literalment, una discoteca és un ball amb música enllaunada. Potser, el seu antecedent més antic són els bars amb gramola dels anys trenta. Entre aquests, el més popular va ser el bar Edén, del carrer Nou de la Rambla. Per 10 cèntims, es podia escoltar el millor jazz del moment. Expliquen que, sovint, quan el local s’escalfava, els ballarins sortien al carrer i aturaven el trànsit. Els discs de la màquina els canviava cada setmana l’Antoni Tendes, un dels introductors de la música nord-americana a Barcelona, anys abans que s’encunyés el nom discjòquei. Durant la Guerra Civil, Tendes va portar la programació d’un altre conegut bar amb gramola, l’Alaska del passeig de Sant Joan.

Als anys cinquanta va arribar la moda de les boîtes, sales de festes amb música en viu, on també posaven discs. Llavors, el sindicat de músics tenia molta força, i impedia el ball només amb música gravada. En aquells anys obre la mítica sala Bikini de la Diagonal, que coneixeria diversos canvis de format en la seva història.

Les discoteques, tal com les coneixem, fan aparició a principis dels seixanta. Segons reclama el mateix local, la més antiga de la ciutat és Les Enfants, oberta des del 1963 al carrer Guàrdia. Tot i que la versió més estesa és que la primera discoteca a Catalunya va ser Tiffany’s, inaugurada el 1965, seguida per Paladium i Maddox, totes tres a Platja d’Aro, i per Pacha a Sitges. En aquells mateixos anys inauguren altres clàssics com la Boite Baccará a Borí i Fontestà, el San Carlos Club de Major de Gràcia o el Key Club al carrer Beethoven. Llavors també comença Bocaccio, centre neuràlgic de la Gauche Divinelocal.

La veritable febre del dissabte nit va arribar, però, als anys setanta, amb locals com el Plaza Club de la plaça Catalunya, Club Doble Zero a Pare Claret, Trocadero a Travessera de Gràcia o Karma a la plaça Reial. I va continuar als vuitanta amb llocs que van deixar una forta empremta a la ciutat, com Studio Ono al carrer del Pi, i Studio 54 al Paral·lel, amb l’aparició del discjòquei com a profeta de la modernitat i la diversió. Sales que compartien la nit barcelonina amb l’Otto Zustz, el KGB, Sidecar o 666.

A les acaballes del segle passat encara van obrir llocs com Luz de Gas o Up&Down, temples del hardcore com Scorpia, sales sofisticades com The Embassy i pistes de públic transversal com Trauma o Fibra Óptica, amb la nova moda dels after hours. Fins que, en aquest segle, les discoteques van marxar fora de Barcelona, al Maresme o al Garraf, que, segons tinc entès pel meu nebot, són els nous indrets de moda. Així que la febre continua. Balleu, maleïts, balleu!