Per a Haifa Zangana, una veterana escriptora iraquiana exiliada a Londres l’any 1975 pel seu activisme al si del Partit Comunista, l’art no és només una sublimació de la realitat, sinó també una eina per canviar-la. Feminista compromesa, fa anys que s’ha proposat ajudar altres dones àrabs a dominar l’art de la paraula. El seu últim projecte s’adreça a un grup específic: les preses polítiques. El resultat són tres llibres col·lectius que compilen els textos de més de 30 dones palestines i tunisianes d’ideologies diverses:Una festa per a Thaera (2017), Llibretes de sal (2019) iLes noies de la política (2020). Els dos primers ja han estat traduïts a l’anglès, i el tercer al francès i a l’anglès.

Vivint a cavall entre Tunísia i el Regne Unit, el projecte de fer tallers d’escriptura per a antigues preses polítiques àrabs ronda la inquieta ment de Zangana des d’una conferència celebrada el 2007 sobre la importància de la memòria històrica. “La motivació darrere d’aquest projecte és molt simple: les dones han d’escriure la seva pròpia història en lloc de deixar que altres, els homes, ho facin en nom seu. En comparació amb altres regions, les dones àrabs escriuen molt poc. Hi ha poquíssimes escriptores”, es lamenta aquesta dona menuda de mirada penetrant.

A Palestina i Tunísia no falten llibres que expliquin l’opressió patida pels activistes polítics, però sovint ho fan des de la fredor i la distància acadèmiques. Els falta el component humà. “Els textos havien de ser creatius, recollir els detalls i la profunditat de l’experiència humana, molt sovint ignorats pels historiadors. Totes les participants tenien les seves pròpies històries excepcionals. L’únic que els faltava eren les tècniques literàries per plasmar-les en un paper”, afirma l’escriptora, que assumia a la vegada un paper de formadora i coordinadora.

El primer llibre a veure la llum va ser Una festa per a Thaera, gestat després de diversos viatges a Palestina. Mai el-Haj va ser una de les escriptores novelles més entusiasmades amb l’experiència. “Vaig veure un anunci d’un curs d’escriptura, i no m’ho vaig pensar dues vegades. És una oportunitat que estava esperant des de feia molt temps. Al taller, la professora Haifa em va animar i motivar molt per explicar la meva experiència”, comenta a través d’un correu electrònic El-Haj, que va passar sis anys a la presó acusada de participar en un atemptat contra un colon israelià. Alliberada gràcies als Acords d’Oslo, la seva és una història molt dura, com ho són també la resta. “Els escrits d’Una festa per a Thaera reflecteixen el que significa la lluita diària per acabar amb l’ocupació”, diu Zangana, que va patir un malson semblant: el de les presons del Baas de Saddam Hussein.

La segona obra publicada va ser Llibretes de sal, finançada per una ONG dedicada a la justícia transicional. Una desena de dones islamistes tunisianes hi expliquen els estralls de la repressió exercida pel règim de Ben Ali contra el partit Ennahda. Il·legalitzat per la dictadura, aquest moviment islamista moderat es va alçar amb la victòria en les primeres eleccions esdevingudes després de la Revolució del 2011, i des de llavors ha format part de la majoria de governs del període postrevolucionari.

Lletres com a refugi

Per a Auatef Mezghani, condemnada a sis mesos de presó el 1992 amb només vint anys per “repartir fullets contra el govern”, el procés de redacció del seu text va ser catàrtic: “Teclejant les lletres, em sentia en un refugi. Les meves paraules traspuaven emancipació, revelació, rebel·lió, comunió i victòria... Una a una, eren testimoni d’una experiència de turment espiritual i impotència física. No hi va haver plors per a mi, només una sensació de pau”.

Zeineb Ben Saïd, una professora de filosofia jubilada, relata unes sensacions semblants. Ella també és tunisiana, però pertany a una altra generació i atresora un univers simbòlic completament diferent. Com la resta de contribuïdores del tercer llibre, Les noies de la política, Ben Saïd va ser una activista als anys setanta del moviment d’esquerres Perspectives, el primer d’importància a impugnar el règim autoritari que va construir Habib Bourguiba, el pare de la pàtria tunisiana després d’obtenir la independència el 1956.

“L’escriptura és una forma de treure un dolor molt intens, interioritzat durant molts anys. És una forma de rehabilitació davant d’una injustícia. Però no tothom pot fer-ho. Un parell de dones van abandonar el taller perquè el dolor de reviure aquells moments era massa fort, els superava”, explica de manera pausada i en un francès immaculat, que va poder perfeccionar durant la seva estada estudiantil al bulliciós París de principis dels setanta.

Ben Saïd no només va patir tres mesos de calvari en una comissaria, sinó que durant sis anys li van privar de la seva feina de mestra en una escola pública. Les vivències de les i els militants del moviment Perspectives van ser diferents. “L’ostracisme del règim era més dur per a nosaltres, perquè la societat no entenia per què sent dones ens ficàvem en política, que era cosa d’homes. A més, en el nostre cas hi havia un component d’humiliació de gènere, perquè els policies ens feien despullar. Als homes, això sí, els condemnaven a penes més llargues de presó, que podien arribar als dotze anys”, recorda. Entre els mèrits del llibre, molt ben acollit pel públic, hi ha el de reobrir el debat públic sobre els maltractaments policials, una plaga que la Revolució no ha erradicat encara.

“Utilitzar un llenguatge denigrant és una eina d’humiliació i control i fer-ho contra les dones és gairebé universal. L’amenaça de violació i els abusos sexuals també són comuns en les històries de les dones preses”, explica l’escriptora iraquiana. Mentre que Ben Saïd assegura que les humiliacions no van incloure agressions sexuals als anys setanta, Hamida Ajengui, una activista islamista del partit Ennahda, ofereix un relat més cru de la repressió a les presons als noranta. “A les dones se les va agredir sexualment i se les va violar a les presons de Ben Ali. I en una societat com la tunisiana, exposar-ho públicament és molt molt dur”, assegura.

“A totes ens torturaven igual”

Tot i l’hostilitat que es professen molts militants islamistes i d’esquerres a Tunísia, Ajengui i Ben Saïd formen part de les militants que es reconeixen en el dolor de les seves adversàries. “Totes som tunisianes, tant les d’esquerres com les islamistes. A totes ens torturaven igual”, diu Ajengui, una dona corpulenta sempre vestida amb un hijab o vel islàmic.

Zangana es mostra molt satisfeta amb el resultat dels tres llibres. El sostre de vidre també està present en el món de les arts. “En els tallers vam reflexionar sobre per què nosaltres escrivim menys”. Alguns factors són comuns a altres cultures, com la falta de temps per haver de tenir cura de la família, o el domini limitat de la llengua per un nivell educatiu més baix. Però d’altres són propis de la regió, com la importància de la cultura oral. “Nosaltres som les filles de Xahrazad”, afirma l’escriptora iraquiana, que no descarta afegir noves peces a aquesta saga literària per incloure-hi nous països àrabs. Encara hi ha marge fins a arribar als mil i un relats.