Pujant les escales del metro ja es detecta una olor inconfusible, dolça i enganxosa. És de pomes caramel·litzades, ametlles garapinyades i coco, un núvol deliciós però apegalós. Són les sis de la tarda i la plaça Virrei Amat de Barcelona és curulla d’infants que han anat a voltar a la fira d’atraccions que hi ha instal·lada i a enfilar-se -via impost revolucionari als pares- als llits elàstics, els cavallets o la roda infantil. Malgrat ser a l’aire lliure, encara s’hi veuen moltes mascaretes posades. Però la música incessant, les corredisses dels nens amb un globus a la mà i l’aire del vespre de tardor recorden l’alegria d’altres vespres prepandèmics.

David Martínez és un dels firaires que hi ha instal·lats. Té 35 anys. Ferreny i decidit, va amunt i avall controlant les dues atraccions que ha portat aquesta vegada a la fira -un castell inflable i una sínia infantil-, resolent petits problemes i empescant-se idees noves. Fill de firaires, es va criar entre cotó… de sucre. “Quan era un nano n’estava fart, de sopar frankfurts i pujar a les atraccions. Allò que per als meus companys d’escola era un premi, per a mi era el dia a dia”, diu. El David és vocal del Gremi Industrial de Firaires de Barcelona i, quan se li pregunta quanta gent agrupa l’associació, la seva resposta explica molt bé la naturalesa del negoci: “Quants som? En famílies o en agremiats? D’agremiats en som vint, però al darrere hi ha fills, cosins, germans...” I és que el sector està compost majoritàriament de petits autònoms que transmeten el llegat de generació en generació, i rarament hi ha nouvinguts. Martínez n’és la segona generació, i la seva dona la quarta. Els pares van començar amb xurreries i paradetes de menjar, i encara s’hi dediquen. És una feina que pocs deixen.

“Depèn de la situació familiar de cadascú, però la conciliació és un dels aspectes més complicats d’aquest ofici. Hi ha nens que estudien en un internat i d’altres que viuen amb algun familiar. Jo vaig estar amb la meva àvia mentre feia la primària i després, quan ella ja era més gran, vaig anar a una residència”. Malgrat això, la tradició no és una condemna: en David va estudiar un grau mitjà de mecànica i va estar treballant dos anys en una empresa del sector: “Però al final tires cap a casa”. La seva dona, explica, va estudiar un grau de fisioteràpia, i una cosina, també firaire, el de criminologia: “Perquè els pares ens inculcaven que era important tenir un ofici per si anaven mal dades, però al final això és el que ens agrada”. I contesta amb una evasiva elegant quan se li pregunta si és rendible, tot plegat: “El fet és que hem aguantat la sotragada del covid. Si no se’n pogués viure, de les fires, no seríem encara aquí”.

A la taquilla de les cadiretes voladores hi ha Yolanda Pla. Té 49 anys i mira la vida des de darrere el vidre de la caseta, pacient, amb un somriure sempre a punt per oferir amb les fitxes de plàstic de colors fluorescents que permeten l’entrada a l’atracció i que cada empresari personalitza. Ella pertany a la tercera generació que veu la vida de poble en poble, després que un avi comencés a la postguerra “amb xurreries, de les que s’alimentaven amb carbó”, i també està casada amb un firaire. El fill gran, de divuit anys, ha decidit seguir els seus passos i avui és en una altra població. “Li vam dir si volia estudiar, però com que no era el cas, ja sap què li toca”. El petit, de quinze, encara s’ho rumia, però la Yolanda diu que ella no vol influir en la seva decisió. “No és una mala feina -assegura-. Ens permet fer vacances un mes a l’any. Això sí, sempre a l’hivern: anem a esquiar”.

Les coses han canviat molt des que els firaires vivien amb la casa a sobre en una caravana. Ara aquesta última només torna al carrer quan els toca anar a llocs de Catalunya massa allunyats per tornar a dormir a casa. “Aquella vida nòmada ja no existeix -diu Pla-, els meus fills ja no han estudiat en un internat”. “Quan estem aturats, que no és mai gaire temps, guardem les atraccions en un terreny que tenim”, afegeix Martínez. “Ara el manteniment és molt més senzill que abans, quan eren de fusta i calia repintar-les cada dos per tres. Ara tot encaixa i també són molt més fàcils d’arreglar, malgrat que tenen el seu què”. I apunta que aviat, quan s’aturi l’activitat, haurà de fer uns quants retocs als llums de la roda.

Malgrat que hi ha congressos comercials especialitzats en atraccions, com la IAAPA Expo Europe que s’ha fet recentment a Barcelona, generalment s’enfoquen als parcs temàtics i a les atraccions grans. Però també hi ha un mercat molt actiu d’atraccions de segona mà. Els preus varien, però no són barats: si ens volem donar el caprici de tenir uns autos de xoc al celobert de casa, segons la pàgina Feriasite.com en podem trobar, per exemple, per uns 120.000 o 135.000 euros, tot i que els preus varien segons si tenen una ruta de fires ja estable.

Les xifres sempre ballen i és difícil quantificar el sector. “Ni nosaltres mateixos sabem quants som i què movem, ni t’ho sabrà dir ningú”, afirma Martínez. La clau està en el fet que les fires sovint s’organitzen a petició d’un ajuntament, però també es poden muntar a petició d’entitats o esdeveniments (per exemple, la Fira d’Abril), o per iniciativa de particulars. I hi van associats molts altres negocis auxiliars, com una gestoria de Sabadell que s’encarrega de la paperassa de la majoria, o els pintors que decoren les atraccions amb aerògraf, o els tècnics que en fan els plans. Aquesta tarda, a Virrei Amat, passa un tècnic que dissenyarà el pla tècnic de les pròximes atraccions que visitin d’aquí uns mesos la plaça. Perquè n’acull diverses al llarg de l’any, rotativament, i en totes les ocasions el dia abans de començar passen una inspecció per assegurar-ne la seguretat. Martínez assenyala les preses de terra que hi ha als parterres dels arbres: “Això i els extintors són el més important. Si hi ha sobrecàrrega elèctrica eviten que ningú prengui mal”. Quant a l’electricitat, en aquesta fira la reben de generadors: “També és possible connectar-se a la xarxa, però és més complicat. No hem notat encara la pujada de preus, però a casa sí!”, comenta el nostre cicerone.

Del passat al futur

L’historiador i filòsof Enric H. March, que està a punt de publicar Barcelona Freak Show: història de les barraques de fira i els espectacles ambulants, del segle XVIII a 1939 (Viena Edicions i Ajuntament de Barcelona), comenta: “L’origen de les fires i els espectacles ambulants els hem d’anar a buscar a l’Edat Mitjana, en el moment en què al voltant del segle XII, amb la revolució urbana, les ciutats deixen de ser exclusivament espais de representació del poder per convertir-se en centres mercantils i nuclis de població com les entenem avui. En aquest nou estat de coses, les fires i els mercats van ser el marc d’atracció d’espectacles ambulants i de celebracions festives, que giraven al voltant del calendari religiós i les activitats ramaderes i agrícoles. De fet, en el món rural continua sent així, i cada cop més les ciutats recuperen els vells costums recreant mercats medievals i reconvertint les festes religioses en civils”. March diu que el canvi de paradigma, que va donar peu a les fires i els parcs d’atraccions actuals, va ser la Revolució Industrial: “Les necessitats de la burgesia i de la creixent classe obrera trobaran en les exposicions universals que neixen a mitjans del segle XIX el pol d’atracció de noves formes d’oci. Les fires ambulants s’aglutinen al voltant dels recintes expositius, fins que a finals del mateix segle apareixen els primers parcs d’atraccions, que acabaran arraconant les barraques tradicionals als marges de la ciutat o a les festes majors”.

Alguns d’ells, com els cavallets, el famós carrusel, tenen les arrels en antics estris per entrenar la cavalleria -la Place du Carrousel, a París, es dedicava als exercicis eqüestres abans de tenir-hi l’Arc de Triomf-, dels quals es van fer versions més o menys funcionals per al lleure dels poderosos, primer impulsades per la força d’animals o servents i després, a partir de mitjans del segle XIX, mogudes per la màquina de vapor. D’altres, com la roda de fira, una versió en horitzontal de la nòria, van fer el debut en una exposició universal, en aquest cas la de Chicago del 1893, i es consideraven en molts casos un gran èxit de l’enginyeria. Els cotxes de xoc arribarien als anys 20 del segle XX com a reflex de la proliferació dels automòbils i, ai las!, dels accidents de trànsit. Altres atraccions, com el brau mecànic, són encara més modernes, i ara en poques fires hi falta el “transbordador espacial” o algun altre simulador, un habitacle que es mou i projecta imatges a les parets interiors per fer creure als ocupants que són a l’espai, que viuen un terratrèmol o que han pujat a una muntanya russa. De la mateixa manera, altres paradetes i ginys han anat desapareixent. “Que si hi ha tendències? Oh i tant, que n’hi ha!”, diu Isabel Granell mentre ven fitxes a una colla de preadolescents que volen pujar als llits elàstics. Abans, com molts altres firaires, Granell tenia una tómbola. Però els temps canvien i, mentre que abans per a una família guanyar una sandvitxera o una nina gegant feia festa major, ara -amb el consum a cop de clics- ha perdut en bona part la seva mística. “També varien les modes. Ara tots els nanos volen un globus en forma de dònut. I les figures de les atraccions són les de les sèries i pel·lícules que miren”.

Tots els firaires amb qui parlem coincideixen en dir que el negoci és força sensible als canvis demogràfics. Ara el grup que més els visita són els preadolescents, després de la caiguda en la natalitat dels últims anys. “Tenen ganes de gastar -diu Martínez- perquè s’han passat la pandèmia tancats a casa”. I remarca, amb certa nostàlgia: “Ara els nens creixen abans. Amb sis o set anys ja es veuen massa ganàpies per pujar a la nòria infantil. Jo m’empesco petits trucs per atraure’ls, com regalar-los globus…”

Però els parcs d’atraccions van crear també una manera una mica diferent d’entendre les fires, més permanent i industrialitzada. A Barcelona n’hi ha hagut no menys de tretze, des del primer que va obrir el 1853, els Camps Elisis, on ara hi ha el passeig de Gràcia, fins a l’últim que va tancar, les recordadíssimes atraccions Caspolino de Gal·la Placídia, que van abaixar la persiana el 2005. Només queda obert el del Tibidabo, malgrat una convulsa història. “Som diferents -diu Martínez-, i durant la pandèmia vam sortir al carrer perquè quan se’ls va permetre obrir a ells nosaltres encara continuàvem amb les restriccions. Però ens hi hem adaptat. De vegades tenim fama de ser més cars, però si mires les cues que has de fer als parcs d’atraccions i el fet d’haver-t’hi de desplaçar i dinar en un restaurant..., no sé si és cert”. Malgrat això, el mateix Martínez explica, tot arronsant les espatlles, que aviat té pensat anar a Disneyland París a petició dels seus fills. “No se’n cansen, si visitem una altra fira volen pujar al castell inflable, encara que sigui gairebé igual que el nostre. Què hi farem…”, diu rient. Però, per a ell, la veritable competència de les fires no són els parcs d’atraccions sinó els centres comercials, que els caps de setmana ofereixen sense cost entreteniment i calefacció o aire condicionat a les masses. “Tampoc no hi ajuda quan els ajuntaments ens situen als afores dels pobles, en polígons o així, perquè llavors, si hi ha una festa major, tenim les de perdre respecte als concerts, els castells, els gegants…” I avança que les fires semipermanents poden arribar a ser el futur del sector. “Als veïns no els agrada que ens estiguem deu dies en un lloc, pel soroll, el trànsit de gent. Seria una bona manera de tenir les millors coses dels dos mons”.

Un món a part

La xurreria Niza, fundada el 1952, no suma l’olor d’oli a l’allau d’aromes que segresten el sentit de l’olfacte des d’altres paradetes. “La clau està en fer servir sempre bon oli d’oliva, i no de gira-sol”, diu amb orgull Juan Carlos Pantoja, el propietari, descendent d’una llarga nissaga de firaires. Fa deu anys que és xurrer, després d’haver tingut molt de temps una d’aquelles tómboles que ja no s’estilen i d’haver agafat en traspàs la xurreria d’un oncle que es jubilava “perquè hi veia més futur”. La seva és una de les primeres parades que obren a la fira: a un quart de nou ja fregeix xurros i no para fins que tanquen, a quarts de dotze. “Per sort, ara la màquina ja és automàtica i ho fa tot ella mateixa per ordinador només prement el botó. Jo només preparo la pasta”. En temporada baixa s’instal·la en algun passeig marítim, on continua despatxant patates fregides, frankfurts, bunyols i xurros “a 4,50 euros el quart de quilo”. Perquè per alguna raó els fregits van indissolublement units a aquesta mena d’esdeveniments. Als Estats Units fins i tot es parla de state fair foods per descriure la peculiar gastronomia que s’hi ven: s’hi poden trobar fins i tot xocolatines, boles de mantega i galetes Oreo fregides, tot i que el plat més popular són els corn dogs, o frankfurts arrebossats.

“De cop, en un espai que estava dedicat a una altra cosa o tenia un ús molt menys intensiu, és com si la ciutat es reproduís per germinació i en brotés una altra amb unes dinàmiques i lleis pròpies. El menjar no és tampoc com el menjar de cada dia, perquè les fires són comunitats dedicades a la diversió, on sembla que puguis travessar una frontera i deixar enrere les preocupacions quotidianes, per entrar en una escena d’oci i felicitat. A part de l’ocupació de l’espai, és interessant perquè hi operen altres mecanismes, molt fetitxistes. Figures de dibuixos animats pintades, però sense pagar-ne drets d’autor. Malgrat el covid i les precaucions, la gent manté menys les distàncies. Són llocs on fem coses que no faríem enlloc més; no caminaríem tant de temps entre la gernació, en una ciutat, ni sentiríem la música de les atraccions a casa. Estan com suspeses en l’espai-temps i es regeixen per criteris diferents. Tendim a pensar que els que hi treballen ens són estranys, que són diferents de nosaltres. De fet, aquesta activitat s’associava a passavolants que no creaven inquietud només perquè se sabia que marxarien. Segurament tota aquesta sobreestimulació dels sentits en el passat també amagava realitats menys maques i dinàmiques de poder, classe, treball quasi infantil, etc. Per això els parcs d’atraccions sovint tenen un capital simbòlic diferent”, apunta José Mansilla, antropòleg i membre de l’Observatori d’Antropologia del Conflicte Urbà. Un món a part que sol suscitar algun recel. David Martínez diu que ell encara s’hi ha trobat, amb el prejudici respecte als firaires. “Alguna gent s’estranya fins i tot que parlem català, i no veuen que sigui també un negoci com un altre”.

Però per als visitants, la fira és molt més que tot això. Danny Pico ha vingut amb la dona, la cunyada i tres nanos a visitar la fira. “Fa quatre o cinc anys que hi venim en família, no fallem mai. És una cosa bonica de fer amb els nens, és màgic!” La conversa és breu. La seva filla Xiomara corre uns metres enllà, amb un globus a la mà, cridant: “Els cavallets! Els cavallets!” Cau la tarda i la fira, una ciutat dins la ciutat, se’ls empassa mentre s’allunyen cap a la taquilla. Damunt d’ells, els llums de les atraccions ja comencen a competir amb la llum dels estels.