27/05/2022

Si jo fos el rei d’Espanya

4 min
Si jo fos el rei d’Espanya

Amb el meu majordom, i ja ens sap greu, som incapaços de deixar de donar-hi voltes i més voltes al viatge de Joan Carles I a Sanxenxo i sentim un buit terrible, similar a la síndrome d’abstinència dels psicotròpics (sé de què parlo) degut al fet que els mitjans de comunicació, voraços, estan pendents d’una altra cosa i gairebé ja no en parlen.

Truco al papà per preguntar-li com creu que ens hauria anat a nosaltres, en l’aspecte relacional, si jo fos avui el rei d’Espanya i ell l’emèrit. El meu papà diu que nosaltres dos aquest número no l’hauríem muntat de cap de les maneres del món per diverses raons: la primera, que és bastant definitiva, és que ell és genèticament republicà i, per postres, pobre com una rata, i la segona, que tampoc està gens malament, que no navega, ni ganes. Diu el meu papà que “abans de passar cinc hores entaforat dins un barco amb sis tios més, enmig de l’Atlàntic i a plein soleil, me la tallo”. I sento que la mamà, que devia passar per allà en aquell moment, diu “Jaime, por Dios, no seas ordinario, ¿qué van a pensar los de Pegasus? Ahora más que nunca, por teléfono, hay que mantener las formas... Por cierto, pregúntale a tu heredero, ahora que lo tienes a tiro, si vienen a almorzar este domingo...

-No.

-Que no.

-Pues mira, mejor.

Segons el comunicat que, com a deferència amb els seus súbdits, la Casa del Rei va emetre dilluns passat, durant el dinar que van tenir a Zarzuela, “S.M. el Rey y don Juan Carlos han mantenido un tiempo amplio de conversación sobre cuestiones familiares ”. El meu majordom és de l’opinió que això de “cuestiones familiares ” deu ser un eufemisme per no dir que han parlat de paperassa i de la típica deixa de l’avi Florenci que, per mandra o descuit, roman en un compte corrent a l’estranger i que, un bon dia, per sorpresa, com quan trobes un bitllet de deu euros dins la butxaca d’aquella americana que feia mesos que no et posaves, recuperes amb tremenda il·lusió. El comunicat també diu que “A continuación -i suposem que a tall de celebració de Nadal amb efecte retroactiu-ha tenido lugar un almuerzo familiar al que han acudido los Reyes, la Infanta doña Sofía, los Reyes don Juan Carlos y doña Sofía, así como la Infanta doña Elena y sus hijos, y la Infanta doña Margarita y don Carlos Zurita ” i que, a més de l’embolic d’infantes, o precisament per això, ens ha fet pensar en un entremès que estaria entre Luces de bohemia de Ramón María del Valle-Inclán il’Hostal Royal Manzanares de Lina Morgan. Per acabar-ho d’adobar, també ens donen més detalls -pensant-se que quan els partits de la investidura els demanen transparència es refereixen a això- i ens comuniquen que “doña Sofía no ha podido compartir el almuerzo al haber dado positivo por covid a su regreso de Miami, aunque ha permanecido con el resto de la familia en el salón del almuerzo provista de la preceptiva mascarilla y las medidas de ventilación correspondientes”. Sort en té aquesta pobra dona, tal com llegim als manuals d’història sobre la Transició, que és una gran i obedient professional.

Com que la venjança és un plat que s’ha de servir fred, amb el meu majordom imaginem que la reina Letícia, ara que ella, encara que a molts els pesi, és la senyora de la casa, deu haver ordenat al servei que “de almuerzo ” preparin “una ensalada de quinoa con tomatitos cherry y, de segundo, una pechuguita de pollo de corral a la plancha”, tot plegat amb l’excusa que després d’un cap de setmana a base de mariscades, segur que per regular l’àcid úric és el menú ideal. Esperem que, pel seu propi bé, aquesta amfitriona, amant dels productes de proximitat (“la lechuga es tan cruijente porque es del huerto que hemos plantado con las niñas, tal y como nos recomendó Michelle Obama, cerca del Palacio de la Quinta ”) hagi estat capaç de desenvolupar, com la seva sogra, i més enllà de posar cara d’esfinx, una o altra habilitat de gran professional.

Si jo fos el rei d’Espanya hauria actuat amb el meu papà, i així l’hi asseguro per telèfon, de manera shakespeariana, és a dir, tràgicament. No hauria estat, amb ell, misericordiós. Si del que es tractava, després de l’elefantiàstica abdicació, era de mantenir ferma la corona sobre la meva testa i el ceptre encaixat al meu puny d’acer, no hauria tingut pietat, i Freud al meu costat, en això de matar el pare, hauria quedat com un aficionat. A diferència del que creuen els defensors d’aquella unitat campeadora i franquista d’Espanya, descartada, per descomptat i com és tradicional a la família, la convocatòria d’un referèndum perquè la ciutadania escollís entre monarquia o república, el meu propi i ungidor vint-i-tres efa no hauria estat el nefast i amanerat discurs del tres d’octubre del 2017 (“Estamos viviendo momentos muy graves para nuestra democracia... ”), sinó que hauria consistit en entregar el meu pare, presumpte petrocomissionista, evasor fiscal i etcètera, etcètera, etcètera, a la justícia.

En comptes de lliurar-lo als sàtrapes d’Abu Dhabi, com si es tractés d’un príncep a la deriva de Les mil i una nits, o d’embarcar-lo a la cort, llepaire i de fireta, de Sanxenxo, jo, rei, hauria arrossegat, personalment i sense l’ajuda de ningú més, el meu propi pare fins a les escales del Tribunal Suprem, no sense abans haver trucat a Prado del Rey (moi même ) perquè ho retransmetessin en rigorós directe i amb tots els ets i uts a l’informatiu de màxima audiència de La Primera. No m’haurien tremolat les cames (a ell sí). Si del que es tractava era de conservar la corona cenyida al voltant de les meves cabòries, amb el meu papà, com ho va ser Zeus amb Cronos, hauria estat implacable.