Julia Roberts és una de les poques intèrprets que han aconseguit ser una estrella que no s’apaga mai: sempre s’ha trobat dalt del firmament de la cultura pop, brillant amb el seu somriure. És, doncs, una sorpresa saber que el seu paper de Marta Mitchell a la minisèrie de Starz Gaslit és la seva primera feina com a actriu després de quatre llargs anys. Com si recuperés el temps perdut, Roberts ha trobat en el paper de Mitchell -dona de John N. Mitchell, exfiscal general i confident de Nixon, interpretat a la sèrie per Sean Penn- un personatge que li ha brindat l’oportunitat d’oferir “el paquet Roberts”. Els moments més brillants del personatge donen a l’actriu l’opció d’irradiar el carisma i el desvergonyiment que van il·luminar les seves primeres pel·lícules, de caire més lleuger. Després, a mesura que la història s’endinsa en un territori més lúgubre, treu els recursos del treball interpretatiu més fosc i subtil que ha definit els últims anys de la seva carrera. És un retorn molt esperat. “No va ser tant perquè volgués -diu Roberts, que té 54 anys, en referència al baix perfil dels seus últims anys-, com pel fet que no trobava res que m’interessés. M’ha sorprès com han passat de ràpid aquests anys”.

La història de Martha Mitchell tracta sobretot sobre el poder i la influència i com els homes reaccionen davant d’una dona que intenta exercir-los. Ets una persona que ha exercit cert poder en el seu món. Vas ser la primera actriu a cobrar un sou de 20 milions de dòlars per ‘Erin Brockovich’ (2000). Per ‘El somriure de la Mona Lisa’ (2003), la xifra va ser de 25 milions. ¿Has aportat una mica d’això a la Martha?

— Crec que podria trobar punts en comú amb la Martha en el sentit que, a primera vista, és una dona segura d’ella mateixa, que se sent còmoda entre homes i sap com treballar-hi. El que és interessant en allò que la va perdre, tal com jo l’he imaginat per poder interpretar-la, és que ella no volia sortir i donar suport a Nixon, però la gent li feia cas i la va empènyer a representar-lo, i això li va agradar. Però van ser necessaris molts afalacs. Tenia problemes d’ansietat i li costava estar davant la gent, cosa que puc entendre... i que has de mirar d’amagar. No sé si això respon a la teva pregunta. Sento que al capdavall l’aprecio, més que no pas que li hagi aportat res.

El que passa amb la teva resposta...

— La meva divagació? [Riu.]

Pots divagar. Cap problema. Però t’has saltat la part de la pregunta que fa referència a la teva experiència amb el poder.

— D’acord. Quina és la meva experiència amb el poder? Doncs bé, qui acaba maltractant els altres sempre és la persona, home o dona, que no sap el que està fent o no té confiança en el que fa. Fins i tot quan sé que no soc la persona més intel·ligent o poderosa de la sala, si m’hi sento, segura llavors em sento bé dient: “Ho sento, què estem fent?” I això vol dir col·laborar, que és el que més m’agrada. Sam Esmail, coproductor de Gaslit, és un gran col·laborador perquè porta un equip molt fort, i a fe de déu que he esperat tota la meva vida adulta per treballar amb el meu amic Sean Penn. Les escenes entre el John i la Martha, quan les vam llegir per primera vegada, era un dia que el Sean i el Matt Ross [el director dels vuit capítols de Gaslit ] van venir a casa i vaig fer el dinar. I li vaig dir al Sean: “No sé [pel tipus d’actriu que soc] si podria interpretar aquestes escenes amb algú que no conegués molt bé”. Perquè és una cosa complicada. Especialment quan et comences a pegar. No soc una actriu de mètode, però algú que et pega és algú que et pega.

Quin tipus d’actriu ets?

— Si acabés de conèixer a algú i tinguéssim una setmana d’assajos i després comencéssim a rodar aquestes escenes, tindria curiositat per veure com hauria acabat l’actuació. El primer dia que el Sean va rodar, els nostres personatges arribaven a un hotel després d’una festa. Anàvem vestits molt elegants i entràvem en una habitació i ens adonàvem que hi havia un home del servei secret. Deia: “Senyor Mitchell, necessito parlar amb vostè” o alguna cosa així. Era bastant senzill. Però en Sean va dir: “Tinc una idea. Confia en mi”. Així doncs, vam sortir per la porta, el Matt va dir “Acció!” i en Sean es va posar de genolls darrere meu. Em va posar les mans als malucs i feia “Grrr, grr, grrr...” mentre entràvem a l’habitació. Només un amic pot fer tan el boig d’entrada. És impossible que això surti amb un “encantat de coneixe’t; tinc una idea!”

Quan t’he preguntat pels paral·lelismes entre tu i la Martha Mitchell m’has dit que “l’aprecies, més que no pas que li hagis aportat res”. Mentre revisava entrevistes antigues que havies fet, he pensat que sovint sembla que et resisteixis a establir vincles amb els teus personatges. ¿És perquè no penses en l’actuació -com fa molta gent-com un procés d’extracció de les experiències i emocions més íntimes? ¿O potser és perquè tens aversió a parlar del teu jo intern amb els periodistes?

— Si ho veus com una resistència meva, és perquè m’has investigat a fons. Així que sentir-me dir el que sigui que hagi dit abans pot semblar que estic donant un gran argument quan només eren un grapat de petits arguments. Però si intento contestar això que em demanes, dir que ve massa del meu interior és negar tota la caça i recol·lecció que duc a terme per crear alguna cosa. Vull trobar coses i examinar-les fora de mi i inventar-les. Perquè un cop comences l’actuació, tot el que portes dins, aquella alquímia que ens fa individus, sempre sortirà a la superfície de la manera que sigui necessària.

‘Gaslit’ és una altra d’aquestes peces de repartiment amb gran càrrega emocional que has fet en els últims 20 anys. Però abans d’això feies comèdies romàntiques al servei d’una estrella i impulsades per la seva personalitat, pel·lícules que requerien un tipus d’actuació diferent de la de ‘Gaslit’ o ‘El retorn d’en Ben’, en la qual interpretaves la mare d’un fill drogoaddicte, o ‘Agost’, sobre una família molt disfuncional d’Oklahoma. ¿Passar a un material més dur et va fer pensar de manera diferent sobre el tipus d’intèrpret que ets o pots ser?

— El que he après és que sempre vols fer el que no estàs fent. Quan estic en una comèdia penso que m’agradaria estar asseguda en una taula amb una tassa de te plorant per alguna cosa. Després estàs fent això i penses: “Ai, com seria ara portar un vestit bonic i riure?” La gent a vegades malinterpreta el temps que ha passat sense que hagi fet una comèdia romàntica pensant que és que no vull fer-la. Si llegís alguna cosa que em semblés que té el nivell de Notthing Hill o de La boda del meu millor amic pel que fa a diversió boja, ho faria. No ha passat fins a la pel·lícula que acabo de fer, Ticket to paradise, una comèdia romàntica que s’estrenarà a la tardor, escrita i dirigida per Ol Parker. Però vaig pensar: això només funcionarà si la rodem amb George Clooney. I, oh sorpresa, ell va pensar que només funcionaria amb mi. D’alguna manera, tots dos vam ser capaços de fer-ho. Vaig passar d’interpretar Martha Mitchell amb Sean Penn, el millor actor dramàtic, crec, de la meva generació, a recórrer Austràlia amb el George fent escenes molt divertides: estic vivint un somni com a actriu.

¿M’estàs dient que no has fet una comèdia romàntica en 20 anys perquè no hi havia ni un sol guió bo? Ni un?

— No poden haver passat 20 anys, no?

Sí, han passat.

— Què vaig fer fa 20 anys?

Va ser l’època de ‘La parella de l’any’. També vas fer aquelles pel·lícules de Garry Marshall [‘El dia de Sant Valentí’], però vas fer papers petits.

— Aquesta és la qüestió: si hagués pensat que alguna cosa era prou bona, l’hauria fet. Però també he tingut tres fills en els últims 18 anys. Això apuja el llistó encara més perquè llavors no és només dir “¿És bo aquest material?” També hi ha l’equació matemàtica de l’horari de feina del meu marit i l’horari escolar dels nens i les vacances d’estiu. No és només: “Oh, crec que vull fer això”. Em sento molt orgullosa d’estar a casa amb la meva família i de considerar-me una mestressa de casa. Durant gran part de la vida els meus fills veien al seu pare sortir i jo treballava una mica, però gairebé no se n’adonaven. Era com si hagués marxat quan ells feien la migdiada, o alguna cosa així. Però a mesura que creixen, i sobretot amb la meva filla, tinc la responsabilitat de mostrar-los que puc ser creativa i que això és significatiu per a mi, tan significatiu que a temporades opto per centrar-me en això gairebé més que en la meva família, cosa que m’ha resultat difícil d’acceptar. Per poc no faig Agost perquè començaven a rodar just quan el nostre fill petit començava la llar d’infants, i vaig pensar: “Com m’ho puc perdre, això?” Recordo que en vaig parlar amb el Danny, el meu marit, i em va dir: “Un dia o altre hauràs de deixar-nos per anar a treballar. ¿No prefereixes arriscar-te en una situació com aquesta, en què coneixes bé què faràs i la gent amb qui treballaràs?” Va fer bé de pressionar-me, perquè si hagués dit “No n’estic segur”, jo hauria dit “Jo tampoc! No hi vaig”. Aquesta és la difícil situació femenina. Aquest sentiment de marxar és dur.

¿I des del punt de vista dels negocis, no pas de la família? ¿Com decideixes si el que estàs fent és el més correcte?

— Davant d’una possible feina no m’he dit mai: “Fent aquest paper, què pensarà la gent?” El llegeixo. El vull o no el vull. Així és com he pres les meves decisions en cinquanta pel·lícules o les que siguin.

¿Però va ser així en pel·lícules com, per exemple, ‘Mary Reilly’ i ‘Michael Collins’, que han estat vistes com un esforç per part teva de sortir d’algun encasellament i en tots dos casos es va considerar que no van funcionar bé? [Es van estrenar el 1996 i van donar-te l’oportunitat de provar un accent irlandès però van decebre tant en l’aspecte comercial com de la crítica.] ¿Dius que no van influir en les decisions que vas prendre després? ¿No et vas acovardir llavors i vas buscar papers en què et poguessis sentir més segura?

— No. Òbviament, hi ha gent que t’ajuda a aconseguir l’objectiu de fer una bona actuació. Però com més te n’allunyes, més sol et trobes. Quan estàs sola al món -al món de Mary Reilly, de fa 100 anys-, mires el paper que has d’interpretar i penses: “En soc totalment responsable”. He de ser totalment responsable de la meva decisió. Si avui em dius Mary Reilly, no estic gens malament en aquella pel·lícula! Crec que se’m va donar poc marge. Puc defensar-la amb orgull perquè va ser la meva decisió. Així em sento amb tot: ¿vull ser aquella mena de persona que pot defensar això per sempre? Perquè tota l’alegria se m’acaba el dia que acabem de gravar. És tota la diversió que tindré en una pel·lícula.

Bàsicament estàs dient que no vols protagonitzar un fracàs.

— Sí, no vull protagonitzar un fracàs. Però si ho faig, vull ser capaç de dir: aquest és el meu fracàs.

Si un jove actor o actiu et demanés consell sobre com construir una carrera o navegar per Hollywood ara, què li diries?

— La meva primera resposta és que no acceptin consells dels actors. Perquè l’experiència de cadascú és única, hauria de ser única. A més, ara estic menys qualificada per donar consells perquè el negoci ha canviat del tot. És una mica trist, perquè quan vaig començar em semblava que si feies una pel·lícula i t’anava bé, t’oferirien un parell de pel·lícules més i podries tenir més opcions i et pagarien una mica més a la següent. Hi havia canvis graduals en les oportunitats, i tenia més sentit. Ara és més volàtil; potser no és un camí tan sòlid quan avances. Em sentia molt segura de les decisions que prenia. Ja no tens aquestes fites progressives, no m’ho sembla.

I en aquesta nova pel·lícula que has fet amb George Clooney, ¿et va ser fàcil tornar-te a posar-se en forma per a la comèdia romàntica?

— La bona notícia és que sí. M’encanta riure i ser divertida. Entres en aquell mode d’endorfines que es disparen quan ets enginyosa i la gent diu: “Oh!” Llavors es converteix en una cosa automàtica en què sempre estàs pensant en crear diversió. És un plaer jugar en aquest terreny. Feia massa temps que no ho feia.

¿Encara pots fer els gestos característics de Julia Roberts -el gran somriure i rialla-sense cohibir-te?

— Si una cosa és graciosa, riuré. Si una cosa no és graciosa, res no em farà riure. Probablement arribaria molt més lluny en la meva carrera si tingués més control sobre aquestes coses.

És cert, no has arribat gaire lluny.

— [Riu]. Encara!

¿És veritat que el teu somriure està assegurat per 30 milions de dòlars, com es va dir fa un temps?

— No. Contra què l’asseguro? Com ho faria?

No ho sé. Vaig pensar que era com quan sents a dir que les cames de Tina Turner estaven assegurades.

— Oh, això ho he sentit. Vull dir que, si el meu somriure estigués assegurat, hi hauria algú a casa cada nit dient: “Has de fer servir més fil dental”.

És interessant per a mi sentir-te parlar del teu somriure, perquè quan mostro la meva riallada, la gent em diu coses com ara “Estàs bé?” i “Ja has vist un metge?”

— [Riu] Para, sisplau!

Em diuen que ho compenso sobretot amb la meva personalitat guanyadora. De totes maneres, abans t’he preguntat pels papers que has assumit durant la part més recent de la teva carrera. ¿Hi ha raons personals que fan que t’atreguin coses més dures?

— Tinc 54 anys. La veritat del que veus i com ho entens, i el pes de les coses es fa evident. Vull ser capaç d’expressar això. A més, pot ser una resposta a tenir una vida feliç. Penses: per què deixar una vida feliç per anar a fingir una vida feliç? També deies que estic més en films de repartiment coral: no he posat un mapa geogràfic sobre la meva carrera per veure on són les fronteres del que he fet. Segur que si ho analitzem hi deu haver la mateixa quantitat de feines a dues mans, quatre mans, sis mans o vuit mans.

Com dius? Què passa si superposem vuit mans al mapa geogràfic?

— Ja sé que estic deixant anar molt vocabulari, David. Intenta seguir el ritme. [Riu.] Però, què significa tot això? Digue-m’ho tu.

Bé, si mires aquest mapa, vas deixar de fer grans papers d’estrella de Hollywood després del 2001, 2002, i tinc curiositat per saber què et va portar a això, a banda de la dinàmica familiar. O deixa’m dir-t’ho d’una altra manera: una vegada vaig entrevistar Brad Pitt. Ell, com tu, va seguir un camí similar en la seva carrera, després del qual els seus papers van canviar. Quan li vaig preguntar per això, em va dir que va tenir una epifania a la pel·lícula ‘Troia’, quan es va adonar que no podia sortir del centre de l’enquadrament i que ja no volia fer d’heroi. Em pregunto si vas tenir algun punt d’inflexió similar.

— No. Però sí que recordo haver vist Troia i pensar que el Brad no havia de seguir sent el centre. Vaig tenir aquell moment de clarividència pel Brad. Per a mi, pot haver-hi hagut alguna cosa subconscient. Però no puc dir que vaig prendre la decisió de fer alguna cosa diferent.

Tornant a ‘Gaslit’: hi ha hagut una tendència a tornar a explicar les històries de dones que van ser jutjades amb severitat i rapidesa pel públic a la seva època, persones com Monica Lewinsky o Tonya Harding. El tractament de Martha Mitchell a ‘Gaslit’ encaixa amb aquest tema cultural de relat redempció. ¿Vas pensar en ella en aquests termes? ¿I hi ha riscos a l’hora d’interpretar una figura històrica a través d’una perspectiva contemporània?

— Marta Mitchell podria trobar-se avui en la mateixa situació que fa 50 anys, carregant el mort i amb una campanya de rumors en contra seva: “Està boja. És una alcohòlica”. No hi ha res que et faci semblar més boja que anar pel món cridant: “No estic boja”. Dius que la cultura és ràpida per jutjar. ¿Hi ha algú lent per jutjar? No existeix. Així que, per descomptat, quan tens temps de reconsiderar algú o una situació, nou de cada deu vegades en faràs una interpretació més amable.

També hi ha la qüestió de la bretxa entre l’autopercepció d’un individu i com és percebut pel públic. Què en saps d’aquesta diferència? Per als que ho han oblidat: informar sobre la vida amorosa de Roberts era un element indispensable de la premsa sensacionalista dels 90...

— Fa temps que vaig acceptar que no entendré mai realment el que la gent pensa de mi i que no em fa cap falta. També sento que soc una persona neutral. No soc una d’aquelles personalitats polaritzades, no ho crec. No ho sé. Com que la meva feina està tan perfectament posicionada en les prioritats de la meva vida, no inverteixo temps a entendre la relació entre el que soc i el que la gent podria percebre que soc.

Has passat mai temps pensant-hi?

— Potser passava més temps pensant qui soc quan tenia 22 anys o així.

Què pensaves llavors sobre qui eres?

— En aquella època, sobretot quan no treballava, no estava segura del que buscava, però sí del que no buscava. Almenys tenia això a favor meu. Podia llegir un guió i dir “No és el que busco”. La gent sol preguntar als actors quin és el paper dels seus somnis. No en tinc ni idea. No ho puc recordar.

¿Aquest període de recerca va tenir a veure amb el fet de tornar-te de sobte tan famosa molt jove?

— Va tenir-hi a veure. Però el que significava el 1990 és diferent d’ara. O sigui, no soc tan gran, però hi ha hagut tanta innovació en aquestes últimes dècades, ha fet un tomb tan gran, la societat i la manera de comunicar-se de la gent! És simplement diferent.

Deixa’m preguntar-te: durant un d’aquests períodes en què no treballes, quan tens temps lliure, com és un dia ideal?

— Oh, no vull sonar idiota. Podria dir-ho i llavors la gent diria “Oh, que maco” o m’insultaria.

Em pensava que tant te feia el que pensés la gent.

— Però soc de carn i ossos! Quan la gent diu “Ella és això” o “Ella és això altre”, no puc fer-hi res. Però no vull que la gent que llegeixi el teu article, que serà molt interessant, digui: “Caram, és interessant d’una manera que no havia pensat mai”. Tot depèn de tu, David. Crec que és com quan els actors parlen dels seus hàbits d’alimentació i rutines d’exercicis. Hi ha dues persones dins meu. Una que diu: “D’acord, són fantàstics”. Mengen això, no mengen allò. L’altra part de mi diu: “Ai, quina merda”.

Aquesta és una resposta enrevessada a “Què fas per divertir-te?”

[Riu.] Va, t’ho dic. Diuen que ets tan feliç com el menys feliç dels teus fills. Per tant, quan hi ha harmonia a casa i et lleves i prepares l’esmorzar i els acompanyes tots a escola. Llavors començo una aventura amb el meu marit. Donem un volt amb bici o prenen un cafè o mengem en alguna banda, i després tinc temps per a mi i ja són gairebé les tres. Vaig a buscar els nens a l’escola. L’entrenament de lacrosse. Començar a fer el sopar. És avorrit! Però és l’alegria dels detalls de la vida a què em puc acostar perquè tinc aquesta feina que és genial. Si hagués estat aquí durant els últims 18 anys fent això tot el dia, cada dia, probablement no seguiria sent màgic. Però marxo i ho trobo molt a faltar. Llavors torno, i és com tornar a brillar. No ho sé. No puc ser la persona més sonada amb qui has parlat, David. A fe de déu que no puc!

Copyright The New York Times

Traducció Maria Labró Vila