S eria com agafar una coctelera i barrejar-hi una mica dels coneixements d’un assistent social, la dedicació d’un monitor d’esplai, la perícia d’un tutor i l’ull d’un entrenador. Així funciona la metodologia FutbolNet, que utilitza el futbol com a excusa per treballar en l’educació i en la integració dels nens i nenes. El Barça, a través de la seva fundació, ja fa anys que l’està posant en marxa en zones susceptibles de ser conflictives. Des de l’estiu també s’hi està treballant a Atenes, al camp de refugiats de Skaramagas o en quatre escoles de la ciutat.

Hi ha un camp de futbol, hi ha les porteries i la pilota. Però no és ben bé un partit de futbol. Perquè no hi ha àrbitre, només els monitors. I les normes del partit les escullen els mateixos nens i nenes, consensuades entre ells i amb la supervisió dels educadors. És una metodologia en tres temps: primer fan un cercle per pactar les regles d’aquell dia, després executen l’activitat i, al final, es tornen a reunir per fer una avaluació. Tot a través del joc, amb l’excusa de la pilota i amb el ganxo d’estar apadrinat pel Barça.

La fundació del club blaugrana tenia l’eina i la Fundació Stavros Niarchos hi va posar els diners perquè aquest projecte, que s’està treballant arreu del món, també es pogués implementar a Grècia, Itàlia i Líbia: una injecció econòmica de 2,2 milions per sufragar el material i el salari dels monitors. Una prova pilot per un any que, després de diversos mesos de posada en funcionament, va camí de renovar-se per una temporada més. “No era una qüestió de quin escut o de quin club hi havia al darrere, sinó del projecte. I el projecte era bo. Això va ser el que ens va fer acceptar la proposta de FutbolNet”, explica Panos Papoulias, director general d’aquesta fundació, que, sobretot en els últims anys, està actuant de mecenes a nivell grec i internacional, posant l’accent en aspectes socials.

Papoulias parla des del camp de Skaramagas, on ha anat a fer una visita per supervisar la posada en funcionament d’aquest programa, del qual es beneficien uns 300 nens i nenes en aquesta ciutat improvisada al port del Pireu. També hi ha anat Sandra Aguilar, una jove barcelonina de 28 anys que fins ara havia treballat com a educadora de FutbolNet al barri de la Mina i que a l’estiu va rebre l’encàrrec d’anar-se’n a Atenes. “El dia a dia ens ha canviat molt. Al principi tot eren reunions per posar en marxa el programa. Ara és més una tasca de supervisió. Assegurar-se que la metodologia s’aplica de manera correcta”, explica aquesta educadora social de formació i que va viatjar amb la seva parella, l’Àlex, també treballador de la Fundació del Barça. Els matins els dedica als refugiats, i les tardes, a les escoles d’Atenes.

L’altra peça clau de la feina al camp de refugiats és Katerina Salta, directora de programes de l’ONG Earth Refugee, que treballa des del primer dia a Skaramagas i que va ser l’enllaç perquè FutbolNet s’hi pogués implementar: “Són nens que han viscut situacions molt delicades, que venen de països amb guerres, que han vist morir gent... i ara veiem que els podem educar a través del futbol. Ensenyem valors com el respecte i amb el temps t’adones de l’impacte que té en els nens”. I tot amb un llenguatge universal, com és el del futbol. “Al camp no hi ha diferència de nacionalitats, de llenguatges ni de color de pell”.

Comença l’activitat

Avui el dia no acompanya. S’ha despertat amb una pluja fina i intermitent que va caient al llarg del matí, que és quan es fan les sessions. Però malgrat la meteorologia i que el camp, de gespa artificial, ha quedat ple de bassals, l’activitat es pot fer igual. “Avui fa mal temps i els exercicis només duraran uns deu minuts cadascun, però us prometo que el pròxim dia hi dedicarem més estona”, els diu Nikolina Karakiozoglou, per animar-los.

Aquesta monitora es va incorporar al camp de Skaramagas al juliol, quan es va posar en marxa FutbolNet. De pare grec i de mare marroquina, té 23 anys i viu al Pireu, a una mitja hora en bus del camp de refugiats. Està estudiant matemàtiques i estadística però aquest curs només fa la meitat de les assignatures per dedicar-se a la seva feina al camp de refugiats. Hi ha diferents grups i cadascun té dues sessions setmanals. “A l’estiu es feien més sessions, però durant l’època escolar s’han reduït. També han d’anar a classe!”, destaca.

La seva mirada és especial a l’hora d’integrar els nois i les noies en el joc. FutbolNet té diversos requisits, i un dels principals és la integració. Nens amb nenes i de diferents nacionalitats i cultures. A l’estiu, doncs, un dels primers objectius era que les noies juguessin amb els nois. “Va costar, perquè afrontaven l’activitat amb mentalitat diferent. Ells venien a competir i elles a passar-s’ho bé, i com que a elles no els importava el resultat, ells, per instint, no els passaven la pilota. Aquí és on començava la nostra tasca”, afegeix. Perquè és aquí on pren importància la metodologia. “Quan diem que no és un partit de futbol clàssic és perquè afegim normes que el futbol no té -apunta la Sandra-. Per exemple, podem fer que un gol no sigui vàlid si abans no han tocat la pilota tots els membres de l’equip, nois i noies. Això els obliga a treballar en equip”. I costa, costa fer-los-hi entendre, però amb el pas dels dies, asseguren, se n’acaben sortint, com també creix una relació personal entre les criatures i els educadors, que també actuen de tutors i a vegades detecten alguns problemes, ja sigui a nivell individual o col·lectiu, i mouen els fils entre les diferents organitzacions per mirar de solucionar-los. “Ens hem convertit en una gran família”, resumeix la Katerina.

El camp de Skaramagas s’ha anat buidant. Hi caben uns 3.200 refugiats però ara només n’hi ha la meitat. Molts ja han marxat, ja que han obtingut els papers. Queden els que estan esperant perquè se’ls regularitzi la seva situació personal. Potser el dia a dia no són flors i violes, però les cares de la canalla, sobretot abans de començar l’activitat, reflecteixen una idea diferent. Malgrat el que viuen i on viuen, arriben al camp de futbol amb un somriure als llavis. Els és igual la pluja, saben que allà van a passar-s’ho bé, ni que sigui una estona. Venen de l’Iran, de Síria, de l’Afganistan... i no perden l’esperança. Uns diuen que volen ser futbolistes professionals, d’altres pilots d’avió, un assegura que serà enginyer i una altra vol ser metge. “Val la pena treballar amb ells perquè els eduques de cara al futur. Almenys, que tinguin això”, diu Husseinn Abass, un monitor palestí de FutbolNet. L’altre és Ilias Kaldovos, que un cop al mes acompanya els joves a jugar partits fora de Skaramagas contra equips d’Atenes. “És important per a ells i és important per als pares. Quan veus que la integració funciona, t’emociones”, diu recordant l’últim partit de l’equip, que s’anomena Hope Generation, generació de l’esperança.

Open Schools

L’endemà el dia també es desperta núvol però ha parat de ploure. Una bona notícia perquè es podrà fer sense problema l’activitat a les escoles, que és també a l’aire lliure. La feina allà no és gaire diferent de la que es fa al camp de refugiats. Canvia el lloc i els participants, però poca cosa més. En aquest cas, es tracta que els nens i nenes grecs aprenguin a jugar i a relacionar-se amb els immigrants, siguin o no refugiats. Si a Skaramagas van començar al juliol, a les escoles el programa és molt més recent. Està en marxa des del gener i, tot i que encara és aviat per treure’n conclusions definitives, parlen en positiu d’aquesta iniciativa.

Potser a Skaramagas la marca Barça no ha tingut tanta importància, però sí que en té, i molta, a les escoles. “Ha sigut clau per atreure’ls. I n’hi ha prou veient les ganes que tenen que sigui dimecres o divendres per fer l’activitat”, comenta Voula Georgakli, directora d’una de les escoles que participen en el projecte. De fet, expliquen que hi va haver certa confusió al principi i que alguns nens es pensaven que, apuntant-se al programa, tindrien l’oportunitat de conèixer Messi i companyia. Per ara no tindran aquesta sort, tot i que la Fundació no descarta que algun exjugador viatgi fins a Atenes. El que sí que tindran, si completen tot el programa, és l’equipació del club blaugrana. “Va anar bé que el Barça hi posés el nom perquè al principi hi havia famílies que eren una mica reticents per aquesta barreja de cultures. Encara és recent però hem notat que l’actitud dels pares és més positiva i estan contents per com es desenvolupa”, explica una altra de les directores, Eleni Mavrogonatou, que també destaca que, en el dia a dia, a classe o al pati, els petits s’estan relacionant millor entre ells.

L’activitat comença amb puntualitat i des de la reixa de l’escola alguns pares no en perden detall. Com bé ha dit la directora, reconeixen que a Grècia la situació és complicada i que els carrers estan plens de racisme i de xenofòbia. Per això van apuntar els seus fills a FutbolNet. “Volíem que estiguessin en un programa com aquest, d’integració”, coincideixen a dir dos d’ells, que afegeixen que ja han detectat alguns fruits. “Notem que juguen més entre ells, que es barregen sense problema. Fa uns mesos era impensable i ara ho fan amb naturalitat. Ni que sigui per això, ja haurà valgut la pena”, afegeix un, mentre el seu company assenteix.

Treballar amb la integració dels immigrants és una de les prioritats de l’Ajuntament d’Atenes, tot i que no ho tenen gens fàcil perquè, en el fons, no tenen competència directa en matèria d’integració. “I si no és la nostra competència, doncs no rebem diners de l’estat”, explica el regidor d’Educació, Lefteris Papagiannakis. Per això es nodreixen d’ajudes com les de la Fundació Starvros Niarchos, que aporta 10 milions per diferents projectes comunitaris, una part dels quals se’n van a les escoles obertes i a FutbolNet.

“A Catalunya, en general, és la gent la que fa força perquè el govern actuï amb els immigrants i els refugiats. En canvi, aquí, per una qüestió cultural, la gent mai ha sigut gaire receptiva en aquest tema”, explica el regidor. Fins ara, amb la bonança econòmica, no hi ha hagut problemes i els polítics reconeixen obertament que miraven cap a una altra banda en temes com l’economia submergida. Però amb la crisi, amb els acomiadaments i les dificultats econòmiques per arribar a final de mes, han esclatat tot de conflictes. I com passa sovint, s’assenyala i es culpabilitza el més feble. “Sabem que ho hem fet malament i que necessitem canviar. I per canviar necessitem convèncer la gent. I programes com aquests ens ajuden a aconseguir-ho. El gran problema? Que ens cal temps. I no tenim temps”.

El programa a les escoles va prenent forma tot i que encara es nota tendre i cal polir alguns detalls. Per exemple, els monitors, que cal anar formant, amb paciència. “Per a tots és una cosa nova, per als nens i per a nosaltres. Al principi era complicat d’entendre que no es tracta d’un partit de futbol. De mica en mica ens en anem sortint”, explica un dels monitors fixos, Kontogiannis Pantelis, que clava un crit a un dels nens perquè ha fet una petita entremaliadura. La Sandra ho ha vist i dibuixa una ganyota amb la boca. Després l’hi corregirà o, com prefereix dir ella, li donarà eines per reaccionar millor en una pròxima vegada. Entre tots n’aniran aprenent.