Quan la Isabel Marzal, vila-secana de 47 anys, va decidir apuntar-se al club d’escacs del seu poble, ara fa tres anys, es va trobar que era l’única dona. No només al club, també en els tornejos i a les activitats que organitzaven. “És incòmode i a vegades violent ser l’única dona a tot arreu. Comences a pensar que ets al lloc equivocat, et preguntes per quin motiu és així, si les dones no tenen la mateixa capacitat per jugar, si està mal vist...” L’escaquista afegeix que també s’ha trobat en situacions que evidencien que els escacs femenins no estan normalitzats. “Una vegada en una lliga em van dir «Les mares han d’esperar fora». Es dona per fet que si una dona és allà és perquè hi porta el nano -comenta-. O en un torneig vaig sentir que el del costat li deia al meu rival «Quina sort, t’ha tocat la dona». No són comentaris amb mala fe, són homes que mai a la vida han vist una dona jugant a escacs”. També s’ha trobat amb actituds paternalistes. “Et diuen «Que bé, esclar que sí, està molt bé que les dones jugueu»”. Tot i això, assegura que són comentaris més aviat excepcionals i que en general la gent és molt respectuosa.

Sembla que la realitat dels escacs avui en dia no dista tant de la dels anys 60 que retrata la sèrie de Netflix Gambito de dama, on Elisabeth Harmon, la protagonista, aconsegueix fer-se un lloc en un món exasperantment masculí. Actualment només un 7% de les llicències federatives a Catalunya són de dones, una xifra que no ha augmentat en els últims quinze anys. Es tracta d’un percentatge inferior al del nivell mundial, en què el 16% són dones. Segons Inés del Arco, membre de la junta de la Federació Catalana d’Escacs, “en els últims anys ha augmentat l’interès de les dones en aquest esport, però costa de comptabilitzar, ja que moltes no es federen”. A Catalunya hi ha diversos clubs amb tradició de dones, com el Llinars o Peona i Peó, i d’altres que n’han incorporat els últims anys, però encara n’hi ha molts amb plantilles integrades al 100% per homes.

Una de les dades que crida l’atenció és que del total de dones federades més del 80% són menors de 18 anys. Segons Del Arco, hi ha moltes nenes que comencen a jugar gràcies a diverses iniciatives que es duen a terme per acostar els escacs a les escoles; el problema és que n’hi ha moltes que ho deixen durant l’adolescència. “És una edat complicada, tenen altres prioritats o perden la motivació i ho acaben deixant. Passa el mateix en altres esports. En els escacs, com que són poques, quan ho deixen es nota molt”, explica Del Arco, que afegeix que també és difícil veure competint dones que són mares. “La majoria continuen assumint la cura dels fills. Sovint, si juguen, és perquè els fills i la parella també juguen”.

Un món històricament d’homes

“Hi ha opinions de tota mena sobre per què la presència femenina és tan escassa en el món dels escacs”, diu María Rodrigo, de 31 anys, mestra escaquista i psicòloga, que actualment està acabant una tesi doctoral sobre les qualitats terapèutiques dels escacs. Alguns sostenen que l’arribada a l’adolescència es produeix abans en les dones i que aquestes s’interessen per activitats més socials i menys competitives. Altres defensen que les dones processen la informació d’una manera diferent i que això podria explicar que hi hagués més homes a l’elit dels escacs. “Jo no crec que sigui un tema d’habilitats o capacitats, ni que uns siguin més competitius que els altres -diu Rodrigo-. Si hi ha poques dones a les primeres posicions és perquè n’hi ha menys en general i per tant tenen menys probabilitats d’arribar al pòdium”.

Per la seva banda, Del Arco té clar que el biaix de gènere és per motius històrics i culturals que encara carreguem en l’actualitat. “Fa quaranta anys els escacs es jugaven als casinos i als cafès, llocs on les dones no tenien cabuda. Com passa en tants altres àmbits, quan la dona comença a introduir-se en aquest món ja hi ha una llarga història escaquista al darrere -argumenta-. Les primeres jugadores que es coneixen, de principis del segle XX, van ser molt menyspreades, com Sonja Graf -que es vestia d’home per poder jugar- o Vera Menchik, la primera escaquista que va aconseguir jugar un campionat mixt”. Malgrat que s’ha avançat per normalitzar els escacs femenins, encara hi ha molta feina per fer. “És un procés lent. Les dones continuen havent de demostrar no només que són bones, sinó que són les millors, per guanyar-se un respecte”, diu Del Arco.

Marzal està d’acord que la desigualtat en els escacs és un tema cultural. “Des de fora encara es veu com un món molt masculí. Gambito de dama ha estat positiu en aquest sentit, moltes dones han començat a jugar i s’han engegat iniciatives per promoure i visibilitzar els escacs femenins. Fins ara no n’hi havia gaires”, opina la jugadora, que el 2019 va organitzar un torneig femení d’escacs a Vila-seca, el primer que es feia a la província de Tarragona. “La resposta va ser molt bona. Hi van participar 24 dones, de totes les edats. I el CE Vila-seca va passar de tenir una única jugadora a tenir-ne sis pocs mesos després”. Marzal explica que l’èxit d’aquesta proposta la va animar a crear l’Associació Dona i Escacs Francisca Pino, juntament amb aquesta jugadora tarragonina i una altra escaquista cambrilenca, amb l’objectiu d’incrementar la participació de dones entorn dels escacs. Tot i que amb la pandèmia ha quedat aturada, esperen poder reprendre-la l’any que ve.

Trencant prejudicis des de petites

És diumenge, 31 d’octubre, i l’escaquista Joana Ros (18 anys, Torrelles de Llobregat) seu en una de les sales de l’Hotel Don Angel, a Santa Susanna, on d’aquí pocs minuts farà unes partides simultànies. Es tracta d’una activitat especial organitzada per la Federació Espanyola per visibilitzar les joves promeses dels escacs. Les taules ja estan col·locades i diverses persones, de totes les edats i sexes, l’esperen darrere els taulells. Si està nerviosa, no se li nota gens. Va començar a jugar amb 4 anys i amb només 7 va ser campiona de Catalunya i d’Espanya en la seva categoria. Des d’aleshores no ha parat d’acumular premis, l’últim el de campiona d’Espanya d’Escacs Ràpids sub-18 2021. “M’he trobat sovint en tornejos de 100 o 150 persones on jo era l’única noia, però sempre m’hi he sentit a gust. És cert que a alguns homes els sap més greu perdre contra una noia, però no sé si és per l’edat o pel sexe”, diu Ros, que opina que el fet de començar de petita és positiu perquè et vas fent un nom. “Sobretot si tens bons resultats. La gent ja et coneix i et respecta. Per a algú que arriba nou deu ser més difícil”.

L’Aramí Lobo, de 14 anys, de Llinars del Vallès, campiona d’Espanya sub-14, i l’Ainhoa Casares, de 16 anys i de Sant Antoni de Vilamajor, campiona de Catalunya sub-14 i sub-16, també són a Santa Susanna, on a més de les simultànies se celebra el Campionat d’Escacs per Equip d’Edats, un dels tornejos més importants de Catalunya. Els seus equips, del Club d’Escacs Llinars, són dels únics integrats únicament per dones. Les dues expliquen que van començar a jugar de molt petites empeses pels seus pares per millorar l’atenció i la concentració a l’escola. “La meva experiència és que és un món molt respectuós, però sempre et trobes algun cas puntual d’algú que fa un comentari, com ara que els nois són millors que les noies”, exposa Casares. Per la seva banda, Lobo explica que alguns nois que comencen i no la coneixen es pensen que és dolenta perquè és una noia. “És cert que si tens bons resultats, si guanyes, no t’afecta tant”.

Les joves escaquistes afirmen que falten referents femenins i que aquests són fonamentals perquè les noies s’animin a jugar. “Coneixem els 10 millors jugadors del món, però no les jugadores. N’hi ha moltes menys que arriben a dalt i són menys conegudes”, explica Lobo, que cita la gran mestra Judit Polgár, l’única dona que ha aconseguit figurar entre els deu primers escaquistes de la classificació mundial. En l’àmbit estatal, Casares cita la jugadora canària Sabrina Vega, que ha estat vuit vegades campiona d’Espanya i enguany ha rebut el premi Reina Sofía per haver declinat una invitació a un torneig de l’Aràbia Saudita en protesta per les condicions de joc de les dones en aquest país. Ros, per la seva banda, menciona la mestra Anna Matnadze, una georgiana resident des de fa anys a Catalunya. Segons Del Arco, cada vegada hi ha més dones escaquistes que assoleixen noves metes i esdevenen referents, com ara l’aragonesa María Eizaguerri, que aquest estiu s’ha convertit en la primera dona a guanyar el campionat d’Espanya absolut en la categoria sub-18. “Això demostra que no hi ha diferència entre homes i dones”.

Fer xarxa entre dones

A través de la comissió Escacs i Dona, la Federació Catalana organitza diverses activitats per promoure els escacs femenins, com ara unes jornades anuals on es troben diverses generacions de dones escaquistes. “Es fan partides simultànies amb campiones mundials, i xerrades i debats sobre la situació de la dona en el món dels escacs. L’objectiu és fer xarxa entre elles, que juguin, es coneguin, que vegin que no estan soles”, explica Del Arco. Ros està d’acord que les noies porten altres noies. “Quan s’hi apunta una, se n’apunten cinc -explica-. Sentir que estàs acompanyada és important. Si saps que en una competició pots compartir habitació amb una amiga, hi haurà moltes més possibilitats que hi vagis”. La comissió també vetlla perquè les dones tinguin accés a una bona formació. “És bàsic proporcionar-los tecnificació -diu Del Arco-. D’aquesta manera poden obtenir bons resultats, demostrar que són competents i crear nous referents”. Un dels altres reptes que es plantegen és aconseguir que hi hagi més dones àrbitres i monitores. També en l’àmbit estatal i internacional s’està treballant en aquesta línia. Segons Rodrigo, presidenta de la comissió Dona i Escacs de la Federació Espanyola, una de les prioritats és visibilitzar les dones en els escacs. “Organitzem tornejos femenins al carrer, activitats amb les campiones d’escacs que retransmetem online, etc. La idea és que cada vegada estigui més normalitzada la imatge de dones escaquistes, i que es posi cara a les guanyadores”, diu Rodrigo, que en alguna ocasió, com a jugadora, també s’ha trobat amb comentaris fora de lloc, “com ara que no es podien concentrar perquè tenien una dona al davant”, explica. “Cal erradicar les actituds masclistes ja en els més petits. Ensenyar-los que no està bé fer segons quins comentaris i que cal respectar el rival, sigui qui sigui. Transmetre que una de les coses positives dels escacs és que pot jugar tothom”.

Discriminació positiva?

Una de les mesures que s’han tirat endavant per intentar promoure els escacs femenins a casa nostra és el sistema de les competicions per edats, que són mixtes però amb una classificació femenina en cada categoria, a més de la general. “Sabem que l’objectiu de qualsevol dona és guanyar el torneig absolut, però sovint és complicat perquè hi ha molts més homes -diu Del Arco-. Es tracta d’una mesura que pot ser molt motivadora a l’inici”. Marzal també és partidària d’aquests premis fins que la situació es normalitzi. “És cert que pot semblar un premi de consolació. Una dona pot quedar 30a i rebre el primer premi en la classificació femenina -explica-. En una situació ideal no haurien d’existir, però ara ajuden a visibilitzar els escacs femenins”. L’escaquista Joana Ros explica que a ella guanyar el premi femení la va motivar molt a l’inici. “T’ajuda a donar-te a conèixer. Si no hi ha al·licients per a les noies que comencen és més fàcil que ho acabin deixant”. En aquesta línia, Ros opina que el premi femení també ajuda a crear referents, sobretot per a les més petites. “Hi ha poques noies que juguin a l’elit, que són els tornejos que es retransmeten en línia i que més mirem. Necessitem referents que estiguin més a prop -exposa-. A mesura que vas entrant en el món, vas coneixent les jugadores internacionals, però al principi les que fan de referents són les noies més grans que comencen a guanyar o que et trobes a les competicions”. Del Arco hi està d’acord: “A les més petites els fa molta il·lusió tenir jugadores properes amb resultats. Es fixen en com juguen, quina obertura tenen, l’estratègia que fan servir...” En aquesta línia, Del Arco remarca el paper que tenen noies com la Joana, l’Aramí o l’Ainhoa. “Nosaltres, com a federació, podem fer actes i activitats per promocionar els escacs femenins, però les que trenquen els prejudicis i estereotips són elles. Són les que demostren que una dona pot jugar i guanyar i fan de referents de les més petites, les motiven a continuar”.