“L’arxipèlag és un petit món”, pensava un jove Charles Darwin al seu estudi londinenc el 1839. Quatre anys abans, l’aspirant a naturalista havia passat cinc setmanes a les illes Galápagos, a uns 600 quilòmetres de la costa de l’Equador. Impressionat per “l’excepcional mansuetud” de les espècies que hi va trobar, no es va comportar com el visitant ideal segons els criteris actuals: va cavalcar tortugues gegants i amb la punta de l’escopeta “va foragitar un falcó de la branca d’un arbre”.

Actualment, aquest “petit món” és un famós destí turístic que atreu cada vegada més visitants de tot el món. Hi venen a veure mascarells camablaus, iguanes marines nedant al costat de pingüins equatorials, les tortugues gegants que han donat nom a les illes i moltes coses més. El 2017, segons l’Observatori de Turisme de les Galápagos, van visitar les illes 241.800 persones, un important augment en comparació amb les 173.419 de deu anys abans.

Bona part del creixement -més del 90% entre el 2007 i el 2016- correspon al turisme terrestre: els visitants, que arriben per avió als aeroports de Baltra i San Cristóbal, s’allotgen en hotels i fan excursions a la carta que resulten força més barates que els creuers amb què tradicionalment es recorrien les illes. Amb vols d’anada i tornada des de Quito per només 400 dòlars i albergs a partir de 20 dòlars la nit, les Galápagos ja no són només per a viatgers rics.

El Parc Nacional de les Galápagos destina una part dels 100 dòlars que paguen els visitants (6 dòlars per als equatorians) a vigilar i protegir el 97% de territori no ocupat pels humans. En aquest sentit, doncs, el turisme terrestre aporta uns ingressos molt necessaris. Tot i això, els grups ecologistes -i també la Unesco, que considera el creixement del turisme una de les principals amenaces per a les illes- estan força alarmats perquè no hi ha un límit per al nombre de visitants terrestres. (Els passatgers dels creuers, per la seva banda, estan limitats per l’espai disponible als vaixells: l’any passat hi va haver uns 70 vaixells amb capacitat per a unes 1.700 persones.) Un nombre més elevat de visitants representaria més pressió sobre les actuals infraestructures, la invasió dels hàbitats dels animals i més riscos d’introduir espècies invasores de plantes i animals.

“En aquest entorn tan fràgil és totalment insostenible un creixement ininterromput del turisme terrestre”, diu el president de l’Associació Internacional d’Agències de Viatges de les Galápagos, Jim Lutz, que al febrer va expressar per carta aquesta mateixa opinió al ministre de Turisme de l’Equador.

Fa poc he visitat les illes, on he observat el turisme terrestre en acció i he parlat amb naturalistes, guies i altres professionals sobre els efectes del boom turístic, que, juntament amb el canvi climàtic, la pesca il·legal -i la legal- i altres amenaces, fa de les Galápagos un microcosmos dels actuals desafiaments que ha d’afrontar la conservació del medi natural.

A terra

A més dels visitants, també ha augmentat el nombre de residents a les illes (uns 30.000). Prop de la meitat -molts són equatorians del continent atrets pel negoci turístic- viuen a Puerto Ayora, a l’illa de Santa Cruz.

La ciutat s’assembla, en part, a qualsevol altra localitat tropical, amb cafeteries, bars i botigues que venen samarretes; hi ha fins i tot una mica de vida nocturna després de la posta de sol.

Un divendres rúfol, al vespre, vaig compartir taula amb Ulf Torsten Hardter -un especialista en gestió mediambiental que fa de guia- a la terrassa de l’OMG Galápagos, una cafeteria de Puerto Ayora molt concorreguda pels amants de les selfies i on hi ha una estàtua de Darwin amb una barba com la del Pare Noel.

“El problema és que les illes no disposen d’infraestructures bàsiques per gestionar els residus, l’energia i l’aigua”, va afirmar Hardter, mentre es prenia una cervesa de la marca Iguana IPA. Aleshores va començar a caure la garúa, un plugim acompanyat de boirina, i un dels pinsans de Darwin va furgar el meu plat inacabat buscant-hi menjar.

Hardter, originari d’Alemanya, va arribar a les illes el 2006 per construir una planta de reciclatge de residus sòlids amb el Fons Mundial per a la Naturalesa. Actualment, aquesta planta processa tots els residus plàstics i orgànics de Santa Cruz. Segons Hardter, amb l’afluència de tantes persones fan falta sistemes més respectuosos amb el medi ambient per a tot, des de la gestió de residus fins a l’aigua potable.

Més tard, passejant, vaig passar per un mercat de peix on un marlí de prop de cinc metres penjava d’un ganxo, mentre lleons marins, pelicans i fregates donaven empentes a una colla de turistes, tots amb el mòbil a la mà. Aquests animals han perdut la por i s’han tornat atrevits per la relativa falta de depredadors i la curiositat del públic. Més d’una vegada vaig veure que algú s’acostava més del compte a un lleó marí que rugia empipat, i en un cas va arribar a empaitar un parell de turistes. (Al parc nacional es demana als visitants que es mantinguin a dos metres de distància dels animals. Em van dir, però, que aquesta norma s’incompleix sistemàticament, com vaig poder comprovar personalment.)

L’avinguda Baltra, no gaire lluny del mercat, està plena de parades on serveixen ceviche i sopa de peix, i estands on les agències de viatges venen excursions d’un dia pensades per a visitants estalviadors. La majoria anuncien que són respectuoses amb el medi, però és difícil comprovar fins a quin punt és veritat.

De vegades aquestes opcions són, per la seva pròpia naturalesa, les que tenen menys impacte ambiental. Es poden visitar camins per la selva a les terres altes, plantacions de cafè o els cràters de dos volcans anomenats Los Gemelos, tot això fora de la ciutat. Els preus oscil·len des d’uns quants dòlars per a un trajecte de taxi fins a 200 dòlars per passar un dia al mar en una barca amb motor forabord o un petit iot. O es pot llogar una bicicleta per uns 15 dòlars i explorar una carretera asfaltada que travessa un paisatge semiàrid fins a arribar als boscos. A pocs quilòmetres de la tranquil·la ciutat de Bellavista, sortint de la pista de terra, en una granja privada hi ha uns túnels de lava esculpits durant anys pels corrents de magma. Unes ranxeres blanques fan de taxi i cobren un dòlar per portar-te a qualsevol lloc de la ciutat, i fins i tot per fer excursions pel teu compte.

Vaig emprendre una d’aquestes excursions i vaig demanar que em deixessin en un extrem de la ciutat, on l’avinguda Baltra s’enfila cap a les terres altes. Jo volia veure tortugues, però el que hi vaig trobar van ser gossos i tanques per protegir el blat de moro i el bestiar, és a dir, coses que obstaculitzen les rutes migratòries de les tortugues. Hores després, cansat i moll, vaig agafar un autobús per 50 centaus. Mirant per la finestra, al costat de la carretera vaig veure, per fi, tortugues gegants -en arribar a la dotzena vaig perdre’n el compte-, a moltes de les quals els turistes els donaven menjar (una altra cosa que es desaconsella però que es gairebé impossible impedir).

L’allotjament

Els llocs per passar la nit són un altre indicador del canvi produït i de les diferents categories d’opcions que s’ofereixen als visitants. Tot i que l’Observatori de Turisme de les Galápagos afirma que s’han fixat uns límits per a la construcció i extensió de nous hotels, el nombre d’establiments hotelers ha augmentat d’una manera espectacular durant l’última dècada -de 65 a més de 300-, amb un cost que va des dels preus de motxiller fins a més de 900 dòlars la nit. Vaig agafar una habitació estàndard a l’Ikala, un hotel econòmic a pocs passos del port esportiu de Puerto Ayora. Molts hotels tenen instal·lacions respectuoses amb el medi ambient o, si més no, això és el que diuen. A l’Ikala, uns panells solars escalfen l’aigua de la dutxa i il·luminen el jardí.

A la badia, el Finch Bay, un dels hotels més antics de l’illa (i més cars: una suite costava fa poc uns 800 dòlars la nit), es pren seriosament els seus serveis no contaminants. Tenen una planta dessaladora per a l’aigua de mar i un hivernacle per abastir la cuina i, a més, compren tot el peix als veïns de la localitat. El 1989, l’empresa matriu del Finch Bay va ajudar a posar en marxa el projecte de planta de reciclatge en què Hardter va treballar anys més tard.

Renato Vasconez, responsable de qualitat del Finch Bay, em va dir que tracten totes les aigües residuals de l’hotel abans d’abocar-les. D’aquí uns mesos s’enllestirà un nou sistema de filtració que augmentarà la producció d’aigua (l’hotel ja subministra aigua potable a finques adjacents on no arriben els serveis municipals).

La platja que hi ha al costat del Finch Bay és de sorra blanca, però perquè el personal la neteja cada dia. “No es pot imaginar la quantitat d’escombraries que hi trobem”, em va dir Vasconez. “Els microplàstics són el pitjor”. Les platges de les Galápagos són públiques i les masses hi deixen un munt de brossa (en efecte, hi vaig veure trossos de plàstic verd que semblaven algues). Vasconez em va explicar que sovint troba fregates mortes enredades en xarxes de pesca: “Em posa furiós”.

A l’aigua

Per arribar a les illes dels voltants cal una barca i, per això, de vegades hi ha turistes terrestres que s’apunten als creuers que organitzen Lindblad o Quasar Expeditions. No són barats -una setmana pot costar uns quants milers de dòlars-, però a canvi et beneficies dels coneixements dels millors naturalistes contractats pels creuers. Empreses com Quasar també donen suport al parc nacional i a organitzacions com la Charles Darwin Foundation i els Galápagos Scouts, entitats que s’esforcen per preservar les espècies que atreuen els estrangers. Lindblad patrocina activitats semblants, una cosa que les agències més petites no es poden permetre. El preu dels creuers de Lindblad, Quasar i altres sol ser amb tot inclòs. Les ofertes d’última hora rebaixen aquests preus fins a un 30%.

L’alternativa és fer excursions d’un dia des de Puerto Ayora amb embarcacions més petites, que només costen 100 dòlars. L’inconvenient és que generalment ets a l’aigua molt poques hores i el preu de vegades inclou només la gasolina (el menjar i l’ snorkel o el busseig acostumen a negociar-se individualment). A més, els vaixells dels creuers estan autoritzats a visitar illes a les quals no es pot accedir en les excursions d’un dia. “Pagues més però, a canvi, tens un guia de qualitat, un bon nivell d’anglès, el menjar i el vaixell”, diu Dominic Hamilton, abans viceministre de turisme i ara editor de publicacions. “Els animals i les illes són les mateixes, però les opcions no”.

Vaig decidir tirar la casa per la finestra i vaig agafar un creuer de Quasar que sortia de Baltra i que, al llarg d’una setmana, em va portar a unes quantes illes amb 30 passatgers més. Alex Cox, un guia veterà de les Galápagos amb gairebé tres dècades d’experiència i un amor enciclopèdic per la natura, ens ensenyava volcans i mascarells camablaus, i cada matí ens explicava la complexitat de les Galápagos amb una tassa d’aigua calenta amb llimona al davant.

Un matí ventós, Cox i jo fèiem snorkel a l’illa Genovesa quan, de sobte, una cosa em va passar com una fletxa entre les cames; vaig treure el cap de l’aigua i vaig esclatar a riure sense parar: era un lleó marí. Una de les vegades que vaig sortir a la superfície vaig veure tres vaixells de pesca equipats amb uns estris que, segons vaig saber després, són il·legals. Cox em va explicar que, tot i que aquests pescadors estan autoritzats a capturar tonyines i altres peixos en gran part de la reserva marina, el tipus de llinya que en aquest cas feien servir podia ferir o matar accidentalment lleons marins, taurons i tortugues. Posteriorment, Sofía Darquea, presidenta de l’Associació de Guies Naturalistes de les Galápagos, em va explicar els perills de les pràctiques pesqueres il·legals. Si la vida marina desapareix, també desapareixeran els ocells i els rèptils, així com els turistes: “El parc nacional no té prou llanxes per vigilar tot el que passa”.

El fet que la pesca estigui prohibida només en una part de la reserva marina -les aigües que envolten el parc nacional- és el que més em va desconcertar de tota la meva visita. Ja em van dir que el govern havia d’afrontar les pressions dels pescadors locals i que en el passat hi havia hagut incidents violents. Però ¿no s’hauria de prohibir pescar en totes aquestes illes i al mar que les envolta? ¿No quedarien així protegides les Galàpagos de cara al futur?

Tal com em va comentar Enric Sala, que treballa per a National Geographic : “Aquestes espècies marines estan minvant. Si l’Equador vol que les Galápagos continuïn sent un lloc únic que atrau visitants de tot el món, i que aporta uns ingressos anuals de centenars de milions de dòlars i dona feina a milers de persones, s’han de prendre mesures. En cas contrari, les Galápagos corren el perill de deixar de ser un destí únic per convertir-se en un lloc més, com tants altres que han acabat destruïts per interessos miops”.

Una foto fallida

Era la meva última nit a Puerto Ayora i jo passejava pel port esportiu contemplant el mar. Un munt de cries de taurons d’aleta blanca nedaven en bancs prop de la riba.

Vaig sentir un xisclet i em vaig girar: no era cap representant de la fauna local, sinó una noia amb un anorac lleuger i sandàlies que tenia tota la pinta de discutir amb un lleó marí poc col·laborador. El lleó marí no volia quedar-se quiet per deixar-se retratar i s’acostava a la intrusa, amb l’esperança que potser li donés menjar en lloc de fer-li una foto. Aleshores vaig veure que arribava un galapagueño espavilat.

“No s’amoïni”, li va dir. “Si vol tenir-los ben a prop per fer una bona foto, podem anar a l’illa Seymour Nord a passar-hi un dia. Només seran 200 dòlars”.

La dona va mirar al seu company, un noi amb una samarreta de coloraines que va fer que no amb el cap.

“Doncs 100 dòlars”, va regatejar el galapagueño. “Hi anirem amb la meva barca i passarem tot el dia a l’illa”.

El lleó marí va començar a caminar pel moll balancejant-se i es va tirar a l’aigua. Els ulls de la dona van seguir el mamífer que s’allunyava.

“¿La barca és ecològica?”, va preguntar.

L’home va somriure: “Esclar! Som a les Galápagos”.