Mitja tarda al barri de la Mina. Uns nens juguen a futbol al voltant del bust de Camarón de la Isla i d’una parada de menjar arriba l’olor d’entrepans acabats de fer. Gervasio Deferr (Premià de Mar, 1980) hi demana un cafè abans d’entrar al Pavelló d’on han sortit més de 35 campions d’Espanya de lluita. Des de fa 12 anys, aquí també hi treballa el club de gimnàstica que s’ha convertit en la nova llar del dos cops campió olímpic en salt de poltre, els anys 2000 i 2004. Mentre Deferr parla amb l’ARA, nenes de diferents edats van entrant al gimnàs. Algunes amb dessuadores d’Open Arms. D’altres, amb samarretes de grups de música. Abans de l’entrevista, Deferr vol que toquem els aparells de gimnàstica, si cal pujant-hi a sobre, perquè entenguem com arriba a ser de complicada la gimnàstica. Un peu mal col·locat i pots acabar amb un os trencat. No és un esport fàcil, com no ha estat fàcil la vida de Deferr, que acaba de publicar El gran salto (Península), on explica el seu descens als inferns un cop va retirar-se de l’esport. Després de passar per un centre de desintoxicació, veu les coses d’una manera diferent. “He madurat tard”, diu somrient.

¿Ha sigut difícil escriure el llibre?

— En alguns moments sí... Però també ho necessitava. Sempre havia volgut fer un llibre, però per sort no vaig fer-lo quan vaig retirar-me fa 10 anys, ja que no hauria pogut explicar tot el que he viscut després. Ara fa un any vaig fer una entrevista a El Periódico que va fer-se viral. I l’editorial Planeta va interessar-se per fer-ne un llibre amb Roger Pascual, l’autor de l’entrevista, amb qui m’havia sentit a gust. Va ser un encert. Ha sortit un bon llibre i he guanyat un amic. ¿He plorat molt fent-lo, saps? Va remoure’m per dins. Vaig estar dies sense poder-ne llegir la versió definitiva.

¿T’ha fet por que algú es quedi amb la part morbosa de la història en lloc d’escoltar la lliçó que hi expliques, de com ho has superat?

— A mi el que m’interessa és el que digui la gent pel carrer. L’altre dia estava fent un cafè i un noi va voler-me explicar que va ajudar-lo veure’m a la televisió, ja que ha viscut un cas diferent.

Vas guanyar tres medalles olímpiques. Les dues d’or en salt de poltre als Jocs del 2000 i el 2004, i la medalla de plata als Jocs del 2008. Estaves destinat a ser gimnasta, no?

— De menut era com un gat. M’enfilava per tot arreu, però sempre queia dret. No tenia por. Si em feia mal, tornava a pujar. Una professora va veure-ho i va entendre que tenia potencial. Amb cinc anys vaig entrar en un gimnàs per primer cop. Encara ho recordo! Va ser com entrar a casa. En lloc de sentir-me intimidat, era com ser al paradís. Tots aquells aparells em fascinaven.

El que primer era un joc va esdevenir la teva vida. Amb 11 anys ja entres al CAR de Sant Cugat.

— Sí, però era feliç. Jo no tinc la sensació d’haver-me perdut res per viure així, al contrari.

Eren els Jocs de Barcelona del 1992. Vas poder veure en directe Vitali Sxerbo, que va guanyar sis ors...

— Era divertit veure’l entrenar. Veies com s’escaquejava, perquè no li calia treballar tant com els altres. Jo el mirava fascinat i ell em feia l’ullet abans de pujar a les anelles. Però després competia i era un assassí, esbroncant els companys. Era el millor. Però el 1996 als Jocs d’Atlanta apareix el rus Aleksei Nemov... I va esdevenir el meu referent. Anys després vaig poder anar a un torneig a Bielorússia i vaig poder derrotar Nemov.

Era un esport diferent. Una època diferent. Expliques que un dels primers entrenadors arribava a pegar-te, si calia.

— Aquest és un esport que d’alguna manera, tal com s’ha entès els últims anys, el van inventar els soviètics. Ells creen un model i guanyen. Així que tothom els va voler imitar. I era un sistema dictatorial, en què els esportistes eren soldats d’un exèrcit. Un sistema molt dur, m’atreviria a dir que encara més dur amb elles que amb ells. Però amb el temps s’han anat explorant camins diferents per poder triomfar. I el maltractament físic ha quedat per sort descartat. Aquí a la Mina intento explicar uns valors que he après. Formo gimnastes, però també persones. Potser els entrenadors que vaig tenir no em volien formar com a persona. Però jo sí. Que arriben a guanyar medalles olímpiques? Doncs seré el paio més feliç del món. Però aquest no és l’objectiu. Aquesta és una porta d’entrada a l’esport. A un espai per descobrir.

Quan entrenes les nenes, ¿reconeixes comportaments, com dubtes o il·lusions, que tenia el petit Gervasio?

— Veig talent. Fins i tot quan vaig entrenar Ray Zapata (medalla de plata als últims Jocs de Tòquio), li deia que no podia ser el segon Gervasio. Que havia de ser el primer Ray. Han de fer el seu camí. Però esclar que veig noies ara i les imagino en uns Jocs, amb el talent que tenen. Però després arriba la competició i també els nervis. És normal. Les veig preocupades pel que poden dir les jutges, així que els recordo que només els hauria de preocupar el que sentim nosaltres un cop s’acaba la competició. Si ho has treballat, anem pel bon camí. Si falles, no passa res. Pots caure. T’aixeques, rialla mirant a la taula dels jutges i segueixes. Fallar és normal, però no ens podem rendir.

Sempre dius que tenies ben clar que el teu objectiu seria ser campió olímpic, oi? Per aconseguir-ho cal fer molts sacrificis...

— Sí, tenia decidit que volia ser campió olímpic. I vaig empassar-me tot el que va caldre per ser-ho. Vaig aguantar. Jo era un nen quan van arribar els Jocs de Barcelona. I al veure’ls... Buf. Vaig tenir clar que allò era el que volia. La resta de competicions m’importaven poc, eren només un camí per arribar als Jocs. De fet, als Europeus no solia guanyar. Jo volia els Jocs, res més. Enfrontar-me amb els xinesos, amb els nord-americans... Europa la veia petita. Volia la bola del món sencera. És un esport molt dur, ja que només pot guanyar un. I jo estava disposat a tot, així que entrenava fort i si calia era una mica cabronet. Sent un tros de pa no guanyes contra aquesta gent tan preparada, així que vaig construir-me una part de personatge, de paio dur, que he anat arrossegant.

Et van pujar els fums al cap al ser campió...

— Per sort va durar poc. Potser va faltar-me algú al costat que m’ajudés a tocar de peus a terra. Durant els primers anys entrenant sempre em deien que fins que no fos campió olímpic no podria fer tot el que volgués. Així que un cop vaig ser-ho... doncs vaig fer-ho. Vaig tenir clar que ara tothom m’escoltaria. Tenia 19 anys, era un nen que no entenia moltes coses. I amb 20 ja vaig topar amb la realitat quan van arribar les lesions. I tota aquella tonteria que portava va esborrar-se. Va ser un període curtet. Vaig seguir competint, vaig tornar a guanyar.

Abans de retirar-te ja consumies alcohol, però els problemes arriben un cop s’acaba la carrera esportiva, oi?

Jo vaig deixar d’estudiar amb 16 anys per poder guanyar la medalla d’or a Sydney. Ho vaig fer. Després vaig seguir quatre anys més per guanyar a Atenes. Ho vaig tornar a fer. I després el mateix per ser a Pequín, on guanyo la plata a l’exercici de terra. I encara vaig estar dos anys pensant en si anava o no als Jocs de Londres del 2012. Quan finalment vaig acceptar que no hi aniria, vaig tenir sis mesos per pensar què faria amb la meva vida abans d’anunciar oficialment la retirada. Només et retires un cop, a la vida.... i jo portava 25 anys fent el mateix. No vull justificar-me, eh? Només explico el que he viscut. No vaig saber què fer, no vaig saber portar-ho. I per sort he rebut milers de missatges de persones que han viscut situacions diferents i s’han sentit identificades amb mi. Per a mi era necessari, explicar-ho.

Quan vas adonar-te que tenies problemes, va trobar suport en el Comitè Olímpic Espanyol. No sempre passa, que les autoritats ajuden...

— En aquest cas tenim la sort que el president del COE és Alejandro Blanco, que em va ajudar molt. Ell era judoka, va ser esportista i va empatitzar amb mi. No ho oblidaré mai. Però com que soc punyeter... És cert que reclamo una cosa. Quan jo vaig demanar ajuda, la gent hi va ser. El que caldria ara és aconseguir ajudar també quan no es demana ajuda. Quan demanes ajuda, sols estar molt fotut. Seria maco que els entrenadors detectin alguns comportaments abans.

Vas passar uns quants mesos en un centre de desintoxicació. Molts pacients que ja hi eren quan hi vas entrar, seguien dins quan en vas sortir. ¿Penses en ells?

— Penso molt en ells, sí. Allò és dur. Em van donar un medicament que va deixar-me impotent sis mesos, però no podia demanar explicacions, ja que et tracten com si fossis una persona que ho ha fet tot malament, a la seva vida. Però jo havia guanyat medalles, havia escollit el meu camí. M’havia perdut i havia demanat ajuda, però volia ser respectat, també. No va ser fàcil, però calia passar per aquí. Per desgràcia, crec que es tracta igual casos ben diferents. Jo no era com el protagonista de Leaving las Vegas, que desperta amb tremolors i no li marxen fins que beu mitja ampolla de vodka. A mi no em passava. A mi el que em passava és que el cap no em parava. Així que em fotia de tot, per no pensar. Pensa que jo venia d’un món diferent. Jo no m’havia fotut una cervesa socialment amb 17 anys en una terrassa, amb patates i olives. Jo amb 17 anys estava entrenant com un boig. Així que quan m’enfonso... m’anava fotent copes sense control. Estava malalt. Però no ho feia per fotre ningú. Em feia mal a mi mateix. La gent ha d’entendre que cal demanar ajuda. Molts no ho fan, perquè els preocupa massa que dirà la gent. Jo estava tan fotut que vaig fer el pas.

Com recordes l’infern de l’alcoholisme?

— L’alcohol sempre hi és, a la nostra societat. Jo vaig començar a beure després dels entrenaments, per desconnectar després de tot un dia entrenant molt fort, amb el cos adolorit. Sortia amb l’adrenalina alta, volent aprofitar el poc temps que quedava del dia. I quan et retires i no saps cap on va la teva vida... Doncs encara era pitjor. Vaig començar a beure per aturar el meu cap. Donava voltes, buscava culpables i explicacions al que vivia. I l’alcohol m’ajudava a no pensar. Estava cansant de tot. De mi, de la vida. Havia caigut en un pou.

Quan t’adones que no pots continuar així?

— No va ser fàcil. Jo intentava fer coses, buscar el meu lloc. Acompanyava en Ray Zapata als entrenaments al Centre d’Alt Rendiment o participava en les transmissions d’Ona FM dels partits del Madrid, com a merengue català que soc. Però no podia. Havia d’aturar-me. Sabia que no estava treballant bé. Així que vaig venir aquí, al club de la Mina, però com que no estava bé vaig tenir problemes amb altres entrenadors. I va tocar ser sincer i explicar als pares dels alumnes que tenia un problema. Que ho deixava perquè necessitava ajuda. Tothom plorava, aquell dia. Vaig demanar ajuda a l’Alejandro Blanco i vaig passar 10 mesos al centre per poder sortir convertit en una persona diferent. Tenia dret a madurar, més tard que altres. Estava cometent les errades que alguns cometen amb 17 anys, però amb 35. He madurat després.

Llegint el llibre pensava en altres campions olímpics que un cop es retiren, s’enfonsen, com el nedador nord-americà Michael Phelps...

— O Ian Thorpe, el nedador australià. Els que hem arribat a dalt molts cops acabem enfonsats en un infern. Ens fotem una bona hòstia. Però pensa que pot ser encara pitjor. Molts viuen el mateix un cop es retiren, però tots els esforços no els serveixen per guanyar. Jo per sort he trobat ajuda. I he pogut tornat a les arrels, aquí. Amb els nens i la seva manera de veure el món. Aquí he redescobert una puresa preciosa. M’he adonat que aquí puc fer coses.

Com arribes a la Mina?

— El 2000 guanyo la medalla d’or a Sydney i s’aprofita aquella empenta per ajudar en la inauguració de l’Escola de Lluita de la Mina. Quan jo vaig entrar al CAR el 1992 amb 11 anys, els primers que van acollir-nos als gimnastes van ser els lluitadors, ja que treballàvem costat per costat. I hi havia gent de la Mina. La relació es va mantenir i quan el 2000 inauguren el club vaig venir. I en pocs anys ja eren un referent internacional. El 2010, doncs, vam presentar un projecte al Consell Català de l’Esport, a l’Ajuntament de Sant Adrià i el Comitè Olímpic Espanyol. Érem vuit esportistes de diferents disciplines, com Víctor Cano, Andrea Fuentes, Carlos Sorolla... Uns venien de la sincronitzada, d’altres del pentatló... Aquests vam ser els pioners per fer el club de gimnàstica. Ens van aprovar el suport i així es van poder comprar aquests aparells que ens han donat la vida. La meva família va fugir de la dictadura a l’Argentina amb una mà al davant i l’altra al darrere. Recordo que ens rebutjaven dient-nos sudaques. Jo ho portava malament. El fet de no haver tingut recursos durant tants anys va fer créixer la idea que un dia havia d’ajudar allà on no tenen facilitats. I quin lloc millor que la Mina, una zona tan estigmatitzada. Portem 12 anys. Va ser un encert.

Als últims Jocs Olímpics la gimnasta nord-americana Simone Biles va dir prou, perquè tanta pressió l’afectava.

— Pensa una cosa. Si falles una ocasió al futbol, encara tens 90 minuts per tornar-hi. Un munt de partits. A la gimnàstica, l’exercici de barra dura un minut ¿El salt? Quatre segons. T’ho jugues tot en quatre segons! I mira els aparells. A la televisió no s’aprecia com és d’estreta, la barra. Aquí fan salts increïbles. Si el peu no es posa bé uns centímetres, caus. I et fas molt de mal. Aquest esport és molt difícil i al nivell de Simone Biles, encara més. Pensa que a Espanya no et fan cas durant quatre anys, però als Estats Units és diferent, allà et segueixen sempre. Si sumes el maltractament dels seus pares, el tema del gos de Larry Nassar, aquell metge que va abusar sexualment de les gimnastes, o la manca de suport de la Federació... Tot suma. Havia de parar, perquè si no ho feia podia fer-se molt de mal. Va ser molt valenta. La medalla més valuosa de Biles va ser posar al centre del debat que cal demanar ajuda, que cal saber parar.

Mirant cap al passat, com valores la teva vida?

— Jo sempre he anat a la meva. És la meva manera de ser. ¿Saps per què vaig fer-me del Reial Madrid? El meu pare havia jugat a futbol a l’Argentina i sempre posava partits a la televisió. I llavors al Madrid jugava l’Hugo Sánchez, que celebrava els gols fent una tombarella. A mi no m’interessaven els gols, volia ser com ell per saltar! Sempre he anat a contracorrent. De vegades m’ha ajudat, però d’altres no gaire. Ara que he superat el pitjor, valoro tot el que he viscut. He conegut gent i he pogut viatjar molt. He estat un mes a la Xina entrenant. Jo arribava al matí i ja hi eren, els xinesos. Marxava a dinar i ells seguien. Acabava la sessió de la tarda... i ells seguien. Treballaven molt. Tant és, els vaig derrotar a tots [somriu]. M’adono que he viscut coses que no tenen preu, com poder competir i guanyar. Trobar persones que t’ajuden. Ara estic tranquil. On vull ser.