Hi ha converses que comencen necessàriament amb una transgressió. Altrament, no serien possibles. Falten molt pocs dies per a les eleccions generals que sacsejaran el paisatge polític britànic del post-Brexit [van tenir lloc el dia 8 de juny i, contra tot pronòstic, la primera ministra conservadora, Theresa May, va perdre la majoria absoluta], i el president del Reform Club de Londres, Keith McDowall, cita aquest periodista, prèvia sol·licitud, a la llegendària institució amb seu al número 104 de Pall Mall. El carrer és un dels que tenen més glamur i història del centre de la capital. La zona també es coneix com a London’s Clubland perquè s’hi concentra un bon nombre d’aquests espais de privilegi que atresoren una tradició de fòrum de trobada i de diàleg pròpia de benestants cavallers del segle XIX. I intenten mantenir-la més o menys intacta en el món de la pressa i la interconnectivitat permanent del segle XXI.

Just a tocar del Reform, com a veí paret per paret a Pall Mall, hi ha el Travellers Club, una entitat encara més antiga, fundada el 1819 per i per a homes que haguessin viatjat a una distància superior a les cinc-centes milles (804 quilòmetres) en línia recta sobre el mapa des de Londres. Amb el temps, el Travellers es va obrir als membres dels cossos diplomàtics destacats a la cort de Saint James. Només homes, però! I continua així. Les dones no en poden ser sòcies, encara que hi són admeses com a convidades.

Per als desmemoriats, cal recordar que el Reform on el president McDowall em proposarà la imminent transgressió és el mateix on Phileas Fogg aposta vint mil lliures que farà la volta al món en no més de vuitanta dies. La novel·la de Jules Verne es va publicar el 1873, trenta-set anys després que s’hagués inaugurat l’influent cercle de poderosos, el 1836.

En aquella època, i fins a la creació del National Liberal Club (1882) -que abans i ara de nou acull també la seu de l’Authors’ Club, fundat pocs anys després, el 1891-, el Reform va esdevenir punt de reunió obligatori dels membres del Partit Liberal, que va aglutinar els diputats radicals que van promoure la Reform Act, i els del Whig Party, que eren, a grans trets, els partidaris de la monarquia parlamentària. La llei de reforma del 1832 va modificar el sistema electoral britànic i va acabar amb el clientelisme polític i la corrupció sistèmica. D’aquell nom en va sorgir el del club per celebrar una sacsejada democràtica aleshores molt important i que ara fa gairebé de mal dir: un home, un vot. Un home, no pas cap dona.

Ginebra escocesa

“Què vols prendre? Un gintònic?” Són les cinc de la tarda de l’últim dia del mes de maig i la proposta de Keith McDowall trenca els hàbits del cronista, gens avesat a segons quines llicències a segons quines hores. Un gintònic, però, i més si és de Caorunn -una ginebra escocesa de notable fama entre els connoiseurs -, “no pot fer mal a ningú”, aconsella McDowall. Parla la veu de l’experiència dels seus més de 80 anys, amb moltes vetllades a la piazza central de l’edifici del Reform, on hi ha una lluent i magníficament ben assortida barra de bar. Com el restaurant, “on per esmorzar hi ha unes salsitxes collonudes, plenes de colesterol i boníssimes”, riu el president.

Per un instant, a més, recordo el que va escriure Manuel Vázquez Montalbán a Un polaco en la corte del Rey Juan Carlos. Ja exfumador i malalt del cor, l’escriptor barceloní es va saltar les normes més elementals de la prudència quan Felipe González li va oferir un cigar havà havent dinat llenties al palau de la Moncloa molt poques jornades abans de les eleccions del 3 de març del 1996, que posarien fi a més de tretze anys de governs del PSOE: “ ¿Cómo puedo rechazarle un Cohiba a mi jefe de Gobierno -es preguntava Vázquez Montalbán-, un Cohiba enviado sin duda por Fidel Castro como prueba de agradecimiento porque el Gobierno español no se ha sumado al bloqueo norteamericano? La educación sentimental o la cardiopatía. Hay que elegir. Acepto el Cohiba. ¿Qué sería de la virtud sin la transgresión? ”

“Un gintònic, doncs!”, faig, entomant possibles efectes secundaris atès que és l’hora del te i no pas la del gintònic. “Jo prendré una copa de vi blanc”, diu McDowall al cambrer.

Per un instant m’assalta el dubte. Fins que tinc el got al davant i començo a assaborir la conversa, amb gel i llimona, un cop he refusat educadament el cogombre a dins de la beguda, una ortodòxia massa anglesa per a un tast barceloní.

Keith McDowall no ha arribat a primer ministre del Regne Unit però ha treballat colze a colze amb polítics rellevants, tant del Partit Conservador com del Laborista. Ho va fer com a director, durant deu anys, del servei d’informació governamental, “un organisme independent que tenia com a missió assessorar el cabinet en matèria de comunicacions”, recorda. Entre altres dels grans noms amb què McDowall va haver de batallar, per exemple, hi ha Jim Callaghan - premier (1976-1979) i cap del laborisme (1976-1980)- i William Whitelaw, ministre d’Interior del primer govern de Margaret Thatcher.

Periodista de professió, amb dècades de feina al Daily Mail de la vella Fleet Street -el carrer de la City on hi havia els grans diaris londinencs fins a pràcticament la meitat dels anys vuitanta-, McDowall està casat en segones núpcies amb una exlíder sindical dels treballadors de les rotatives del mític carrer. Militant laborista des de l’adolescència i ara membre de la Casa dels Lords, Brenda Dean, baronessa Dean of Thornton-le-Fylde, es va oposar, sense èxit, al trasllat dels diaris del grup Murdoch (The Sun, News of The World, The Times ) a noves zones industrials del gran Londres, on les velles impremtes van deixar pas a una moderna maquinària operada informàticament per treballadors amb qualificacions diferents.

Durant el recorregut per les instal·lacions del Reform, un italianate palazzo obra de Charles Barry, el mateix arquitecte que va reconstruir el Palau de Westminster arran de l’incendi del 1834, McDowall em mostra una foto de la seva dona. La baronessa penja de les parets -en companyia de molts il·lustres- en un dels passadissos del soterrani, on hi ha les acollidores habitacions (individuals, dobles i algunes amb lavabo privat) per a ús dels socis i dels membres dels clubs corresponents d’arreu del món que tenen conveni amb el Reform: entre d’altres, l’Ecuestre de Barcelona.

L’amfitrió ironitza sobre el fet que hi hagi el retrat d’una sindicalista en un indret com aquest -“d’orígens i de tarannà bastant radicals, però”-, on el luxe i l’elegància van de bracet per a la satisfacció dels 2.600 socis de la institució. Un luxe que potser no té res a veure amb cap lluita obrera del segle XIX, del XX i, si n’hi ha, del XXI.

McDowall és membre del Reform des del 1978. Se’n va fer per raons professionals: “A l’època de Fleet Street, als migdies, aquesta piazza on som ara estava plena de diputats. Si volies informació, calia ser-hi. Generalment, liberals i laboristes. Aquest no ha sigut el millor lloc per trobar-te amb els conservadors...” Després em porta a la snooker room, un tapís verd primorós que atreu el tacte i la mirada,i reviu especialment una partida i una nit amb un ministre del Tresor dels anys setanta. “Jugàvem i, mentrestant, intentava intoxicar-me amb informacions interessades. The usual business ”, rebla. Sí, el joc habitual entre premsa i polítics, el mateix que ara passa arreu.

Potser s’ha perdut, però, l’encant de l’escenari. I si el mitjà és el missatge, emetre’l en un dels salons del Reform havia de ser garantia de credibilitat encara que fos la mentida menys imaginativa i més maldestra del món.

Allunyat de Pall Mall i del club dels vells reformistes que busquen ara on són els nous, però no del rovell de l’ou de Londres, hi ha un carrer que surt de Whitehall, l’avinguda on es concentra bona part de l’administració britànica, en direcció al riu. És Whitehall Place. El número 1, un edifici que s’inspira en un château francès, obra d’Alfred Waterhouse, el mateix arquitecte que va construir el neogòtic Museu d’Història Natural, a Kensington, és, en part, la seu del ja esmentat National Liberal Club (NLC). Alhora, els mateixos esplendorosos espais acullen l’Authors’ Club des del 2014, per segona vegada en la seva història. La primera etapa va començar el 1908 i es va prolongar fins als anys seixanta.

Els fantasmes del passat

La porta giratòria de l’entrada, com la de dues fulles del Reform, té un efecte màgic. El mirall d’Alícia, gairebé. A fora, el segle XXI; a dins, un món completament diferent, amb un codi de conducta i de vestimenta propis, amb normes que de tant en tant es revisen o es ratifiquen: ¿corbata sí, corbata no? Al Parlament ja no és obligatòria per als homes, però al Reform i al NLC i a l’Authors’, sí. Com si el bust del fundador del National, William Ewart Gladstone, primer ministre del Regne Unit en quatre ocasions entre el 1868 i el 1894, que presideix la sala de fumadors on ja no és possible fumar, pogués congelar el temps. Més que màgia, però, és l’esforç per mantenir una herència i una tradició molt concretes el que pot arribar a transmetre la idea que els victorians eren capaços de fer tot el que es proposaven: conquerir el món o bastir unes institucions que avui serien impossibles de reproduir.

M’hi introdueixen, a l’Authors’ i al NLC, Sunny Singh, novel·lista, assagista, professora d’escriptura creativa a la London Metropolitan University i autora d’Hotel Arcadia i El libro de los suicidios de la abuelita, entre altres obres,i Janet Berridge.

La primera presideix aquest especial reducte dels escriptors des de l’any 2015; la segona, el dels liberals des de fa poc més d’un any. Dues dones! No cal tirar coets, però. O sí. Perquè per a una cultura, la del club de cavallers, que no admetia més que homes de portes endins, que siguin dues dones les màximes responsables d’aquestes centenàries entitats és tota una declaració de principis i intencions.

L’Authors’ les va admetre com a sòcies a partir del 1971. Era la primera gran institució d’aquestes característiques que ho feia i que trencava el tabú; el Liberal Club, una mica més tard, des del 1976. En el cas del NLC, amb 1.400 membres, Janet Berridge, que ho és des de fa tretze anys, assegura: “Tot i que el nombre de dones ha anat progressivament en augment, encara no hem aconseguit arribar a la paritat”. L’Authors’, en canvi, “compta amb més dones que no pas homes, en una proporció aproximada de 60%-40%”, apunta Sunny Singh.

Recórrer els salons de l’edifici, admirar-ne l’arquitectura, la biblioteca, passejar pel jardí des del qual s’intueix el London Eye o seure en qualsevol dels racons en un sofà o una butaca Chesterfield a llegir la premsa també és “sentir, sobre les espatlles, els fantasmes del passat”, diu Singh, una amfitriona perfecta.

Nascuda a l’Índia, Sunny Singh ha voltat mig món des de petita. Està, a més, força vinculada a Barcelona, on va viure entre el 2002 i el 2005, i on va escriure la seva segona novel·la. Hi va completar també el doctorat sobre les arrels clàssiques del cinema indi analitzat a partir de la teoria estètica sànscrita. El seu supervisor va ser Òscar Pujol, especialista en llengua sànscrita, doctorat per la Banaras Hindu University, professor visitant de la UB en moltes ocasions i autor del diccionari català-sànscrit.

Els fantasmes de què parla Sunny Singh són, per exemple, el d’Oscar Wilde. “Aquest és l’edifici on va denunciar la censura sobre Salomé. Aquest és l’edifici que va acollir Émile Zola quan va haver de deixar París”. Però també n’hi ha d’altres de terribles. Un excel·lent treball de l’escriptor C.J. Schüller, predecessor de Sunny Sihgh en el càrrec de president de l’Authors’, els ha posat de manifest al llibre Writers, lovers, soldiers, spies, un títol que evoca el de John le Carré Tinker, taylor, soldier, spy ( El talp, en la versió catalana). Alguns dels membres de la institució van jugar un paper clau en l’organització del viatge del Dragon Rapide des del Regne Unit fins a les illes Canàries, que després va fer servir el general Franco per iniciar el cop d’estat de juliol de 1936 i l’extermini de tot el que se li posava al davant en tres anys de Guerra Civil i quaranta de dictadura. Són Douglas Jerrold i Hugh Pollard. Aquest últim, quan Jerrold li va demanar si havia matat algú, li va respondre: “Mai accidentalment”, segons recull Schüller.

En qualsevol cas, la llista d’il·lustres de debò és interminable: Arthur Conan Doyle, Ford Madox Fox, J.M. Barrie, Graham Greene, Bram Stoker, Dylan Thomas... Afegir-hi els més destacats membres del NLC és establir una mena de competició amical entre grans tòtems, alguns dels quals també integraven la nòmina de l’Authors’ o, fins i tot, en algun cas, del Reform: Churchill i H.G. Wells, per exemple, a més de l’esmentat pare de Sherlock Holmes. Sense oblidar polítics. Glasdtone, però també David Lloyd George -el seu besnet encara és membre del NLC-, o també, i això parla molt del caràcter obert i liberal de la institució, Muhammad Ali Jinnah, que a la llarga esdevindria el fundador del Pakistan. O molts dels noms més destacats entre els nacionalistes indis durant el temps de la colònia. Cap distinció de raça, doncs. Una política que també aplicava l’Authors’. Una altra prova és que un dels seus primers membres va ser l’advocat afroamericà, i un dels primers defensors dels drets civils, Archibarld Grimké, nascut en esclavitud el 1849 a Carolina del Sud. L’única discriminació, el sexe.

La raó de ser al segle XXI

A Londres hi va arribar a haver uns 400 gentlemen’s clubs. Ara en queden uns quaranta.

Quin és el sentit d’aquesta mena d’entitats al segle XXI, quan la gent ja no necessita específicament un lloc físic per relacionar-se, quan ho fa per Facebook i un munt de xarxes socials més? ¿Hi ha voluntat i ganes d’entrar en un lloc encorbatat i sense texans, i deixar a la consergeria no només el maletí o la cartera, com qui deixa dèries i afers mundans, sinó també un cap lligat a un telèfon mòbil, del qual resulta impossible desfer-se?

El contacte humà, la possibilitat d’aïllar-se en un lloc molt agradable, l’intercanvi d’opinions a partir de les moltes activitats que s’hi fan. Sunny Singh ho resumeix en una frase: “En aquest lloc em sento com a casa”. Encara que també s’afanya a dir que és una característica concreta del NLC i de l’Authors’. “En altres clubs potser sí que no m’hi sentiria gens còmoda”.

El repte futur és mantenir llocs com el Reform, el NLC i l’Authors’ oberts i amb bona salut financera. Com a institucions privades, només es mantenen per les aportacions dels socis, amb quotes anuals que poden oscil·lar entre els 700 i els 2.000 euros. I gairebé tot s’hi val. Superada la crisi financera dels vuitanta amb la venda de les habitacions per a socis del NLC a l’hotel Royal Houseguards, en el mateix edifici, ara els seus salons sovint esdevenen plató de cine: Ralph Fiennes hi va rodar escenes de The constant gardener, per posar un exemple, el film basat en la novel·la de Le Carré. El Reform també és escenari habitual de rodatges. Però, a més, entre finals de maig i de juny, la seu de Pall Mall ha estat tancada als socis. Cartier la va llogar un mes per fer-hi una fira per a clients exclusius. Una paraula que defineix millor que moltes l’ambient d’aquests espais: del tot exclusius.