Per al Salvador Martí la vida tenia, com a mínim, dues versions: drama i comèdia. Només era qüestió d’escollir-ne una, sabent que el drama podia esdevenir tragèdia i que la comèdia podia quedar-se en vodevil. La vida viscuda així ho constatava. No era gaire partidari de caure en el parany de l’òpera bufa, i la tragicomèdia la descartava d’entrada per l’aguda sensació de ridícul que l’havia perseguit durant tota l’adolescència. No només havia sentit ridícul pels seus actes; sobretot eren les accions dels altres les que li feien sentir aquella insuportable sensació de vergonya. Això el va influir per formar-se un caràcter distant, i va ser el motiu primer del seu refugi en la lectura. D’altra manera no hauria pogut resistir la inconsciència general.

Un cop feta la seva elecció, el Salvador havia descobert ben d’hora que no sempre l’opció més dolorosa i feixuga assegurava l’èxit. El sacrifici no era cap aval. Però per més que s’ho proposava no aconseguia prendre’s res a la lleugera. El buit era el seu més temut enemic. Sentia que necessitava anar cap a alguna direcció, algun objectiu. L’èxit? Potser l’èxit només era com la lluna. Per més que caminem cap a ella, mai no arribarem a tocar-la, només serà l’excusa per caminar i conèixer el que hi ha a cada pas. L’èxit, doncs, no era un objectiu en si mateix i també havia de quedar descartat dels seus plans.

Si a alguna cosa se sentia lligat el Salvador era a la poesia. Per a ell dir poesia era com dir bellesa, però bellesa en totes i cadascuna de les coses que sentia i que percebia, en cada detall que vivia, fins i tot en allò que li produïa rebuig. Va recordar Kerouac quan deia que estem morts perquè tot ja ha passat abans. Per tant, si tot ja ha passat abans és que tot és mort, també, pensava. La poesia era la millor eina per transformar aquella merda de món, per reviure el cadàver comú. Era evident que no calia arribar enlloc, només calia no allunyar-se gaire d’un mateix.

Va fer els darrers metres sobre l’asfalt candent fins al peatge amb la pesant càrrega a l’esquena. Sabia que viatjar lliure era viatjar lleuger d’equipatge. Però també sabia que la llibertat era un pes que sovint calia traginar. El sol d’agost queia implacable sobre l’autopista. El viatge fins al Cabo Espichel havia estat llarg i no havia donat els fruits que esperava. Tenia gravada la imatge de la lluna plena, gegantesca i perfectament emmarcada en la creu que tancava l’immens pati que formaven les dues ales construïdes, una a cada costat des del santuari, que era al fons en direcció al penya-segat, i que s’estenien sobre la immensa esplanada. Cada una d’aquelles ales contenia una infinitat de casetes, les Casas dos Cirios, preparades en altre temps, al segle XVIII, per allotjar els pelegrins.

Li havien dit que el Germán i alguns més havien ocupat aquella freguesia, però quan va arribar allà no hi havia ningú. Va passar la nit sota els porxos de les arcades de pedra, que es perdien en la distància davant la silueta de la creu il·luminada per la lluna, tenebrosa. “Darrere una creu sempre hi ha el diable”, deia el pare. La solitud d’aquell lloc se li va quedar enganxada a la pell fins que va arribar a Bilbao. Va observar els cotxes reduint la velocitat en apropar-se al peatge. Havia travessat tota la península per no res. Va deixar el sac a terra, es va treure la gorra i es va eixugar el front i els cabells amb la mà esquerra, mentre amb la dreta treia el paquet de Chester sense filtre de la butxaca dels pantalons, gairebé convertit en una bola de paper encel·lofanat. Tot seguit va triar un dels cigarrets, el va redreçar i se’l va posar als llavis. Sabia que fumant espantaria més d’un possible transport, però tot i les ganes que tenia d’arribar al seu destí va decidir sacrificar uns minuts per sentir el fum omplint-li els pulmons. Una vegada més refeia el camí tot sol. Aquest cop havia fet tard, en arribar a Portugal el Germán ja havia fotut el camp. Més endavant seguiria la recerca, ara necessitava tornar a casa. L’amor també era un lloc.

La millor manera d’aturar un cotxe no era plantar-se al voral de la carretera parant el dit i esperant que algú sentís prou simpatia per aturar-se. Això ja pertanyia a altres temps. L’estratègia era senzilla i es basava no a aturar cap cotxe, sinó a abordar-lo quan ja estava aturat. Això reduïa el pla d’acció als peatges i a les àrees de servei de les autopistes, tenint en compte que per fer desplaçaments llargs el millor era no abandonar les vies ràpides. A qualsevol dels dos llocs s’exposava a ser expulsat per la policia, però era més fàcil passar desapercebut entre la gent en una estació de servei, si era possible amb restaurant, per no haver de deixar l’autopista i haver de tornar a saltar més tard les tanques i entrar altra vegada quan la policia hagués marxat. El secret era triar bé l’objectiu i trobar els punts en comú amb la persona o persones escollides per generar-los confiança. D’aquesta manera podia fer un mínim de sis-cents quilòmetres per dia. Amb una mica de sort, si el que el carregava era un camioner, fins i tot podia superar-los.