The New York TimesA LES INLANDSIS DE GROENLÀNDIA, era la una de la matinada i el sol de mitjanit encara brillava sobre la immensitat lluent que cobreix el gel perpetu de l’illa. Brandon Overstreet, un doctorand de la Universitat de Wyoming que prepara una tesi sobre hidrologia, es va obrir camí per aquell paratge glaçat, va fixar el seu arnès d’escalada a una àncora clavada al glaç i es va arrossegar fins a la vora d’un riu que corria pendent avall fins a un esvoranc enorme. “El percentatge de víctimes mortals és del 100%”, el va advertir Lincoln Pitcher, amic i company de recerca d’Overstreet.

Però, malgrat el risc, la tasca d’Overstreet, recollir dades indispensables al riu, té una importància cabdal per entendre una de les conseqüències del canvi climàtic amb més repercussions. Les dades científiques que ell i un equip de sis investigadors més recullin en aquest indret podrien aportar informació puntera sobre el ritme a què la capa de gel de Groenlàndia ―un dels fragments de glaç més grans del nostre planeta i un dels que es desfan més ràpid― elevarà el nivell del mar durant els pròxims decennis a mesura que es vagi fonent. La fusió de tot el gel que cobreix Groenlàndia podria comportar un ascens d’uns sis metres.

“Als científics ens encanta asseure’ns a l’ordinador i fer servir models informàtics per fer prediccions d’aquest tipus”, comenta Laurence C. Smith, cap del Departament de Geografia de la Universitat de Califòrnia (campus de Los Angeles) i director de l’equip que aquest estiu ha treballat a Groenlàndia. “Però si vols saber del cert què passa, cal una mena de coneixement que només es pot obtenir fent mesuraments empírics in situ ”.

Fa anys que els científics estudien l’impacte del canvi climàtic sobre l’escalfament dels casquets polars que cobreixen Groenlàndia i l’Antàrtida. Els investigadors han creat models per simular el desgel i disposen d’imatges per satèl·lit que els permeten fer un seguiment dels icebergs que es desprenen.

Però posseeixen poca informació de camp, motiu pel qual tenen problemes a l’hora de predir amb precisió a quin ritme s’elevarà el nivell del mar. Els científics saben que el desgel de Groenlàndia s’està accelerant. A mesura que augmenten les temperatures, es formen grans llacs a la superfície del gel que, al mateix temps, creen una xarxa de rius. “Les lleres dels rius es desfan més de pressa que el gel dels voltants, com quan talles mantega amb un ganivet”, explica Smith. Els cursos d’aigua s’escolen per esvorancs gegantins que es formen al glaç, coneguts amb el nom de molins glacials, uns desguassos que, a través de túnels excavats al gel, desemboquen a l’oceà. “La capa de gel és porosa, com el formatge suís”, il·lustra Smith. “No ho hem sabut fins a aquest any”.

Aquest estiu, els investigadors han estat acampats sobre el glaç de Groenlàndia, on esperaven obtenir els primers mesuraments complets sobre el ritme al qual es produeix el desgel. La seva recerca podia aportar informació de gran valor per ajudar els científics a estimar a quina velocitat ascendirà el nivell del mar al segle XXI i, per consegüent, què poden fer els habitants de les zones costaneres, des de Nova York fins a Bangla Desh, per preparar-se per al canvi.

RETALLADES

Cada any el govern dels Estats Units destina prop de mil milions de dòlars a finançar milers de científics que, com Smith i el seu equip, duen a terme la seva recerca a l’Àrtic i l’Antàrtida. Els dirigents dels organismes que reben els recursos del Congrés, com ara els directors de la Fundació Nacional per a la Ciència (NSF), la NASA i l’Administració Nacional Oceànica i Atmosfèrica (NOAA), asseguren que la recerca és imprescindible per entendre els canvis que afectaran la població i l’economia mundial durant més d’un segle.

Això no obstant, alguns parlamentaris republicans del Congrés exerceixen una pressió cada cop més intensa contra aquestes iniciatives, negant o qüestionant el consens científic segons el qual les activitats humanes contribueixen al canvi climàtic. El diputat Lamar Smith, de Texas, president de la Comissió de Ciència de la Cambra de Representants, encapçala la posició republicana. Ha intentat retallar 300 milions de dòlars del pressupost de la NASA assignat a ciències de la Terra i ha impulsat una investigació relativa a 50 subvencions de la NSF. El 13 d’octubre, la Comissió va cridar a declarar científics de la NOAA i va sol·licitar el lliurament dels registres de més de sis anys de deliberacions internes, inclosos “tots els documents i comunicacions” de l’organisme relatius al mesurament del canvi climàtic.

Així doncs, qualsevol retallada podria afectar directament la feina de Smith i el seu equip, finançada gràcies a una subvenció de la NASA de 778.000 dòlars per un període de tres anys amb què s’han de cobrir totes les despeses: els sous dels investigadors, els vols, la manutenció, els ordinadors, els instruments científics, el material per a condicions de fred extrem, el material d’acampada i el de seguretat, entre altres coses.

L’equip de Smith va arribar al juliol a Kangerlussuaq, un enclavament polsegós de la costa sud-oest de Groenlàndia on viuen 512 persones i que serveix de base als investigadors per preparar el treball de camp a l’enorme glacera -l’inlandsis- que cobreix l’illa. Els científics estaven il·lusionats i neguitosos a parts iguals mentre feien els preparatius per desplaçar-se terra endins amb un helicòpter amb l’objectiu de fer el treball de camp en què es basa la seva recerca: durant 72 hores estudiarien una conca hidrogràfica supraglacial mesurant les característiques d’un riu embravit (la velocitat, el volum, la temperatura i la fondària) des de la seva riba glaçada.

MISSIÓ ARRISCADA

“Ningú ha recollit mai un conjunt de dades com aquest”, afirma Asa Rennermalm, una professora de geografia de l’Institut del Clima de la Universitat Rutgers que dirigeix el projecte juntament amb Smith. Obtenir cadascun dels mesuraments era una tasca tan difícil i perillosa que calia que ho fessin dos científics, explica. Per dormir, havien d’organitzar-se per torns, per assegurar-se que sempre hi hagués un grup despert per ocupar-se de la feina. Tothom sabia que el grup treballaria a tocar del molí glacial i que qualsevol que caigués a l’esvoranc es perdria a les profunditats del casquet polar.

El matí abans de sortir, l’equip es va reunir en un magatzem per preparar el material i les provisions: tendes, somiers metàl·lics plegables, generadors, pics, grampons, aliments deshidratats, un reguitzell d’instruments científics, flascons per a mostres de neu, gel o aigua, i una nevera per emportar-se les mostres cap als Estats Units. També es van endur paper higiènic i unes quantes ampolles de plàstic, totes marcades amb una P enorme escrita amb retolador. Servirien d’orinal als científics en cas que no volguessin sortir a fora a fer les seves necessitats al ras, amb temperatures nocturnes sota zero. Un cop plenes, les ampolles acomplirien una funció pràctica: les ficarien als sacs de dormir per escalfar-se com si fossin ampolles d’aigua calenta. Així mateix, van carregar un parell de drons aeris de 4,5kg cadascun per cartografiar les conques hidrogràfiques de la zona.

Però l’helicòpter no podia portar més de 360 kg i si ho volien dur tot calia fer diversos viatges. I el pressupost no donava per a extres. La subvenció de Smith cobria 10 hores de vol, inclosos els honoraris del pilot, a un cost d’uns 5.000 dòlars l’hora. “Doncs ara comencem a desfer-nos de coses”, va dir Smith amargament mentre ell i el seu equip començaven a treure aliments, utensilis i flassades. Van quedar-se amb el més indispensable i van tornar a pesar els articles amb angúnia. Justa la fusta: 359,9 kg. Finalment, l’helicòpter es va enlairar amb el material de l’equip penjant d’un farcell amb una xarxa. Els científics miraven la superfície aparentment interminable de gel que s’estenia sota seu en totes direccions, solcada per rius i llacs de color turquesa. Al cap de 40 minuts de vol, el pilot va aterrar amb compte sobre el gel, rebotant-hi per assegurar-se que fos prou dur per aguantar el pes de l’helicòpter. En baixar, els científics van sentir l’impacte del fred de l’estiu de Groenlàndia (durant la seva estada, les temperatures van oscil·lar entre -3 i 4,5 ºC), el vent constant i la brillantor del sol.

A PUNT PER TRAVESSAR EL GEL

Mentre començaven a muntar el campament, Overstreet, el doctorand de la Universitat de Wyoming, va anar cap al riu travessant el gel en silenci. L’èxit de la missió requeia en ell més que en cap altre integrant de l’equip. Overstreet, de 31 anys, s’havia criat practicant caiac i ràfting a Oregon i havia dissenyat un sistema de politges (inspirat en els sistemes de salvament de les embarcacions d’aigües braves) que resultava imprescindible per recollir les dades d’aquelles aigües traïdores. Havia passat mesos perfeccionant i provant el sistema en rius de l’estat de Wyoming.

L’equip no va esperar per passar a l’acció. El pilot d’helicòpter va portar dos col·legues d’Overstreet, Pitcher i Matthew Cooper, a l’altra banda del riu, que feia uns 18 metres d’amplària. Un cop a la riba contrària, van fer un forat al gel per clavar-hi una àncora i, per seguretat, s’hi van lligar mitjançant un arnès. A continuació, van nuar un extrem d’una corda de niló a l’àncora. La resta de corda estava enroscada en una bossa pesant. Arribava el moment crucial: els homes es van anar alternant per llançar la bossa per damunt del riu, però els queia a l’aigua cada vegada. Després de passar una mitja hora anguniosa, Cooper va aconseguir fer-la arribar a l’altra riba. Overstreet va agafar la corda i va començar a instal·lar el sistema de politges que havia passat tant de temps provant.

Riu amunt, Smith llançava el que semblaven tres petits salvavides rodons al riu. Costaven 3.000 dòlars la unitat i estaven equipats amb ordinadors, GPS i sonars submergibles per emetre informació sobre l’elevació, la velocitat, la fondària i altres factors. Però els flotadors acomplien una missió suïcida. Després d’enviar els mesuraments, el corrent els arrossegaria a les entranyes del molí glacial. “Això és llençar 3.000 dòlars dels contribuents pel vàter”, va fer Smith.

A un extrem del campament, Johnny Ryan, un doctorand en geografia de la Universitat d’Aberystwyth, de Gal·les, va llançar un dron en forma d’avió gràcies a un dispositiu que recordava un tirador de perdigons. Després, el va conduir mentre sobrevolava una àrea d’uns 190 km. De cop i volta, el dron va quedar en silenci. “S’ha quedat mut i ara està estavellat enmig del gel”, va dir Ryan, que portava un gorro de punt de color rosa càlid i unes ulleres liles que destacaven la seva barba pèl-roja. Tot seguit va llançar el dron de recanvi. Mentre passaven les hores, presa de l’estrès, seguia el vol del dispositiu neguitosament fent glops de te per mantenir-se calent.

A la riba, Overstreet i Pitcher van començar a recol·lectar dades fixant un dispositiu que recordava una petita planxa de surf a la corda que travessava el riu. Cada hora el feien anar d’una banda a l’altra per mesurar-ne la fondària, la velocitat i la temperatura. Però a mesura que es feia de nit, la bateria de l’aparell, afeblida pel fred, s’anava parant. El sol ja havia baixat i el cel s’havia omplert d’una brillantor taronja espectacular. Els científics estaven amoïnats: si la bateria moria, també ho faria la missió.

A Overstreet se li va acudir una idea. Al campament, va trobar un rotlle de làmina de plata reflectora de l’escalfor i va fer servir la làmina per embolicar la bateria de la planxa, que, si bé va sobreviure la següent travessia del riu, seguia fent figa. Pitcher va agafar uns escalfadors de mans farcits de massa gelatinosa que duia als guants i els va ficar a dintre la capa platejada amb què havien abrigat la bateria.

Tot un èxit. La bateria va conservar la temperatura i va seguir funcionant. Els dies que els quedaven al gel, els científics es van veure obligats a racionar els escalfadors de mans. Salvar la vida a la bateria salvaria la missió que havia de registrar les primeres dades empíriques completes del curs d’un riu sorgit al casquet polar obtingudes in situ.

Els científics utilitzaran les dades, que esperen publicar els pròxims mesos, per comprovar si els models climàtics són precisos. Després les podran utilitzar per crear un nou model que permeti estimar la quantitat d’aigua que discorre per milers de rius similars. Les dades sobre el riu recollides al capdamunt de la capa de glaç que cobreix Groenlàndia es compararan amb les que els científics han obtingut al peu del riu.

FINAL DEL TREBALL DE CAMP

Amb aquests dos conjunts de dades, els científics poden ajudar a crear les projeccions més precises del ritme de l’ascens del nivell del mar que s’han fet mai. Smith afirma que fins i tot pot ser que descobreixin que l’aigua es torna a gelar a l’interior de la capa de glaç i que el nivell del mar augmenta a un ritme més lent del que projecten els models.

Els científics van seguir fent mesuraments al riu tres dies i tres nits mentre cada minut rajaven pel gel 1.600.000 litres en direcció a la gola del molí. L’últim matí, l’equip, cansat però exultant, es va reunir a la vora del riu mentre la planxa de surf feia la seva última travessia. El dron de recanvi de Ryan ja havia completat la seva missió cartogràfica. Overstreet va encetar una bossa de mango deshidratat en senyal de celebració: un autèntic luxe per a l’expedició. “Decidir embarcar-se en projectes com aquest és molt dur, però durant tota la meva vida, tot m’ha preparat per venir aquí”, va afirmar Overstreet. “Passem de lluitar contra el riu a col·laborar-hi, així n’aprenem moltíssimes coses”.