BarcelonaMiki Esparbé deu ser un dels actors més trempats de Catalunya. Ell diu que és un bon treballador d'equip, que li agrada estar amb gent. En els últims anys, l'hem pogut veure a grans èxits, com l'obra L'illa deserta (La Villarroel, 2023), i a les sèries Smiley (Netflix, 2022) i La chica de nieve (Netflix, 2023), entre d'altres. El 2025 serà important per a la seva carrera, ja que estarà a Madrid fent l'obra Los nuestros, i estrenarà dues pel·lícules en català: Wolfgang, de Javier Ruiz Caldera, i Frontera, de Judit Colell. El seu any d'arrencada decisiu, però, va ser el 2013, quan va participar en una pel·lícula i en una obra de teatre que van canviar la seva vida.

Què va ser més important, estrenar El rei borni (2013) a la Flyhard o rodar Barcelona, nit d'estiu (2013) amb Dani de la Orden?

Va ser bastant igual d'important. Fa de mal dir. Potser per una qüestió de durabilitat, El rei borni, perquè entre que vam estrenar l'obra i vam fer la pel·lícula van passar dos anys i escaig... Tots dos van ser projectes molt màgics, cadascú en la seva escala i en les seves variables. Barcelona, nit d'estiu va ser fort, perquè en tinc moltes anècdotes.

Tenia trenta anys?

— I vaig començar a estudiar interpretació amb 23. Era un projecte que havia de tenir una història i va acabar tenint-ne sis. Quan van acabar de rodar la primera, vam veure que no els donava ni per un curt. Llavors, van començar a escriure històries i històries... En realitat, la pel·li havia d'anar al voltant de la cançó Jo mai mai... Va ser molt divertit, perquè el que feien era rodar una història, muntar-la i fer-ne un tràiler xulo. Després anaven a les productores amb el tràiler a veure què els semblava. Aleshores, en rodaven un altre i el tràiler s'anava fent gran.

Hi ha alguna anècdota cèlebre, oi?

— Sí, com en el moment, en la història del Joan Dausà, precisament, en què ell havia de mirar per la finestra i havia de ploure. Pensaven que a totes les comèdies romàntiques hi ha un moment que plou. I van dir: que plogui. Però es van quedar sense calés... Hi ha el pla aquell en què en Joan mira per la finestra com la Judit se'n va cap al cotxe. Com ho van fer? Érem a casa de la mare del Dani de la Orden i ell va agafar la dutxa, la va estirar i van fer que plogués. Amb tanta mala sort que vam tallar per sopar i no vam tancar l'aixeta. Tot s'havia inundat.

Amb El rei borni va estar dos anys de gira.

— Va ser un projecte molt maco, perquè la gent no ens coneixia i ens va començar a ubicar. El meu personatge arrossegava les esses. L'altre dia, en una retrobada amb els bornis, que feia temps que no fèiem, encara recordàvem aquell dia en què dues dones d'uns seixanta anys em van esperar fora, a la Flyhard, i una em va dir: “Escolta, que ho fas molt bé, que això que et passa que no et faci deixar el teatre”. Va ser maco perquè després de la Flyhard vam anar a Madrid, vam tornar a Barcelona a la Sala Barts i després vam marxar cap a Madrid un altre cop.

I vau rodar la pel·lícula!

— I vam fer el despropòsit de rodar-la en català i castellà alhora, en disset dies. Estava fent dues pel·lícules alhora. No ho penso tornar a fer mai més! Fa un parell d'anys, el Pau Durà em va trucar per demanar-me com ho havíem fet, perquè ell volia fer el mateix. Patint molt, li vaig respondre.

En aquella època, et vas decantar per l'audiovisual?

— És curiós que sembli així, però no. Vaig fer el que més m'arribava. La majoria de vegades no tens l'oportunitat d'escollir. Com més treballes, com més t'assentes, més pots triar. Si he fet més audiovisual és perquè he de treballar... Sobretot al principi. Va anar així. Potser fer Barcelona, nit d'estiu em va posar en el mapa audiovisual. És cert que entre El rei borni i Smoking room (2017), que vaig fer a Madrid, hi va haver un buit teatral.

Et va ser més fàcil anar cap al mainstream audiovisual que el teatral?

— El teatral l'he tastat poc. Només he fet un TNC i una Villarroel... La importància de ser Frank (2018), al TNC, va anar molt bé. M'encanta fer teatre. Em torna boig. Produccions en sales professionals grans ha anat molt alhora a Barcelona i Madrid. Ara torno al CDN, amb Los nuestros, que vindrà al TNC a finals d'any. Això em fa molta il·lusió, perquè l'obra anterior de la Lucía Carballal, Los pálidos (2023), no va arribar a venir... Mai no he actuat al Lliure, per exemple. Ni al Romea.

Per a la seva generació, ha estat més fàcil professionalitzar-se a través de les sèries i el cinema que a través del teatre?

— Et professionalitzes quan treballes. La feina crida la feina. El que pots aconseguir amb l'audiovisual és, sobretot, guanyar molta tècnica. De vegades, sembla que en aquest camp el talent es pressuposa, que volen que siguis resolutiu, que ho facis bé, que arribis a l'emoció quan toca... El temps són diners.

Diuen que en l'audiovisual, els directors de càsting busquen personalitats, no actors i actrius.

— És interessant. Denzel Washington deia l'altre dia que no s'ha de deixar de fer teatre perquè el teatre és l'únic lloc on pots créixer com a actor. I hi estic d'acord. Ara mateix, en un moment en què puc començar a triar, el meu somni és equilibrar la balança: poder fer una producció teatral cada any, cada any i mig, i poder compensar-ho amb rodatges. M'encanta combinar-no, perquè són llenguatges molt diferents. És veritat que el teatre és un espai on hi ha temps per assajar, per equivocar-te, per embolicar la troca, per poder marxar a casa una setmana ratllat perquè no tens el personatge. Tens temps de caure en l'abisme, fins i tot hi ha temps per millorar sobre la marxa. Aquest treball d'obrador, de provar, d'investigar, és el que anhelo més. Si, a més, vas de la mà d'algú que et porta bé, que t'acompanya, que t'esprem, allò és realment el que dona sentit a la nostra feina.

Miki Esparbé és una marca més important a Madrid que a Barcelona?

— Jo no ho he dit, això. En absolut. Primer de tot, no sé si existeix, la marca Miki Esparbé. Però tinc la sort de poder anar fent produccions aquí i produccions allà. I de no haver de triar aquí o allà.

Allà treballa molt.

— És veritat que el que he fet allà, de teatre, no ha vingut aquí. El 2024 he rodat dues pel·lícules en català, Wolfgang i Frontera, i hauré començat a assajar una obra a Madrid. Per a mi, això és perfecte. I potser encadeno una sèrie allà durant un temps. Aquest gener estreno la segona temporada de La chica de nieve (Netflix), que ho va rebentar fa dos anys... Aquest és l'equilibri ideal. No només Barcelona-Madrid, sinó també teatre-audiovisual.

Li agrada la comèdia?

— Molt. Com a espectador, molt. Com a actor, és veritat que ja al principi vaig començar amb comèdies adreçades al gran públic. No moltes, però sí una al principi. Després he entès com funcionava tot: si jo et veig en una cosa on funciones, si tinc una cosa semblant, et trucaré perquè em facis allò. El difícil és desmarcar-se. No desmarcar-se com a militant, sinó per mostrar que pots oferir més coses al món, que tens un ventall més ampli. I això no és fàcil, perquè sempre passes pel no. Sempre hi ha un vertigen, perquè potser deixes de treballar. Ho has de posar en una balança i saber què pesa més. Ara, amb 41 anys, puc dir que estic molt content del que tinc en cartera i del que està per venir.

I què és?

— Wolfgang és una feel good movie basada en una novel·la adolescent. Frontera és un drama per a adults. Los pálidos va ser també per a adults, un drama amb punts de comèdia negra. I Los nuestros és un drama. He pogut investigar com a actor. Si em quedés en un gènere concret, m'avorriria.

La comèdia està mal vista?

— És un gènere, en els circuits de prestigi, que no està tan ben tractat.

Què li demanen els directors?

— No ho sé... Hi ha una cosa que he après en tots els anys que fa que treballo: a la nostra feina és tan important fer-ho bé i tenir talent com trobar solucions als problemes. L'experiència em diu que no és fàcil treballar amb algú que sempre està fotent bastons a les rodes. Jo em sento a gust treballant amb equips. De vegades, et pots trobar amb estrelles que tenen un tracte de favor, però normalment un rodatge és una feina d'equip. I al teatre passa el mateix.

Se sent part d'una generació?

— La meva generació, quan va sortir de l'Institut, es va trobar un moment de crisi econòmica molt forta. Recordo compartir molt la idea que érem gent molt qualificada, amb moltes ganes i molta gana, davant d'una generació, la precedent, que estava molt assentada, amb uns privilegis molt marcats, amb una comoditat aberrant. El que volíem era currar.

La seva generació aniria enrere fins a Carlos Cuevas?

— Tot i la diferència d'edat, encara que ell va començar de molt petit, el que ens lliga és que volem començar a generar. Tinc necessitat de començar a generar contingut que jo consumiria com a espectador. En teatre, no m'atreveixo.

Fa set o vuit anys, ja va fer uns quants curtmetratges.

— Sí, però com a entreteniment, per diversió, com a joc. Soc un paio molt curiós, m'agrada saber com funcionen les coses i, quan et poses a l'altra banda, també n'aprens molt. Vull començar a produir, començar a aixecar... Aquest any hem escrit un projecte amb Dani Amor i Marc Artigau arran d'una crida que va fer la Corporació de Mitjans Audiovisuals per fer sitcoms. Hem escrit un projecte que es diu Superilla, i hem estat un dels tres finalistes. Hem escrit els dos primers capítols.

Està bé saber com es viu a l'altra banda, oi?

— Com a actor, dones molt valor a moltes disciplines que normalment se t'escapen.

Ha treballat a la pròxima pel·lícula de Cesc Gay, La meva amiga Eva.

— Van ser dos dies de rodatge, només. Però em fa molta il·lusió. Li vaig dir que havia entrat en la seva filmografia per la porta gran: en un sopar de col·legues que parlen de morts!

Mai no t'ha molestat fer de secundari?

— M'agrada participar en històries que m'interessin. Hi ha moltes coses que fan que et decantis per un projecte. Una, sens dubte, és l'arc del personatge: pots tenir un personatge més petitet amb un arc que t'interessi. Una altra és el director, el projecte. Aquí hi havia un planter magnífic: Maria Álvarez, Lluís Villanueva, Àgata Roca, Nora Navas, Juan Diego Botto... Jo li vaig dir, al Cesc Gay: asseu-me, quina és la meva cadira! De vegades vols treballar amb actors i directors que admires. Per aprendre més.

El cuquet creatiu s'acaba amb la sitcom?

— No, n'hi ha més. M'agradaria dirigir. Crec que començaré per l'audiovisual.

És més fàcil crear una sèrie que una obra de teatre?

— És possible. El meu jo creatiu més covard et diria que, en audiovisual, tinc més parts del procés en les quals podria arreglar les desfetes. En teatre, no. El meu jo creatiu fort et diria que la translació d'algunes idees que he tingut me les imagino més en audiovisual que en un teatre. No em tanco cap porta, tanmateix: tinc un projecte escrit a quatre mans amb Marc Artigau.

Et fa por fer-te gran?

— A l'inrevés. Crec que soc gran per segons quines coses i molt jove per a d'altres. En els últims temps, noto un canvi. Trepitjo d'una altra manera. I això té una resposta actuant. Quan estudiava, les profes d'interpretació em deien: ets molt aire, has de ser més terra. I ara crec que soc terra. Hi ha molts espais nous on transitar que m'eren desconeguts fa uns anys i ara camino amb més tranquil·litat... Si m'ho preguntes en el sentit de la por de fer-me gran davant de la pantalla, et diré que és un privilegi que els homes tenim per sobre de les dones, malauradament. Per altra banda, també et dic que no. Fa gràcia, però el primer personatge que vaig fer al cine, a Barcelona, nit d'estiu, començava amb un predictor, ara ja tot són fills. Tinc fills a tot arreu.

Lamentes no haver pogut fer un Hamlet, per exemple?

— Podria fer de Cyrano de Bergerac! No m'haurien de posar pròtesi... No m'estiro dels cabells per no haver fet de Hamlet. Però fer algun clàssic m'agradaria. Encara tinc un ventall de possibilitats infinites. No he fet mai ni un Shakespeare, ni Txékhov, ni Ibsen.