“És molt millor plorar en un Rolls-Royce que no pas ser feliç sobre una bicicleta” és una de les frases més mítiques de Patrizia Reggiani, coneguda a Itàlia com la Vedova Nera (la Viuda Negra). Aquest personatge extravagant i desacomplexat és el que ha interpretat Lady Gaga a House of Gucci, el film que s’estrenarà el 26 de novembre i on encarna el que serà el seu segon paper protagonista al cinema i el que alguns asseguren que la podria portar a l’Oscar que se li va escapar amb Ha nacido una estrella. La pel·lícula fa tornar al present una història que va tenir lloc el 1995, quan Patrizia Reggiani va enviar un sicari a matar el seu marit, el milionari empresari italià Maurizio Gucci, que liderava la famosa marca de roba que porta el nom de la seva família.

Patint una espècie de maledicció

El film reuneix tots els ingredients per ser una bomba a les taquilles: parteix d’una història real potentíssima basada en els diners, el glamur i l’ambició, i concentra un repartiment i un director de luxe. Començant pel final: Ridley Scott és qui finalment s’ha arremangat per explicar al món en versió cinematogràfica aquesta història que tantes i tantes pàgines ha omplert a Itàlia durant dècades. Ell i la seva dona són els encarregats de produir-la i ell sol és qui la dirigeix. Però això no sempre havia de ser així. El film porta anys patint una espècie de maledicció que ha fet que fins ara no hagi aconseguit arribar a bon port.

El seu periple va començar el 2006, quan Ridley Scott va anunciar que dirigiria un film sobre la taca més grossa en el currículum familiar dels Gucci, amb Angelina Jolie i Leonardo DiCaprio com a protagonistes. Sis anys després d’aquell anunci, però, el film continuava sense donar senyals de vida, fins que la filla del realitzador, Jordan Scott, va ser anunciada com a directora de la pel·lícula en lloc del seu pare. També en aquell moment Penélope Cruz va entrar a formar part de la jugada, ja que es va filtrar que podria interpretar Reggiani, un paper que finalment no ha fet -tot i que després de veure com interpreta una altra femme fatale italiana, Donnatella Versace, a American crime story, sabem que hauria pogut donar molt de si-. El novembre del 2016 Wong Kar-wai va anunciar públicament que dirigiria la pel·lícula, però a part d’això només va transcendir que Margot Robbie en seria la nova estrella. Finalment, el novembre del 2019 Ridley Scott va tornar a agafar les regnes del film i es va saber que la reconstrucció es faria a partir del llibre The house of Gucci. A sensational story of murder, madness, glamour and greed, publicat per Sara Gay Forden el 2001.

Després de tantes voltes, queda clar que la pel·lícula no avançava perquè Scott no volia que l’aposta fos light. Una història que ha estat tants anys ocupant l’opinió pública italiana no podia acabar semblant una producció menor que no afegís res a nivell creatiu ni de producció.

Però quina és la història que Scott vol explicar en el film? Doncs la que es va originar al voltant de la maquiavèl·lica ment de Patrizia Reggiani, a qui moltes vegades s’ha vist passejant pel carrer amb un papagai a l’espatlla, amb el qual fins i tot ha fet declaracions a la premsa. Tot va començar -de portes enfora- el 25 de maig del 1995, quan un home anònim va matar de tres trets maldestres -dos els va fallar...- Maurizio Gucci a la porta de la seva casa de Milà, la capital italiana de la moda. Gucci era un home molt ric i poderós i els possibles enemics podien ser molts. Per aquest motiu la policia va tardar 23 mesos a arribar a Patrizia Reggiani, que quan va contractar un pizzaiolo que també feia de camell a estones lliures perquè exercís de sicari ja feia quatre anys que estava divorciada de Gucci .

La relació de Reggiani i Gucci feia anys que anava molt malament. L’ambició havia deteriorat el matrimoni que havien constituït el 1973, moment en què ella s’havia convertit ipso facto en una destacada membre de la jet set milanesa, batejada per la premsa com a Lady Gucci. La necessitat d’ostentació permanent de Reggiani, filla d’un camioner i una cambrera, nascuda als afores de Milà, havia fet que els Gucci no la veiessin amb bons ulls, cosa que es va veure multiplicada quan es va convertir en el motiu de moltes rivalitats internes a l’empresa familiar per les ànsies que tenia d’augmentar el seu poder i la seva rellevància pública. Amb tota aquesta càrrega, el matrimoni finalment se’n va anar en orris el 1985, quan Gucci va marxar de viatge de negocis i mai més en va tornar. Havia començat una relació extraconjugal amb una dona més jove anomenada Paola Franchi, cosa que Reggiani aviat descobriria.

Però ella no li perdonaria així com així aquell abrupte final al seu reialme d’ego i diners. Després de set anys separats, el 1992, Gucci i Reggiani van divorciar-se oficialment havent acordat per escrit que ella seguiria cobrant una pensió alimentària de mig milió de dòlars anual més un milió anual com a compensació pel divorci. Aquesta quantitat, però, basada en la manutenció de les dues filles que havien tingut, Allegra i Alessandra, no va ser mai suficient per a Lady Gucci, que va decidir procurar-se un futur millor per compte propi.

Després del divorci legal li van diagnosticar un tumor cerebral, que li van poder extreure sense més conseqüències. Tot i això, va decidir passar la convalescència a casa de la seva amiga mèdium Pina Auriemma, que havia conegut vint anys abans a l’illa d’Ischia. Durant la convalescència és quan la història oficial diu que va gestar-se la idea d’acabar amb la vida de Maurizio Gucci, ja que Reggiani estava obsessionada amb la idea que ell es gastaria la fortuna amb la seva nova parella i no la guardaria per a les seves dues filles. A més, també temia que Franchi es quedés embarassada del seu exmarit i les seves filles haguessin de compartir el dia de demà la milionària fortuna del seu pare. Més milionària encara quan el 1983 la va multiplicar venent-se el que li quedava de Gucci a Bahrain Investcorp, que li va pagar 120 milions d’euros. Tan forta era la fixació de Reggiani que va cometre l’error de trucar a Franchi diverses vegades per esbroncar-la i acusar-la de ser una caçafortunes. I ho deia precisament ella, que s’havia gastat des de jove els estalvis del seu pare en abrics de visó i cotxes d’alta gamma per poder ascendir socialment fins a aconseguir un bon casament.

23 mesos després de la mort de Gucci i d’haver anat al seu enterrament amb el cap cobert amb una mantellina negra i d’abraçar-hi cadascuna de les seves filles, la policia la va anar a buscar a casa seva. Després de descartar que ni la Màfia ni cap misteriós enviat dels països àrabs amb qui Gucci havia fet negocis l’havia liquidat, un error del sicari d’Aliexpress que ella i Auriemma havien aconseguit va fer que Reggiani es convertís en la principal sospitosa. “Venen per la mort del meu marit”, va dir, amb la seva fredor característica, als policies que la van anar a buscar. La mateixa fredor que ja havia demostrat el dia que va parlar amb la premsa sobre la mort del seu ex i pare de les seves filles, quan va dir: “Humanament ho sento. Però des d’un punt de vista personal no puc dir el mateix”.

La mort de Maurizio Gucci es va convertir llavors en un escàndol social encara més gran. No obstant, les filles del difunt es van mantenir al costat de la seva mare, primer negant que fos culpable i, un cop jutjada, argumentant que arran del tumor no havia quedat estable psicològicament i que havia estat manipulada per la seva amiga vident. El 1998 Reggiani va ser condemnada a 29 anys de presó, que després de les apel·lacions van quedar en 26. En va complir només 18 i va sortir per bona conducta després d’haver-se dedicat a regar les plantes i a cuidar un parell de fures que havia adoptat com a mascotes a la presó de San Vittore de Milà, a la qual ella sempre s’ha referit com a San Vittore Residence.

“No volia fallar”

El 2011 li van oferir el tercer grau però el va rebutjar perquè per poder-s’hi acollir s’havia de tenir una feina. “No he treballat mai i no penso començar ara”, va expressar amb rotunditat en aquella ocasió, i es va estimar més estar cinc anys més a la presó abans que moure un dit a canvi d’un sou. El 2016 la van alliberar definitivament, i a la sortida de la presó els periodistes li van preguntar: “Per què vas contractar un sicari perquè matés Maurizio Gucci? Per què no li vas disparar tu mateixa?” “No tinc gaire bona vista. No volia fallar”, va respondre impertèrrita.

La seva psicologia freda l’ha fet protagonista d’altres grans frases i moments mediàtics èpics que caldrà veure com queden retratats en el film de Scott i Gaga. Però el seu personatge és tan potent en la realitat que és complicat millorar-lo en la ficció. Després de fer el que va fer suposadament en benefici -econòmic!- de les seves filles, quan va sortir de la presó se’n va anar a un jutjat a demanar que li paguessin la pensió d’un milió d’euros anual que li tocava segons l’acord de divorci que havia signat amb Maurizio Gucci. La pensió l’havien de pagar les seves filles, hereves universals del difunt, que evidentment van recórrer aquesta petició, ja que finalment havien obert els ulls i li havien negat tota relació, fins al punt que no coneix els seus nets. Reggiani, que també els va reclamar els milions endarrerits durant els 18 anys de presó, els ha demanat recentment poder fer servir les grans propietats familiars que han heretat. Per exemple el Creole, el veler de fusta més gran del món, que ella va qualificar de “tercer fill”.

Repartiment de luxe

Fascinat per aquesta història, Ridley Scott ha arrossegat finalment al projecte una quantitat d’estrelles substancial que componen un càsting prometedor. Més enllà de Lady Gaga i Adam Driver, el cineasta no ha volgut que els papers secundaris fossin només pur farciment, sinó que els ha volgut donar la rellevància que van tenir en les lluites internes d’aquesta fallida dinastia de la moda, caiguda definitivament en desgràcia amb l’arribada de la tercera generació. Així, l’oscaritzat Jeremy Irons donarà vida a Rodolfo Gucci, fill del fundador i pare del difunt Maurizio. Rodolfo és l’home a qui la casa Gucci deu la seva gran explosió de vendes i també el seu prestigi comercial a nivell global.

El personatge d’Irons haurà d’enfrontar-se a Aldo Gucci, que és el seu germà i que estarà interpretat per Al Pacino. Tot i que durant el temps que ell va estar vinculat a la firma també va experimentar un important creixement, és recordat per la seva rivalitat amb Maurizio, amb qui va competir per ocupar la direcció de la companyia quan Aldo va morir, cosa que va originar greus disputes entre ells dos. De fet, aquest moment és crucial per a la trama principal del film, ja que és quan fa acte de presència en el si de la família l’ambició de Reggiani, que estimula la competitivitat del seu marit per fer-lo arribar al capdamunt de la companyia.

Completa el repartiment Jared Leto, un actor molt vinculat a la moda que, casualment, en algunes de les seves aparicions més estel·lars de les catifes vermelles -per exemple, a les Met Gala del 2018 i del 2019- sol vestir de Gucci. El nord-americà donarà vida a Paolo Gucci, que és fill d’Aldo i que és recordat per haver rivalitzat pel control de la firma tant amb el seu pare com amb el seu cosí Maurizio. De fet, Paolo va aribar a ser expulsat de la companyia.

El complement més surrealista del càsting és Salma Hayek, que està casada amb François-Henri Pinault, amo de Kering, el grup de luxe propietari actual de Gucci. L’actriu d’arrels mexicanes donarà vida a Pina Auriemma, la vident, amiga i confessora de Patrizia Reggiani, que va tenir un paper molt rellevant en totes les investigacions sobre la mort de Maurizio Gucci. Alguns fins i tot van dir que era coinstigadora del crim.

Però no és només el repartiment el que suposa un atractiu per a aquest film, sinó que el vestuari i tota l’estètica que l’envolta també són un reclam que té ben excitat tot el fashion business. La cap de vestuari serà la figurinista britànica Janty Yates, que ha hagut de fer una enorme immersió en la moda italiana dels setanta, vuitanta i noranta per poder clavar les diferents èpoques estètiques sobre les quals transiten els protagonistes -homes i dones- d’aquest drama criminal. Yates, que ha treballat amb Scott en diverses produccions, va explicar al New York Times que Gucci els ha permès -queda clar que fitxar Hayek va ser una gran idea...- tafanejar en els seus arxius per observar amb detall com era la roba que en aquells anys dissenyava la firma.

Però més enllà d’aquesta valuosa documentació que Gucci té dipositada a Florència, Yates i el seu equip també han indagat les creacions que en aquells temps dissenyaven Alaïa i Valentino, així com webs de segona mà de luxe, en les quals determinats productes d’aquelles dècades es venen per preus molt elevats. Del procés de documentació sobre l’apartat moda també ha transcendit que Lady Gaga hi ha estat molt implicada, cosa que demostra la rellevància que tindrà aquesta qüestió en el film. De fet, s’ha sabut que l’artista ha portat un total de 54 conjunts diferents al llarg del rodatge. Per a la vestimenta masculina s’ha comptat amb suport de Zegna, cosa que augura resultats pulcres.

I què en pensa Reggiani de la pel·lícula i tot el rebombori que ha tornat a aixecar? Lluny de desaparèixer avergonyida pel seu lamentable currículum, Reggiani es considera ella mateixa una persona completament integrada a la societat i fa declaracions a la premsa tant quan les hi demanen com quan no. “Estic molesta pel fet que Lady Gaga m’estigui personificant en el nou film de Ridley Scott sense ni tan sols haver tingut la cortesia o el sentit comú de venir i coneixe’m. No té res a veure amb els diners, perquè no rebré ni un sol cèntim del film. És sentit comú i respecte. Crec que qualsevol bon actor primer hauria de conèixer la persona que encarnarà. Penso que no està bé que no hagin contactat amb mi”, ha dit a l’agència Ansa. El glamur s’ha esfumat i la sang s’ha assecat, però la stravaganza continua intacta.