El 20 de març havia de ser un dia important per a Els Amics de les Arts. Era la data triada per a la publicació del disc El senyal que esperaves (Música Global - Universal), el segon produït per l’escocès Tony Doogan i el primer del grup com a trio després que Eduard Costa abandonés la formació. La pandèmia, esclar, ho va capgirar tot, i Dani Alegret, Joan Enric Barceló i Ferran Piqué van decidir ajornar la sortida del disc fins al 18 de setembre.

Com esteu?

Joan Enric Barceló: Ara bé, però la setmana que ens van dir “tothom cap a casa confinats” no l’oblidarem mai. Va ser molt dur: havíem començat la promoció del disc, i de sobte van caure tots els concerts. Després vam saber adaptar-nos, i quan vam parlar amb la discogràfica vam veure que era millor endarrerir la publicació del disc perquè no caigués en l’oblit.

Dani Alegret: La patacada va ser forta, però també han passat coses boniques que potser no hauríem viscut, com la websèrie i els concerts confinats, que en el fons han sigut una forma de trobar-nos fent cançons antigues d’una altra manera i estimant-nos-les de nou. Han passat coses xules.

¿Heu calculat l’impacte de la pandèmia en l’economia del grup?

Ferran Piqué: Portàvem sense ingressos des de novembre del 2018. Sempre fem una previsió: fas la gira d’un o dos anys i has de tenir ingressos per poder pagar totes les despeses del disc i el sou de cada mes. Els nostres ingressos estaven previstos per arribar fins al maig-juny del 2020. Per sort hi ha ajudes públiques, crèdits ICO i maneres de fer que no s’ensorri la cultura del tot. Els Amics de les Arts som una societat limitada de tres socis. El que fas és que dels diners que hi ha a l’empresa en surtin menys cada mes, i cobres la meitat o un mes no cobres res, i esperes que entre les ajudes de l’Estat i els estalvis de cadascú puguis arribar. El que ens ha matat és la incertesa.

D.A.: Al final ens espavilem; no només som nosaltres tres, sinó que també hi ha tot l’equip de la gira, onze persones que ens acompanyen a tot arreu i que de cop s’havien trobat sense la gira prevista.

Al final heu pogut fer alguns concerts a l’estiu.

J.E.B.: Durant el confinament vam fer les cançons del projecte Els dies més dolços, i quan a partir del Festival Ítaca es van tornar a fer concerts, vam decidir que fossin tan diferents com fos possible als que faríem després, a la tardor, perquè no tenia sentit anar amb tota la banda a presentar un disc que encara no havia sortit. Haver treballat durant el confinament prenia tot el sentit: el que hem fet cadascú a casa seva gravant-nos i enviant-nos és el que vam proposar de portar a fora. I al públic de seguida li va agradar la idea perquè era una excusa per revisitar el que hem fet, amb alguna cançó nova i el plus que a l’escenari hi havia també la violoncel·lista Maria de Palol i la ballarina Idu Massa, que feien que l’espectacle agafés una dimensió molt especial.

Maria de Palol s’ha fet bastant popular compartint a la xarxa versions de punk amb violoncel.

J.E.B.: És boníssima, la Maria. I també l’Idu Massa, que és la ballarina que surt al videoclip d’ El senyal que esperaves ballant a la neu.

D.A.: Ha sigut un encert fer els concerts en aquest format. Al final sortíem una mica del guió i fèiem hits i la música més festiva nostra, però la primera part era més recollida, acústica, amb la Maria tocant el violoncel. Tenia un caliu especial. Com que el públic estava assegut i separat, el concert era necessàriament més íntim.

J.E.B.: Si hagués sigut un concert normal seria suïcida perquè el repertori eren totes les cançons més downtempo, totes les cançons més tristes...

F.P.: Però és el repertori que va sortir en el confinament. A la gent li preguntàvem quines cançons volien que toquéssim, i demanaven aquestes.

D.A.: I era molt divertit arribar als bisos i llavors fer Jean Luc, 4-3-3... Marxàvem tots amb un somriure.

Expliqueu que el disc nou marca “un abans i un després definitiu”. Per què?

F.P.: És el primer disc que deixem de ser un quartet i passem a ser un trio. En aquest sentit hi ha un abans i un després. A part d’això, però, crec que no ha canviat res. Sí que hem anat molt més de cara a barraca a l’hora de fer els temes. Hem fluït molt, hem treballat moltes més cançons que mai. Teníem unes vint cançons i n’han entrat deu. La dinàmica de treball ha sigut molt guai, molt bèstia. El disc el vam començar a treballar abans d’acabar la gira del 2018.

D.A.: I és veritat que, havent treballat abans amb Tony Doogan, aquesta vegada vam arribar amb els deures fets i la feina molt avançada. Això va permetre que ell també apugés molt el llistó.

¿Heu trobat un equilibri més clar en la producció, entre els teclats més del pop dels 80 i els arranjaments de corda?

D.A.: Tony Doogan té molt clar com vol que sonin les cordes. Va haver-hi un moment molt divertit. Quan ja estava tot mesclat, va dir: “Hòstia, no és això. Sí, sona molt bonic, no hi ha res malament, però em falta que vosaltres tres estigueu al davant, que les tres veus i els instruments que toqueu estiguin davant”. I llavors va ajustar coses, des de sintetitzadors fins a cordes. Va haver-hi un moment molt guai d’honestedat per part seva de dir: “Ja podíem publicar-ho tal com estava, però...” Crec que en el disc anterior no ho hauria fet.

¿També hi ha un abans i un després en la temàtica de les lletres?

J.E.B.: No, bé, cada cançó és una guerra per intentar captar l’atenció de l’espectador, dir-li una cosa, i en tres o quatre minuts construir una emoció i passar a una altra cosa. Conscientment mai hem pensat que les lletres havien de parlar d’una cosa en concret, sinó que són pinzellades. Per exemple, Juliol 1994 al principi era d’una manera però la lletra ens havia de convèncer a tots tres. Vam mantenir l’essència de la infantesa, la pèrdua de la innocència i el record d’un moment del passat que de sobte et torna. I amb això vam construir la nova lletra. Hi ha moltes bones músiques que no els hi hem trobat una lletra, i molts bons esbossos de lletra que no els hem pogut casar amb cap música, i és una putada.

El mes de juliol del 1994 va ser un dels pitjors mesos d’incendis forestals a Catalunya.

J.E.B.: Això els nord-americans ho fan molt, buscar coses de la seva història i fer-ne cançons. Si poses “juliol del 1994” a Google surten notícies d’aquells incendis. Vam trobar interessant lligar aquell moment amb el que explica la cançó, amb els nens i la cabana. Quan s’endú un bosc, què més s’endú el foc? A part de vides, a vegades, la innocència d’aquests nens. Se’ns crema el lloc on érem nens.

La cançó ‘Als abismes’ té un vers que diu: “Tot està per fer però no tot és possible”. És com una crida al realisme i a la responsabilitat molt adient en aquesta pandèmia.

F.P.: És una cançó que diu que toquem de peus a terra, sisplau, i que fem les coses que cal fer. Recordo que un dia comentàvem el documental One more time with feeling, en què Nick Cave explica la mort del fill...

J.E.B.: ...i recita el poema Steve McQueen, que té un vers que diu: “Someone’s gotta sing the rain ”. És això, algú ha de cantar a la pluja. És a dir, algú ha de cantar a les coses que no són agradables. A nosaltres no ens agraden ni les cançons que tenen verbs en imperatiu, perquè et col·loquen per sobre de l’oient, ni les que donen una certa idea d’esperança. D’acord, hem de donar esperança, però fins a un punt. Créixer és adaptar el desig.

D.A.: L’esperança ha de ser responsable, com la de la cançó El senyal que esperaves : sí, ens en sortirem, però serà un procés, anirem junts, tindrem por... És que a vegades es peca o de massa eufòria o de crítica absoluta.

F.P.: L’única manera de ser feliç és sent conscient del que hi ha. Si el que hi ha és una merda, com passa avui, que tot és una merda, doncs és a partir de la consciència d’aquesta realitat que pots pensar a reinventar-te, a fer concerts en acústic, a fer que la gent vagi als concerts amb mascareta. És l’única manera.

¿Pot ser que a la cançó ‘El seu gran hit’, del disc anterior, hi hagués la llavor del so que heu buscat a ‘El senyal que esperaves’?

D.A.: Per una banda potser sí, però en aquest disc hi ha cançons com Kokoschka, que tot i ser uptempo no beu gaire d’ El seu gran hit.

J.E.B.: Crec que Tony Doogan sabia que El seu gran hit era el single i hi va fer una producció quirúrgica. I és veritat que en el disc nou, al tenir menys cançons, hem pogut treballar-les més a fons. Aquella cançó estava molt ben produïda, en vam quedar molt contents, i en el disc nou n’hi ha que parteixen d’aquell estàndard, com El meu cos. I quan no en parteixen, com a Adeu i Mentrestant, és volgut. Així que sí, aquell estàndard de producció ha marcat el disc.

¿‘Mentrestant’ és una cançó adreçada als fills, però perquè l’escoltin d’aquí quinze anys?

J.E.B.: Sí, com les càpsules del temps que s’enterren. Tenim cançons com Armengol, que els nens petits la canten i no saben que és una cançó sobre un ionqui. Ens trobem pares que s’esfereeixen perquè els seus fills estan cantant cançons com aquesta, que no s’adonaran de què parlen fins que siguin més grans. Almenys en el meu cas, com a pare, penso que hi ha una conversa que segurament no tindrem amb els fills, de semidisculpa, de dir: “Era un nen quan et vaig tenir. Vaig fer el que vaig poder, no en sabia més...” I vam pensar que era molt maco posar-la en una cançó. Aquest disc s’acabarà d’aquí quinze anys, quan el fill del Dani digui: “Papa, parlaves de mi?”

¿Com penseu que la pandèmia afectarà les cançons que compondreu a partir d’ara?

D.A.: Després d’ Els dies més dolços vam estar d’acord que molaria fer un àlbum així de petit: un piano acústic, una guitarra acústica, una elèctrica, tres veus... Intentar que parlin la lletra i les harmonies i prou. Ens vam trobar molt còmodes així. Potser és en aquest sentit que ens pot canviar.

F.P.: Vaig escoltar una entrevista a una cantant de trap que deia: “Jo em foto l’Auto-Tune al màxim perquè així no m’he de preocupar d’afinar, i només m’he de preocupar de la intenció”. Bé, era la seva opinió, però és que és molt important la intenció que hi ha darrere, i no només es tracta d’afinar. Tony Doogan anava per aquí. Deia: “Ja està afinat, ja està bé, però dona’m més, sé que pots donar més”. I si alguna línia intueixo que podríem seguir, seria aquesta, que siguem molt més de veritat. L’última cançó del disc, Mentrestant, va sortir en un stage que vam fer l’abril del 2019. No hi havia la lletra però teníem clar que al final faríem una orquestració dels anys seixanta, a l’estil d’ Across the universe dels Beatles. La gravació que surt al disc és la de l’abril: tots junts en una mateixa sala. Si poses la gravació per pistes, per la de la bateria entra el baix, està tot barrejat, és molt vella escola... Després, al setembre, ho vam gravar tots tres per separat, més net, més polit, per fer-ho bé. Però ens quedàvem amb la presa de l’abril perquè hi havia més veritat. Això és el que estem buscant tota l’estona. Jo crec que tirarà per aquí.

¿Si la pandèmia us hagués enxampat quan compartíeu pis d’estudiants, Els Amics de les Arts serien els Stay Homas?

J.E.B.: Segur. M’hi sento molt identificat. I entenc que aquesta penya estan vivint una cosa fantàstica, i espero que els hi duri molt. Nosaltres vam compartir pis en una època, l’any 2000, que era un altre món. No teníem internet al pis. Estic molt content que els hagi passat això als Stay Homas, que són uns pencaires que porten molts anys picant pedra en molts grups.

Participareu en la celebració del desè aniversari de l’ARA. ¿Recordeu què estàveu fent fa deu anys?

F.P.: El juliol del 2010 va ser el primer mes que vam començar a viure de la música. Fa deu anys que vivim de la música. Són deu anys que ja ens ha regalat la vida.