BarcelonaJuan Ignacio Vidarte (Bilbao, 1956) porta més trenta anys vinculat al Museu Guggenheim de Bilbao, des que el projecte era "un idea una mica forassenyada", com diu. Ell era el director general de Política Fiscal i Financera de la Diputació Foral de Biscaia quan el govern basc, la Diputació Foral de Biscai i la Solomon R. Guggenheim Foundation van arribar a l'acord per fer el museu el 1991. Un any després va ser nomenat director del Consorci del Projecte Guggenheim Bilbao i n'és el director general des del 1996. En paral·lel al lideratge del museu, des del 2008 és el director general d'Estratègia Global de la Solomon R. Guggenheim Foundation. "Durant tot aquest temps he vist la meva funció sobretot com un engranatge que fa possible que les peces funcionin bé. Sempre he cregut que aquest projecte tenia els ingredients per arribar als resultats als quals aspiràvem, però sempre ha sigut un projecte complex, amb elements dispars, i ha requerit un paper d'aglutinar aquests elements i buscar els objectius comuns que hi havia, i aterrar el projecte a la realitat". Pel que fa al 25è aniversari del museu, Vidarte està més que satisfet perquè ha arribat en un any "força feliç" per la intensitat de la programació, la recuperació dels nivells de públic després de les restriccions de la pandèmia i la consolidació del suport que rep el museu per part d'empreses i amics.

Al llarg d'aquests anys, el 61% del públic del museu ha sigut internacional, amb un 17% de visitants francesos. El percentatge del públic de País Basc ha sigut del 15% i el de la resta de l'Estat del 24%. Li hauria agradat que el públic internacional i el de l'Estat estiguessin més equilibrats?

— No, crec que aquests percentatges encaixen molt bé amb el que és la nostra aspiració com a museu de tenir una projecció internacional i que realment sigui una institució cultural que té una rellevància en l’àmbit europeu. El que és important és que aquests percentatges es mantinguin sobre uns nivells absoluts elevats. Em preocuparia si el nombre total de visitants estigués molt per sota del que tenim actualment, perquè això voldria dir que els visitants de l’entorn local i el més pròxim serien pocs en termes absoluts. Però realment no és així: enguany ja hem rebut més de 900.000 visitants, a l’estiu en van venir prop de 450.000. Amb un nombre tan alt de visitants, encara que el percentatge de visitants locals sigui petit, en termes absoluts la quantitat és gran. El 15% de visitants del País Basc significa unes 150.000 persones, i això és molt, és entre un 8% i un 10% de la població.

Quins creu que són els reptes que el museu té ara al davant?

— El museu és un organisme viu i ha de ser proactiu i estar connectat amb les inquietuds de la societat que ens envolta i que ens manté. El compromís social, que implica una responsabilitat social important, sempre ha sigut fonamental en la nostra activitat. Som una institució social i educativa, i això s’ha posat més de manifest en els últims temps, i té una sèrie d’expressions, com acollir cada vegada millor la diversitat, ser més inclusiva i accessible i que en aquest moment té un repte molt clar pel que fa a ser proactiu amb la sostenibilitat. Tenim un compromís de ser referents en l’àmbit de la sostenibilitat i en els últims anys ha entrat a formar part del nucli de les nostres preocupacions i prioritats. Tot això són elements afegits als reptes existents del museu, que són continuar sent una institució culturalment rellevant, perquè puguem continuar complint els nostres objectius en els pròxims vint-i-cinc anys. Hem de continuar intentant ser una institució culturalment amb una rellevància internacional, oberta a una audiència universal, amb un focus molt centrat en l’experiència del visitant. Realment la nostra responsabilitat és ser condensadors d’excel·lència i i que tinguem molt clara la nostra funció educativa.

Precisament la possibilitat de construir una nova seu del museu dins la reserva de la biosfera d'Urdaibai ha aixecat polseguera entre els ecologistes.

— Al contrari del que pugui semblar, també per a desgràcia nostra, el projecte no és una iniciativa que estigui acordada, aprovada i que tingui calendari i una estructura de finançament definits. Encara estem en la fase inicial, que està portant molt temps. És un projecte que vam començar a treballar fa gairebé dotze anys i per tant crec que moltes de les qüestions i crítiques que ha suscitat en l’àmbit ecologista crec que responen sobretot al fet que qui està responent no coneix la dimensió real d’aquest projecte. Sempre hem concebut aquest projecte com una ampliació qualitativa, és a dir, que l’important no és comptar amb més metres sinó amb més espais diferents per poder presentar i oferir al visitant experiències diferents, complementàries, gairebé simètriques a les de Bilbao.

El projecte de la nova seu inclou la rehabilitació de les drassanes de Murueta i l'antiga fàbrica de coberteria Dalia unint-les per un carril verd. A més de posar els visitants en contacte amb la natura, com seria aquesta experiència de la qual parla?

— El Guggenheim Bilbao és un museu concebut a finals del segle XX i respon als paràmetres d'un museu tradicional, urbà, que presenta l’obra acabada i que des del punt de vista del visitant és un museu de visita ràpida, d’una o dues hores. Ara el que plantegem és que aquesta experiència es pugui veure complementada per una altra experiència connectada amb la natura a mitja hora de Bilbao. A Urdaibai tindrem la possibilitat de fer una presentació en les zones grises que es generen en la interacció de diferents disciplines artístiques, entre artistes, científics i tecnòlegs. Que aquest projecte pugui estar ubicat a la reserva de la biosfera d’Urdaibai no suposa que ens hàgim d’enfrontar a una sèrie de restriccions que lògicament existeixen perquè és un espai protegit. Per a nosaltres el que és fonamental és que si som allà és per intentar millorar la situació en què trobem el lloc, el projecte és una possibilitat de desenvolupar la vocació i el compromís que creiem que hem de tenir amb la sostenibilitat. Volem ser capaços de demostrar com una actuació cultural pot ser, no només neutra des del punt de vista mediambiental sinó positiva. Quan pensem en models de funcionament pensem en la restricció del nombre de visitants, que el projecte tingui una estacionalitat i que no s'hi pugui accedir en vehicle privat. Les crítiques es poden entendre, però per la fase en què es troba el projecte. 

El museu va tenir èxit molt aviat i es va començar a parlar de l'"efecte Guggenheim", com si fos una fórmula. Però cap ciutat espanyola que ha intentat fer el mateix ha tingut tant d'èxit. Què creu que fa únic el cas del Museu Guggenheim Bilbao?

— Encunyar un terme que designa un efecte positiu és gratificant, però també entranya un perill: moltes vegades s’ha fet servir com a lema, com a fórmula per justificar o avalar projectes que tenien poc a veure amb el museu, en el sentit que es planteja que l’efecte Guggenheim consisteix en el fet que una determinada ciutat o una determinada zona vol resoldre un problema i contracta un arquitecte que fa un projecte més o menys espectacular i aquesta serà la vareta màgica que resoldrà els problemes. És una fórmula que està condemnada al fracàs i per això em preocupa que s’associï al nom del Museu Guggenheim Bilbao, perquè per entendre quines són les raons que estan a la base de l’èxit de Bilbao s’ha d’entendre que és un projecte que forma part d’un conjunt molt més ampli d’actuacions i de transformacions. Evidentment, aquest és un projecte que va néixer amb la vocació de servir com a catalitzador i suport d'un procés de transformació de la ciutat. Teníem la vocació de crear una institució cultural de referència, però a més, i per aquesta via, contribuir a un procés de transformació de la ciutat que té aspectes urbanístics, econòmics i de projecció d'imatge. Però el museu no era una intervenció aïllada, sinó una part d’un tot, una part coherent. A més, des del començament la fórmula no era només comptar amb una arquitectura que respongués a les necessitats de funcionament del projecte, sinó que des del començament l'arquitectura respon a un model de funcionament que vam decidir fa trenta anys, a una programació i a uns continguts. Aquesta equació no només té una pota sinó que en té tres, i també té aquestes estructures de funcionament sostenible.

Com es van plantejar l'impacte volien assolir?

— Per a nosaltres en aquest esquema ha sigut molt important l’impacte global, que fos una actuació que tingués un impacte que transcendís no només l’àmbit de Bilbao i Euskadi, sinó també el de l’Estat. Això era fonamental per aconseguir els nostres objectius. El museu no va néixer per tenir un gran èxit des del mateix moment de la inauguració, sinó que havia de tenir una fórmula de funcionament sostenible, i això ha sigut comptar amb unes estructures de funcionament que ens hagin donat aquest suport, entre el suport púbic i el privat. En aquest moment, prop d'un 70% dels recursos que necessitem per funcionar provenen de la mateixa activitat del museu i d'aportacions privades. Això ens ha permès tenir una programació ambiciosa, que és imprescindible per matenir aquestes cotes de funcionament. No crec en fórmules mimètiques, perquè cada ciutat és diferent i la solució ha de ser específica. És veritat que pot ser extrapolable com a referència, que la cultura i les actuacions en matèria cultural poden tenir un impacte en l’àmbit urbanístic, econòmic i social.

Com definiria el paper concret que juga l'edifici?

— L'arquitectura de Frank Gehry és un element fonamental per a nosaltres, no només per la imatge que projecta sinó sobretot perquè proporciona al museu uns espais absolutament únics per presentar les obres d'art de manera que l'experiència del visitant és única i diferent de la que pot tenir en altres museus.

El Museu Guggenheim d'Abu Dhabi serà més gran que el de Bilbao i estan construint la col·lecció amb més rapidesa, perquè disposen de més recursos econòmics. Tem que pugui eclipsar el de Bilbao?

— És difícil fer prediccions de futur. Els últims temps ens han ratificat que el futur és imprevisible. Crec, encara que és una mera opinió, que els dos museus conviuran bé. El museu d’Abu Dhabi serà un gran museu i crec que l'edifici també generarà un interès enorme. Però crec que el Museu Guggenheim de Bilbao sempre quedarà com una icona i que avui és, sinó la millor, una de les millors obres de Frank O. Gehry. Crec que al Guggenheim de Bilbao el fan únic la simbiosi, la connexió que hi ha entre les formes, l'escala, la ubicació, i potser també el moment en què va ser construït. Espero que el museu Guggenheim d’Abu Dhabi tingui un gran èxit, però no crec que eclipsi el de Bilbao.