OsloUna a una, les portes de les caixes s'obren i cinc guineus àrtiques s'endinsen en el paisatge nevat.

En aquestes zones salvatges del sud de Noruega, aquestes guineus recentment alliberades poden tenir problemes per trobar prou menjar, ja que l'impactes del canvi climàtic fa que les seves preses tradicionals –com tota mena de rosegadors– siguin més escasses. Per posar un exemple, els científics que estudien la situació al Parc Nacional de Hardangervidda, on s'han alliberat les guineus, expliquen que des del 2021 hi ha molt pocs lemminis, un tipus de rosegadors.

És per això que els científics que crien guineus en captivitat també mantenen més de 30 estacions d'alimentació per tota la zona proveïdes amb menjar per a gossos, una decisió controvertida en els cercles de biòlegs i investigadors.

"Si no hi ha menjar per a ells, què fem?", es pregunta el biòleg conservacionista Craig Jackson, de l'Institut Noruec d'Investigació de la Naturalesa, que gestiona el programa de guineus per a l'agència de medi ambient del país. Aquesta pregunta es farà cada vegada més urgent a mesura que el canvi climàtic i la pèrdua d'hàbitat empenyin milers d'espècies del món al límit de la seva supervivència, cosa que interromprà les cadenes alimentàries i posarà alguns animals en perill de morir de fam.

Tot i que hi ha científics que diuen que és inevitable que necessitem més programes d'alimentació per prevenir les extincions, d'altres qüestionen si té sentit ajudar els animals en paisatges que ja no els poden mantenir.

Com a part del programa patrocinat per l'estat per conservar les guineus àrtiques, Noruega ha estat alimentant la població d'animals durant gairebé 20 anys, amb un cost anual d'uns 3,1 milions de corones noruegues (275.000 €), i no té previst aturar-se.

Des del 2006, el programa ha ajudat a augmentar la població de guineus de tan sols 40 a Noruega, Finlàndia i Suècia, a unes 550 en aquests tres països actualment.

Amb els programes d'alimentació, "l'esperança és que potser podrem tenir unes xifres de l'espècie per sobre del llindar crític", explica el biòleg especialitzat en fauna salvatge Andrew Derocher, de la Universitat d'Alberta al Canadà, que ha treballat a l'Àrtic noruec però no està involucrat en el programa de guineus. Tot i això, no és optimista. Tenint en compte que l'hàbitat d'aquestes guineus ara s'escalfa aproximadament quatre vegades més ràpid que la resta del món, ell apunta "No estic segur que arribem a aquest punt".

Donar menjar als animals: una polèmica oberta

Alimentar animals per garantir-ne la supervivència –una pràctica coneguda com a alimentació suplementària– porta polèmica. La majoria dels casos en què això es duu a terme són temporals, i es proporcionen aliments durant uns anys per ajudar animals recentment alliberats o reubicats, com el linx ibèric a Espanya durant la dècada del 2000.

En altres casos, els governs poden ajudar els animals en perill extrem d'extinció, com el cas del govern de Florida, als EUA, que va decidir alimentar amb enciam els manatís de la zona des del 2021 fins al 2023 després que la contaminació agroquímica acabés amb el seu aliment bàsic, les algues marines.

Però hi ha algunes excepcions. El govern de Mongòlia, per exemple, ha estat distribuint un tipus de pèl·lets que contenen blat, blat de moro, nap i pastanagues als óssos bruns del Gobi que estan en perill crític des del 1985.

Però aquesta alimentació pot ser arriscada sobretot per als animals que viuen a prop de les comunitats humanes. Se sap que els óssos canvien el seu comportament i poden associar les persones amb el menjar, tal com explica el biòleg croat Djuro Huber, que ha assessorat els governs europeus pel que fa a l'alimentació de grans carnívors. L'alimentació d'animals salvatges també pot propagar malalties entre la seva població, ja que els animals s'agrupen al voltant de les estacions d'alimentació, on es poden estendre patògens.

Tot i això, Bjorn Rangbru, assessor sènior d'espècies amenaçades de l'Agència de Medi Ambient de Noruega, destaca que l'alimentació suplementària, juntament amb el programa de cria, ha estat crucial per augmentar el nombre de guineus àrtiques a la natura. "Sense aquestes mesures de conservació, la guineu àrtica segurament s'hauria extingit a Noruega", assegura.

El govern ha gastat fins ara 180 milions de corones noruegues (15,9 milions d'euros) en el programa, el que significa uns 34.000 euros per cada guineu alliberada.

Després que els científics noruecs alliberessin 37 guineus a prop de la frontera amb Finlàndia entre el 2021 i el 2022, Finlàndia va veure néixer la seva primera guineu àrtica en estat salvatge des del 1996. Però el programa no està ni tan sols a mig camí de l'objectiu d'unes 2.000 guineus salvatges a Escandinàvia, que els científics diuen que és la mida de la població necessària per poder suportar anys de població baixa de rosegadors de manera natural.

Altres espècies en perill

Les guineus àrtiques no són l'única espècie amb problemes a l'extrem nord del planeta. Els óssos polars estan perdent ràpidament el seu hàbitat de caça a mesura que el gel marí de l'Àrtic es fon. El caribú migrant es troba que a les pastures d'estiu ja no hi ha les plantes que buscaven per culpa d'una primavera més càlida de l'habitual.

Les guineus havien arribat a estar a punt d'extingir-se a Escandinàvia pels caçadors que durant anys buscaven el seu pelatge blanc, que era molt preuat, abans que comencessin les primeres prohibicions i proteccions de caça introduïdes als anys vint i trenta del segle passat. Des de llavors, la guineu àrtica s'ha convertit en un símbol de l'extrem nord del planeta. Apareix als logotips, per exemple, del fòrum internacional Artic Council i de la marca sueca de roba i accessoris Fjallraven. A la Lapònia finlandesa, les aurores boreals s'anomenen revontulet, que significa "focs de guineu". La llegenda diu que les llums van ser enceses pel gran esperit de la guineu que va escombrar la neu amb la cua i la va llançar al cel nocturn.

Però, a mesura que les poblacions de rosegadors han caigut, les guineus àrtiques han hagut de lluitar per recuperar-se soles. I ha estat un any especialment dur per al programa de cria en captivitat. Normalment, Craig Jackson i la seva companya en el projecte, Kristine Ulvund, tindrien en aquests moments uns 20 cadells per alliberar. Però, de les vuit parelles reproductores en captivitat, només quatre femelles van donar a llum la primavera passada, dues de les quals després van perdre la camada sencera. Nou cadells es van criar finalment al recinte tancat a l'aire lliure prop d'Oppdal, un lloc remot a uns 400 quilòmetres al nord d'Oslo. Però les àguiles daurades van agafar dues cries poques setmanes abans del seu alliberament i en van quedar només cinc.

Sobreviure en aquesta zona pot ser difícil. Si bé la població salvatge ara és d'unes 300 guineus a Noruega, els científics han criat i alliberat prop de 470 animals des de l'inici del programa. Les guineus només viuen de tres a quatre anys en estat salvatge. A part d'esquivar els depredadors, han de caçar prou rosegadors per superar els llargs hiverns. El canvi climàtic fa que això sigui difícil, ja que l'escalfament de les temperatures fa que les precipitacions caiguin més sovint com a pluja en lloc de neu. Quan la pluja es congela, pot impedir que els rosegadors s'endinsin als caus per mantenir l'escalfor i reproduir-se. Els cicles de població dels rosegadors s'han tornat imprevisibles i els pics de població són més baixos. Tot i això, les guineus semblen preferir caçar per elles mateixes. "Les veiem passar per les estacions d'alimentació amb la boca plena de rosegadors", explica Ulvund. Els rosegadors són més sucosos i gustosos; els prefereixen abans que el menjar sec per a gossos.

Els científics expliquen que les guineus encara només es reprodueixen bé quan hi ha un pic en la població de rosegadors. Però un estudi del 2020 publicat al Journal of Wildlife Management va trobar que les guineus dels caus situats a prop de les estacions d'alimentació tenien més probabilitats de reproduir-se amb èxit que les que es troben més lluny. "Hem d'aconseguir que les poblacions arribin a un nivell sostenible abans de deixar d'alimentar-les", destaca Ulvund. Amb el ritme de creixement actual, els científics creuen que podrien trigar 25 anys més a assolir l'objectiu del programa de 2.000 guineus àrtiques corrent lliures per Escandinàvia, sempre que les panxes de les guineus es mantinguin plenes. "Hem recorregut un llarg camí –diu Ulvund–, però encara tenim camí per recórrer abans de poder dir que realment hem salvat l'espècie".