BarcelonaHa estat Hamlet, el Raskòlnikov de Crim i càstig, Enric V, el Vladímir de Tot esperant Godot... Pol López, amb 40 anys, pot presumir que és dels pocs actors de la seva edat que ha viscut del teatre, sense haver de buscar-se la vida en la selva de l'audiovisual, el cine i les sèries. La seva participació a Suro, la pel·lícula de Mikel Gurrea que li va fer guanyar el Gaudí a millor actor, va canviar el seu punt de vista. Acaba de posar-se en la pell d'Emilio Trashorras a la sèrie Nos vemos en otra vida, aquest estiu ha estrenat Llobàs, film de Pau Calpe, i la primavera passada va rodar La furgo, d'Eloy Calvo. Però no abandona el teatre. Després d'estrenar al Grec, el tindrem aquest desembre al Lliure fent d'Alcestes a El misantrop de Molière i de gira amb Mal de coraçon, el muntatge de la seva companyia, la Solitària, que va estrenar l'any passat al TNC.

Podria ser que en el món audiovisual faci coses que no el deixen fer al teatre? A la sèrie Nos vemos en otra vida entra en escena com un huracà, atonyinant un paio...

— Sí, és cert que personatges amb aquesta violència a dins no els he freqüentat gaire. És de les millors presentacions de personatges que m’ha caigut a les mans.

Al teatre, últimament, ha tirat més de clàssics.

— La gràcia dels clàssics és que són infinits a l’hora de treballar-hi. I la connexió real amb les seves paraules per part d'intèrprets i públic. I gairebé sempre hi ha alguna cosa repensada i transformada; si no, no sé si té sentit. Tret de Beckett, potser.

No fa gaire que s'ha posat amb el cinema i les sèries. Com ha fet el pas?

— Tinc un desig de moure'm cap a aquí una mica, i obrir aquest món em ve de gust. És veritat que a mi bàsicament m’agrada el teatre. Assajant El misantrop he vist que aquest és el meu lloc, que m'encanta. Això sí, el portal a la cosa de la interpretació va ser el cinema; és a partir de l’observació malaltissa cap a certes peces audiovisuals descobertes durant l’adolescència (el cine de Cassavetes, Wenders, Bergman) que vaig dirigir-me cap a la interpretació. I el gust per treballar en cinema. Tot va venir per Suro, que va ser el meu primer protagonista. Abans havia fet de secundari i no hi havia insistit gaire. Suro em va agradar, sobretot fer de protagonista, tota la feina que suposa, el diàleg amb el director. I amb Suro va passar que hi vaig ser des del principi, decidint coses del personatge etc. Poder estar tan a dins també em va encantar.

Participar en el procés creatiu és clau?

— En el cas de Suro, sí, i en general no pots no participar-hi. Això sí, has de saber quin és el teu lloc com a actor. La jerarquia, el rol que ocupa cadascú els has de tenir molt clars, i és una de les coses més interessants i didàctiques del cinema.

El que més li agrada és fer personatges?

— M’agrada construir, sí. M'agrada quan apostes per alguna cosa i la feina de treballar cada aspecte d’aquella naturalesa. El deix al parlar, com ocupa l’espai, com mira, quins pensaments l’omplen, quines conviccions, complexos, fragilitats, quin estil de vestir, per què, què amaga. I no construir moltíssim també m’agrada, tot depèn del personatge que em toqui i quin treball requereix cada naturalesa, projecte, etc.

Creu que, de la seva generació, és un dels pocs que han pogut viure del teatre?

— Sí. Soc molt conscient del privilegi.

Va començar en una època terrible.

— Sí, després de la crisi de 2008. Igualment, però, t’haig de dir que realment no tinc gaire present com han estat les èpoques anteriors del teatre a Catalunya. Sempre he pensat que el teatre perdurarà.

Ha tingut mai la sensació que els actors més grans li estaven robant papers?

— No. El que sí que sento és que per fi ja no som la generació jove no sé què... Som joves, sí, perquè la idea de jove d'ara és diferent de la del segle XX.

Va fer de Christopher Boone, el noi de quinze anys d'El curiós incident del gos a mitjanit, amb 30!

— Perquè tenia una característiques que feien que pogués semblar un nen amb acné fàcilment. Ara ja no tant: coroneta, entrades... Seria un Christopher una mica trash, amb veu de nen que fuma ducados i fa la quiniela.

S'ha posat en la pell de Hamlet, de Raskòlnikov, del Vladímir de Tot esperant Godot, ara farà de l'Alcestes d'El misantrop... Quin personatge s'ha deixat?

— No hi penso, en els que no podré fer. Mentida! El Treplev de La gavina de Txékhov.

Diuen que hi ha actors que fan de Hamlet i d'altres, de Cyrano de Bergerac. Li agradaria ser Cyrano?

— Seria preciós. No tinc gaires màximes en aquest sentit, de qui fa de no sé què no pot fer de no sé quantus. Sempre estic molt obert a personatges que em puguin arribar sense pensar si estan més a prop o lluny de mi. I a més què vol dir això? La gràcia és poder provar, atrevir-s'hi i equivocar-se, però no tant si és possible.

Si volgués fer de Cyrano seria possible.

— Seria possible. Potser es podria fer un Cyrano amb un nas de rinocima, allò del nas dels alcohòlics. Un Cyrano que viu de discursos tronats, de rimes ràncies, que escolta Fito & Fitipladis, un dinosaure de l’amor, solitari, amb el vestuari de membre d’una tuna, l’últim vestigi de l’home romàntic decadent, per exemple. O que va amb nas gran i ulleres tipus Groucho per amagar un forat a la cara.

Té la seva companyia, la Companyia Solitària. Quina diferència hi ha entre el que fa amb Pau Vinyals i Júlia Barceló i quan treballa amb altres persones?

— Amb ells estem molt en el procés de pensar què fem abans, i som amics des de fa molts anys. La gràcia de treballar amb gent que coneixes tant també és poder sorprendre’s. Quan assagem junts podem riure... El temps d'assaig és un espai especial, que et permet apropar-te a això que en diuen sentir-se realitzat. I quan el que has assajat cristal·litza i pren forma és molt bonic.

Què l'uneix a Pau Carrió? Ha fet una pila d'obres amb ell.

— Ens va unir molt la paraula, la devoció per la paraula com el punt més important del teatre. Investigo altres camins i altres portes, però quan ens vam conèixer la paraula va ser el punt de trobada i d'entesa. Com aquesta cosa aparentment tan senzilla pot obrir tants camins, pot tenir tants significats, pot tenir tantes lectures. Em va interessar molt la manera com vam començar a treballar, sobretot amb Shakespeare, amb Enric V. Allà ens vam entendre molt sobre com tractar la paraula, com portar-la a escena, com compartir-la amb el públic, la idea de plaça i del present. Shakespeare, i tants altres, només es poden encarnar des de la idea de present. El present amb la puntuació, com si cada coma fos un punt gairebé, perquè s’està elaborant el pensament, i després d'aquella coma no se sap què vindrà. El volum de les paraules, la seva dimensió… Ser obsessiu a l'hora de trobar una adjectivació hiperconcreta sobre allò que es diu, allò que de vegades pot ser prosaic i elemental i a vegades és una cosa molt sofisticada.

Fer de Hamlet va ser un abans i un després?

— Totalment. I mai penso que, fent un personatge, l'entenc del tot, però sí que hi ha dies que t’hi apropes, com a un mateix. Amb Hamlet era això de manera exponencial... Amb Hamlet sempre hi havia alguna cosa que s'escapava, i això m'atreia molt. Que un personatge se t'escapi, que sigui més fort que tu, més gran que tu, que mai no puguis acabar de comprendre'l, és molt interessant. El moment d'entrar en la bogeria em va semblar de les coses més difícils i més transformadores que he fet mai. També el fet de fer un personatge que atura l’acció dramàtica, que decideix que l’obra s’aturi; aquesta consciència de personatge/actor també és una cosa molt interessant d’interpretar. Es feia les bones preguntes, les que ens hem fet tots, però la manera, la bellesa, la complexitat, de fer-se-les et fa sentir afortunat de passar per allà.

Ara que es posa a la pell d'Alcestes, com porta la seva misantropia?

— El pots entendre i hi pots combregar, però és millor abraçar l'altre, la diferència, la superficialitat, comprendre la hipocresia, per molta ràbia que faci. No odiar tant i intentar estimar. Ell potser és massa radical, però molt inspirador.

Creu que és un actor poc egoista?

— M'agrada compartir. Crec que forma part d'aquesta feina. Només pots treballar amb l'altre. No pots no ser generós. I no té res a veure amb anar de bona persona o no. La condició primera d’una actor és la generositat i no s’ha de llegir com «oh, que bondadós», no, és senzillament l’element primer per al joc, el fenomen que viu al centre d’aquest ofici.

Ho dic perquè la majoria d'actors i actrius viuen molt centrats en la seva carrera, i en el seu cas no ho sembla...

— Sé on vull anar i què m'agrada, però he d'agafar molta feina. Penso molt en l'economia familiar. Tot i que les coses que faig les acabo trobant interessants, m'agraden i hi trobo al·licients. No em puc tirar el rotllo d'actor compromès que només fa coses perquè està convençut de no sé què. No soc així.

És un actor atípic? No és alt, fins fa poc feia de nen...

— [Riu] Cap actor és típic. Em sembla que tothom té un interès, per atípic, per aparentment molt típic.

No està casat amb cap actriu.

— Això és veritat.

Tenir fills li ha canviat la manera de treballar?

— Sí, totalment. Primer perquè l'espai d'assaig es converteix en una cosa més concreta. No pots fer tant companyia. Però també està bé: fas la teva feina, comparteixes coses. I has de conciliar.

Manté l'anonimat?

— No vaig amb passamuntanyes al col·le perquè generaria encara més misteri. En general, em trobo gent mol civilitzada, pares que si et volen dir alguna cosa de la feina sempre és agradable o agraïda.

Júlia Barceló va dir que plegava com a actriu. Què passarà amb la companyia?

— No plegarem. Tenim una idea amb en Pau Vinyals. Vull treballar amb una persona que m’agrada molt el que fa. A veure si surt. Si no, no passa res. Perquè anem tan lents... No vivim de la companyia i muntem, de mitjana, un espectacle cada tres anys. Volem continuar perquè ens agrada el que fem: tenim inquietuds que es van comunicant entre nosaltres i interessos que es poden contaminar.

Tenir un espai de creació és imprescindible?

— Has de convertir cada projecte en això, que tingui a veure amb això, amb poder explorar la idea aquesta de la creativitat, de gaudir, i del verb més suat però més cert que viu al centre d’aquest ofici: jugar.