Una de les imatges recents més espectaculars en moda és la torre gegantina de baguls de Louis Vuitton, que es confon en altura i dimensions amb els gratacels que poblen Nova York. Cada maleta, de proporcions descomunals, és una reproducció acuradíssima de les originals, amb les cantoneres metàl·liques, la textura de la lona, els reblons i les nanses amb el logotip gravat. Una torre que no és tan sols una campanya de màrqueting magistral, sinó que també té la funció de tapar la renovació de la botiga insígnia de la firma, emplaçada a la carismàtica Cinquena Avinguda. Una de les firmes més emblemàtiques del sector del luxe no s’ha pogut conformar amb una bastida vulgar, tan habituals a la ciutat, sinó que ha optat per un espectacle surrealista, que actua com a homenatge al seu producte més històric: el bagul.

En el passat a França hi havia una professió que era la d’empaquetador (emballeur), íntimament associada a la fabricació de caixes que, en el cas de la monarquia, tenia l’aparatós encàrrec de preparar tot l’equipatge, quan aquesta es desplaçava de París a Fontainebleau. I fou en aquest context quan Louis Vuitton, un jove analfabet d’origen obrer, va aconseguir convertir-se en l’empaquetador personal de l’emperadriu Eugènia de Montijo, esposa de Napoleó III. Vuitton va desmarcar-se de la competència gràcies a uns baguls més elegants, lleugers i sofisticats. A més, gràcies al tancament hermètic i a la lona resistent a esgarrinxades i impermeable, va poder prescindir de les habituals tapes en semicúpula –pensades perquè l’aigua rellisqués i no s’hi estanqués— per unes de planes, molt més fàcils d’amuntegar, que augmentaven l’eficiència de l’emmagatzematge durant els viatges. I, finalment, la invenció d’un sistema de pany innovador a prova de lladres, associat a una clau única numerada, que encara és el que s’empra en l'actualitat. Tan orgullós estava Vuitton del seu pany que va desafiar públicament l’escapista Houdini a obrir-lo: va declinar el repte, qui sap si per considerar-lo massa difícil.

L’empresa, que adquireix notorietat com a reflex del nou auge dels viatges tant amb tren com amb vaixell, també va ser important com a aliada del sector de la moda. Charles Frederick Worth, considerat el primer dissenyador d’alta costura a mitjans del segle XIX, va ser conscient que les seves propostes estilístiques no eren fàcils de transportar, sobretot a causa del gran volum de les estructures de polissons i de les mànigues típiques del moment. Per aquest motiu, i per facilitar a les clientes la compra dels seus vestits, va emplaçar la seva casa de modes en un lloc estratègic, prop de la de Louis Vuitton a París.

Si bé els primers baguls comptaven amb la lona Trianon beix ribetejada de marró, ben aviat, el 1888, van incorporar-ne una altra amb motiu de tauler d’escacs que, batejada com a Damier, ha estat un dels grans èxits de la casa. Però res comparable amb la popularitat de la Monogram del 1896, que juga amb les inicials L i V entrellaçades i una flor de quatre pètals emmarcada, tot imitant els emblemes japonesos. I amb això, la batalla entre els estampats monograms més famosos del món de la moda ja està servida, especialment sota la logomania que va potenciar-los a la dècada dels 80. Com a resultat, lones com la Diamante de la doble G de Gucci, les dues F confrontades de Fendi o la geomètrica de les bosses Goyard han dominat tant el sector del luxe autèntic com el de les falsificacions dels top manta.

Amb aquesta espectacular bastida, Louis Vuitton deixa clar que, més que vendre maletes, ven l’experiència del luxe com a esquer aspiracional i promesa d’èxit social. I tot plegat en època nadalenca com a metàfora de la desproporció consumista. Unes festes que, com la bastida de Vuitton, són un gran teatre de les aparences que fa que ens oblidem temporalment de la crua realitat que s’hi amaga.