BarcelonaAquesta és la història d’un espia que va fer tan bé la seva feina, que se'n sap ben poca cosa. De fet, ni sabem el seu nom de pila. En sabem el cognom, així que és conegut com a Monsieur Richebourg. Algunes persones han arribat a dubtar que realment existís, ja que les seves aventures semblen sorgides de les pàgines d’un llibre de Jules Verne o d'Alexandre Dumas. Però va existir, tal com consta en documents oficials en què es parla d’ell i on es testimonien pagaments per la feina feta. Així que després de consultar-ho amb historiadors, els responsables del Llibre Guinness dels Rècords van decidir anunciar que Monsieur Richebourg seria reconegut com l’espia més petit de la història: un espia de tot just 58 centímetres d’altura. Aquesta és la seva història, tot i que també seria interessant preguntar-se a qui se li va acudir crear la categoria d’espia més petit. Hi ha gent per a tot, ja se sap.

En Richebourg va néixer el 1768 a la ciutat d’Orleans, un feu aristocràtic en aquella França en què cada cop més persones s’atrevien a fer-se una pregunta en veu alta: calia tenir rei? Orleans era una vila d’extrems, ja que era la capital del ducat més important. El duc d’Orleans solia ser sempre a París, al costat del rei, ja que eren familiars directes. Una ciutat amb palaus i jardins, per una banda... i pobresa per l’altra. Hi ha debats sobre on va passar els primers anys de vida. Hi ha qui diu que va venir al món en una família aristocràtica d’Orleans. No de les més riques, però benestant. Això l’hauria ajudat per rebre una bona educació i que no li faltés de res en una època en què tenir un fill nan significava incomprensió. Molts eren abandonats, de fet. Era una època dura i cruel, en la qual una persona que naixia en un cos que deixava de créixer, tenia poques opcions de fer una vida normal. Alguns acabaven al circ i d’altres, al servei dels rics, que consideraven divertit tenir un nan entre els seus criats. La segona teoria diu que precisament aquest va ser el destí d’en Richebourg, que hauria nascut en una família sense recursos i hauria acabat treballant en un palau al servei d’un senyor que li hauria pagat una bona educació. Hi ha qui diu que va arribar a treballar al palau dels ducs d’Orleans, de fet.

Fos com fos, quan esclata la Revolució Francesa, Richebourg veu com un món s’acaba i en neix un de nou; i que el procés per passar d’un món a l’altre serà traumàtic. Així va ser, ja que la revolució deixa rius de sang sobre les llambordes de les ciutats i els camins dels pobles. Es tallen caps, el botxí que acciona la guillotina fa hores extres, els països veïns prenen partit i, dins dels moviments revolucionaris, les faccions es divideixen. França esdevé un caos i, quan hi ha sidral, hi ha oportunitats per gent eixerida com Richebourg, que s’oferirà a una de les faccions de revolucionaris per portar informació d’Orleans a París. Inicialment, la seva tasca hauria estat aquesta, portar documentació, ja que els soldats no desconfiaven d’una persona petita. Llavors, ràpidament es va adonar que, com que la gent confiava en una persona com ell, també ho podia fer servir per espiar i per obtenir informació. ¿Va informar els revolucionaris del que passava al cercle proper dels ducs d’Orleans? No en tenia cap prova, però tenia sentit que l’haguessin reclutat, ja que coneixia aquells palaus. Sembla que sempre va treballar a sou dels revolucionaris, però sense casar-se amb cap bàndol en concret. Espiava ara per als jacobites, ara pels girondins, ara per qui pagui.

La Revolució Francesa, de fet, va ser l’era d’or dels espies, una de les feines més antigues del món. D'espies n'hi ha hagut sempre, però durant aquells anys s’espiava tant que hi havia un clima gairebé paranoic, i la gent desconfiava dels desconeguts que apareixien en un cafè o una taverna. Centenars de persones van ser executades acusades d’espiar. I segur que alguns eren innocents. El naixement d’una nova societat provocava que aparegués el periodisme militant i l’espionatge modern. I Richebourg seria un d’aquells espies. I dels bons, ja que no el van enxampar mai. No podem culpar els soldats de no capturar-lo, ja que el que feia Richebourg era sorprenent.

Bàsicament, la seva gran tàctica era fer-se passar per un nen petit. Aprofitant que era ben menut, es rapava, s’afaitava i s’amagava en una mena de cotxet per a nens. Solia actuar amb una còmplice, que feia el paper de mare o de mainadera, passejant l’infant espia. Sembla que la tàctica era deixar-lo a prop de soldats, polítics o persones que havia d'espiar. Ells no sospitaven d’un cotxet i la feien petar. A vegades haurien arribat a deixar el cotxet amb Richebourg a dins d'un lloc de guàrdia de soldats, per veure si sentia notícies interessants. Si també portava un biberó, ja forma part de la llegenda. Per descomptat, amb el pas del temps s’han exagerat molt les seves gestes, però sí que està documentat que feia servir aquesta tàctica del cotxet. Una altra tàctica que va fer servir més d’un cop va ser la de fer-se passar per un infant perdut. Una dona gran anava a una comissaria de policia portant-lo de la maneta, afirmant que l’havia trobat perdut. Richebourg aprofitaria el fet de ser a dins de les instal·lacions per esbrinar quines intencions tenien els policies amb alguns dels presos, en una època en què diferents bàndols lluitaven pel poder.

Amb el pas dels anys, per la ciutat va començar a córrer el rumor que existia un espia que era molt petit i es disfressava de nen. Sempre hi ha gent que no tanca la boca i quan el primer contacte que es va assabentar de la tàctica de Richebourg la va començar a difondre, la seva vida va començar a córrer perill. Els historiadors no poden explicar si la informació que va recollir en els seus anys d’espia va ser molt o poc important, ni si va ser clau en què capturessin i executessin persones a la guillotina o si va ajudar a provocar canvis de poder. Segurament, la informació que obtenia no era la més important, donada la seva tàctica. Uns soldats fent guàrdia en un carrer no devien saber grans detalls del que passava. Fos com fos, la seva carrera d’espia acabaria un cop va saber que ja se sabia de la seva existència.

El que va fer la resta de la seva vida no se sap. Però sí que sabem que va morir amb 90 anys a París, el 1858. Va aconseguir sobreviure a una època en què milers de persones van perdre la vida i moltes, el cap. Pensadors, revolucionaris, soldats, aristòcrates i reis no se’n van sortir. Ell va aconseguir-ho. Les cròniques diuen que va morir gaudint d’un nivell de vida alt. Potser va saber invertir el que havia guanyat fent-se passar per un nen petit.