Barcelona"És el jugador més estrany que ha jugat mai a beisbol", deia Casey Stengel, un dels millors entrenadors i dirigents de la història del beisbol dels Estats Units sobre Morris Moe Berg. No li faltava raó. Quan estava de viatge amb el seu equip, comprava tota la premsa local i cada dia llegia uns deu diaris. Portava llibres en grec clàssic i va guanyar concursos de ràdio en què calia respondre preguntes de coneixement general. Moe Berg era un jugador de beisbol tan diferent dels altres que va acabar fent d’espia i saltant en paracaigudes darrere de les línies enemigues durant la Segona Guerra Mundial.

Berg no tenia un mal currículum: jugador de beisbol i espia. La primera part del currículum era pública, la segona no va ser-ho fins anys més tard, quan ja estava jubilat. Durant 15 anys va fer-ho prou bé als estadis. No aguantes 15 anys al primer nivell si no tens traça, tot i que treia de polleguera els entrenadors i directius, ja que solia demanar ser l'últim jugador a incorporar-se als entrenaments, ja que volia estudiar. Els professors universitaris tampoc l’entenien. Què feia un jove llest com ell desaprofitant la seva vida jugant a beisbol? En Berg els responia dient "Prefereixo ser jugador que advocat a la Cort Suprema dels Estats Units". Bàsicament, feia el que volia. Els seus companys d’equip tampoc l’entenien gaire, ja que no era normal que un jugador s’hagués graduat a la Universitat de Princeton. Sempre estava llegint, tancat en el seu món. De petit ja era així. A casa no hi faltaven llibres, ja que el pare era un farmacèutic jueu d’Ucraïna que vivia al barri de Harlem de Nova York. Una família modesta, però on tothom anava al teatre i llegia. Així que el fill els va sortir lletraferit. Amb tres anys ja va demanar a la mare anar a l’escola: volia aprendre-ho tot.

Quan els Berg es van moure a l’àrea de Newark, el menut va començar a jugar a beisbol amb èxit. Era el fill perfecte: el millor estudiant i bon esportista. Gràcies a l’esforç dels pares i a algunes beques, arribaria a Princeton, on es va graduar magna cum laude en llengües estrangeres. En va estudiar set: llatí, grec clàssic, espanyol, francès, alemany, italià i sànscrit. I tot mentre jugava a l’equip de beisbol de la universitat, amb actuacions destacades en els triomfs contra els rivals de Harvard i de Yale. D’ell es deia que cantava les jugades que faria en llatí, per evitar que els rivals els entenguessin. El 1923 va rebre les primeres ofertes de clubs de beisbol professionals. Va fitxar pels Brooklyn Dodgers, que buscaven jugadors jueus per atraure la comunitat jueva a un estadi ple d’irlandesos i italians. Quan va acabar la primera temporada, amb el primer sou va marxar a París, on va viure al barri llatí uns mesos i es va apuntar a classes a la Sorbona.

Com que no se centrava al 100% en el beisbol, els entrenadors no el veien amb bons ulls i va acabar jugant poc en clubs modestos com els Minneapolis Millers, els Toledo Mud Hens o els Reading Keystones. En aquest últim equip, però, va tenir un bon any, fet que li va obrir les portes dels Chicago White Sox, en què ja va entrar amb mal peu quan va demanar permís per arribar dos mesos tard cada temporada, ja que volia acabar la carrera d’advocat a Columbia. Per descomptat, acabava a la banqueta sempre, però una sèrie de lesions van jugar-li a favor i així es va trobar fent de catcher, posició en què no cal fer un gran esforç físic però cal tenir reflexos i ser llest: ideal per a Berg. El catcher és el que està ajupit amb una màscara darrere de qui bateja, llest per agafar la pilota amb un guant, però també analitzant tot el que passa al camp. Els últims anys de la seva carrera els va jugar als Cleveland Indians i els Washington Senators. El 1932 va acceptar fer una estada de dos mesos al Japó per ensenyar beisbol a joves universitaris, viatge que repetiria dos cops, ja que va enamorar-se de la cultura japonesa. El primer viatge el va allargar viatjant en solitari a la Xina, Birmània i l’Índia. El segon, creuant la Unió Soviètica en direcció a Europa. Quan tornava als entrenaments, els seus companys havien estat a la platja amb la família. Ell, dalt d’un tren per la Xina llegint textos en sànscrit. Els seus últims cinc anys com a jugador els va viure als Boston Red Sox, on es va retirar el 1940 i es va quedar com a entrenador. I llavors els Estats Units van entrar en guerra.

Berg es va oferir com a voluntari per lluitar, però amb el seu currículum el van enviar a una oficina. Inicialment el seu paper en la guerra seria ben secundari, ja que va passar-se un any en bases de l’Amèrica del Sud coordinant que els soldats destinats estiguessin bé de salut. Lluny del front, doncs. Però Berg va cridar l’atenció quan va mostrar als seus superiors les gravacions que havia fet amb una petita càmera de cine durant les seves estades al Japó, ara l’enemic. El 1934 i el 1935, havia pujat a edificis alts, gravant ports, bases militars... informació que va servir als bombarders nord-americans per colpejar els japonesos. Quan van veure quin tipus d’home era, Berg va rebre la proposta de passar a ser espia i rebre entrenament militar. La primera missió va ser saltar amb paracaigudes a Iugoslàvia per reconèixer el terreny i entrar en contacte amb grups de la resistència, com els comunistes de Tito, per veure si tenia sentit col·laborar amb ells. Després, durant gairebé tot l’any 1944, Berg va voltar per Europa intentant aconseguir que científics alemanys i italians canviessin de bàndol. Ho va aconseguir amb Antonio Ferri, especialista en coets. Quan el president dels Estats Units Franklin Roosevelt va saber que Berg se n'havia sortit i havia tornat a casa amb Ferri, va respondre amb ironia "Veig que Berg segueix jugant bé", en referència al seu passat esportiu.

Seria el desembre del 1944 quan va rebre la seva missió més important, quan va ser enviat Zúric, on el científic alemany Werner Heisenberg havia de fer una xerrada. La seva tasca era clara: si arribava a la conclusió que els nazis estaven a punt d'aconseguir la bomba atòmica, havia de matar com fos Heisenberg, un dels responsables del programa nuclear nazi. Els seus superiors li van donar una càpsula de verí per llevar-se la vida si el descobrien. Inicialment va valorar disparar a Heisenberg en sortir de la xerrada, a què va assistir. Però no va atrevir-s'hi. Al posterior sopar de gala, Berg va arribar a la conclusió que els nazis encara estaven lluny del seu objectiu, ja que Heisenberg va venir a dir que la guerra estava perduda. No el va assassinar, doncs, tot i que va tenir una segona ocasió per fer-ho, quan va guanyar-se la seva confiança anant a passejar amb ell i fent-se passar per un admirador. En realitat, era nord-americà, jueu i segurament homosexual. Tot el que els nazis odiaven.

Al final de la guerra, Berg va demanar a la CIA que l'enviessin a Israel, sense sort. En canvi, li van encarregar investigar el programa atòmic soviètic, però després de dos anys sense aconseguir res el van apartar. De fet, durant els últims 20 anys de la seva vida mai ningú va saber de què vivia, ja que no tenia feina. Ell somreia, irònic, quan l'hi preguntaven. Hi ha qui diu que va seguir sent espia i qui pensa que va invertir bé els diners guanyats per tal de no haver de treballar mai més. Un cop es van saber les seves aventures com espia, per cert, es va produir un fenomen curiós: els seus cromos com a jugador de beisbol, que no havien generat mai gaire interès, es van convertir en un objecte de col·leccionista. Fa anys, fins i tot li van dedicar un film, a la seva vida.