T ots ens hem fet aquesta pregunta quan ens hem enamorat d’una peça de roba en una botiga: m’ho posaré? És aquella vestimenta que t’agrada quan la tens a les mans tot i que sospites que potser és un pèl arriscada. Decideixes emprovar-te-la amb l’esperança que, posada, s’esvaeixi ràpidament el dilema de si comprar-la o no. Desitges que el mirall et confirmi que aquella peça de roba i tu no estàveu predestinades a coincidir. Però resulta que, un cop veus el teu reflex amb la roba posada, aquella camisa, aquells pantalons, aquella americana o aquell abric semblen cosits expressament per a tu i tens la sensació que a l’etiqueta hi haurà el teu nom. Però no. Quan la mires, a l’etiqueta només hi ha una xifra que no pots assumir o, com a mínim, en cas de decidir passar per caixa, saps que et farà molt mal al compte corrent. És aleshores quan arriba el moment de fer-se la pregunta clau: m’ho posaré? Un dels trucs més eficaços en aquesta situació consisteix a dividir el preu de la peça pels dies que creus que te la posaràs durant l’any. Aleshores, uns texans meravellosos que et queden com un guant et surten relativament barats perquè te’ls pots posar cada setmana o fins i tot gairebé cada dia. En canvi, un vestit de festa no resisteix l’operació matemàtica. Si no és que formes part del clan tarambana d’una selecta aristocràcia, difícilment tindràs gaires saraus. I en cas de tenir-ne, no voldràs repetir de vestit, especialment si coincideixes amb la mateixa gent. A més, has de tenir en compte que avui dia no es requereix etiqueta a totes les festes i que fins i tot uns bons texans, ben combinats, acaben servint per a un sopar que s’allarga fins a la matinada.

La pregunta “m’ho posaré?”, i una resposta sensata de qui se la fa, ha deixat una gran quantitat de peces de roba meravelloses als penjadors dels emprovadors. Però feta en un dia de gran optimisme també ha comportat que peces de roba cares i originals s’hagin mort de fàstic a l’armari esperant aquella ocasió que no has trobat mai.

Ara, al Regne Unit, per evitar aquest tipus de situacions s’estan popularitzant les plataformes de lloguer de roba exclusiva. Així et pots permetre el caprici d’un atreviment en el vestuari sense haver de torturar-te pensant si allò t’ho posaràs poc o gens. Funcionen com un portal de compra amb la diferència que només et deixen aquella peça exquisida per uns dies concrets. Després l’has de retornar. Els fòrums de satisfacció dels clients asseguren que la roba t’arriba en perfecte estat de revista, com si fos nova, sense rastre de l’existència d’un inquilí anterior. Per exemple, una jaqueteta Chanel de caixmir i seda valorada en 4.200 euros la pots llogar a partir de 63 euros al dia. I pots triar els dies de préstec: quatre, set, deu o catorze dies per presumir de vestuari. Com més dies la lloguis, millor et surt el preu. Una bossa de Louis Vuitton de 1.500 euros la pots llogar a partir de 26 euros al dia. Si la vols lluir durant dues setmanes, la broma te’n costarà 330. El nou dilema és: ¿val la pena invertir tants diners en peces de roba i complements que no tornaràs a veure mai més? ¿No és millor gastar-te els estalvis en una samarreta que saps que et posaràs tant que al final et servirà durant cinc anys de pijama? Això sí que no té preu.