V ist des de fora, l’Antoni Vila Casas representa el que en diem societat civil com poques persones, però així com la gran majoria es perden en proclames i prou, la seva visió i tenacitat l’han dut a impulsar una fundació compromesa amb l’art contemporani català com segurament no ho està cap museu públic del nostre país. Una fundació amb una col·lecció de pintura, escultura i fotografia de prop de 4.500 obres i quatre seus expositives: el Museu Can Framis i els Espais Volart a Barcelona, el Museu Palau Solterra de fotografia a Torroella de Montgrí i el Museu Can Mario d’escultura a Palafrugell, tots ells situats en immobles d’un alt valor patrimonial que han estat degudament restaurats o rehabilitats.
En el fons, però, no ens ha d’estranyar gens: la difusió de l’art contemporani, la preservació del patrimoni, la recuperació de la tradició i el compromís amb la llengua i cultura catalanes són els vectors que vertebren tota la seva activitat un cop s’allunya de la indústria farmacèutica a finals del segle passat. Per això també des de la seva fundació s’impulsa un programa d’exposicions itinerants que faciliti la màxima difusió dels nostres artistes contemporanis arreu del país, amb el benentès que per a ell és artista català tot aquell que viu i treballa a Catalunya.
Si algú vol, doncs, fer-se una idea general del que ha estat l’art català d’aquest últim mig segle, és als museus de la Fundació Vila Casas que haurà de fer cap, perquè enlloc hi trobarà una representació tan completa i neta d’apriorismes. L’únic que mou el seu artífex és la passió per l’art, i en aquest sentit resulta sorprenent veure fins a quin punt té interioritzades i presents les obres que configuren la seva col·lecció: “Les he anat comprant perquè m’agradaven, però el que més m’interessa és comprovar com al cap dels anys totes i cadascuna d’aquestes obres continuen dient-me coses: aquesta és sens dubte la màxima satisfacció. Diumenge passat vaig ser a Can Framis i m’ho vaig passar molt bé visitant la col·lecció permanent: hi ha sales amb uns diàlegs que trobo formidables, però se’n poden crear de nous”. I me’n proposa uns quants d’inèdits...
Diumenge passat Antoni Vila Casas era a Can Framis, però dissabte al MNAC a veure els Diàlegs intrusos amb la Fundació Suñol, divendres al CCCB a veure William Kentridge, i entre setmana havia visitat unes quantes galeries: aquest és el seu ritme normal quan els caps de setmana no pot anar a l’Empordà. No sé si trobaríem ningú amb una curiositat tan indefallent com la seva, una obertura de mires tan considerable i una disposició a rectificar tan accentuada: “No em creia que l’exposició d’en Pere Noguera m’interessés gaire, però t’haig de dir que m’ha agradat molt: és una exposició Macba”, em va dir fa poques setmanes picant-me l’ullet i traient el cap per la porta del despatx quan n’acabàvem de muntar l’exposició als Espais Volart.
Vist des de dintre, el que és admiració es dobla d’afecte: treballar amb ell no sols és un privilegi sinó una font constant de lliçons i cops amagats. Té una memòria prodigiosa, és ràpid de reflexos i dotat d’un sentit de l’humor sempre fi i desarmant. D’altra banda, no crec que siguin gaires les persones que hagin culminat de manera tan brillant un projecte de tanta envergadura emprès als setanta anys, que és quan va convertir el seu hobby en la seva nova feina. Això no passa perquè sí: cal sens dubte una espurna de sort, però per damunt de tot grans dosis de passió, lucidesa, perseverança i generositat, les virtuts que més i millor caracteritzen l’Antoni Vila Casas, de qui celebrem el norantè aniversari. Molts d’anys i bons, que diuen a Mallorca!
