En una entrevista, un periodista li demana a un senyor de quaranta-vuit anys si, tenint el privilegi de ser un home blanc, heterosexual, cis, amb calés i famós, a l’hora d’enamorar-se se sent en igualtat de condicions que una noia de vint anys. L’hi pregunta per la tendència d’aquest senyor a aparellar-se amb dones que ronden la vintena i tenen una bellesa publicitària. Però les relacions de parella d’homes grans amb noies joves i guapes no té tant a veure amb privilegis d’ètnia, econòmics, de prestigi social o d’opció sexual. L’únic privilegi que cal és el que mundialment se li ha atribuït a la masculinitat hegemònica. N’hi ha a totes cultures i de tots colors. Els homes rics no són els únics que busquen jovencelles. Hi ha grans pelacanyes o humils treballadors amb les mateixes aspiracions. Com l’avi de First dates ofès perquè la senyora de seixanta anys la va trobar vella i n’exigia una de jove. El famós efecte tarima facilita que, arreu del món, professors universitaris mediocres, DJs de poble poc agraciats o professors de zumba arruïnats pesquin alguna noieta.

A finals dels noranta, una estudiant radiant, d’ulls verds, alta, de pell bronzejada, dolça i obedient va voler aprendre a conduir un cop acabada la carrera. I la jove, al cap d’uns mesos, va arribar a casa amb el carnet de conduir i amb la matrícula de maternitat, acompanyada pel professor d’autoescola. Un home trenta anys més gran que ella, xaparro, amb molts pèls a les orelles i cara de pocs amics. A la vida et vas trobant alguns homes –ni necessàriament blancs, ni gaire rics, ni especialment atractius i gens famosos– que et presenten els seus nous trofeus, habitualment rotatoris. Diuen que l’amor no té edat, però tot i l’ampli ventall que això comporta, casualment sempre són dues dècades més joves que ells. Exerceixen de pigmalions i demostren el seu amor a les gràcils damisel·les explicant-los-hi el món. Les consideren la seva creació. El mateix Pepe Rubianes ho admetia en un monòleg sobre com eren d’apassionants les converses amb una dona més jove: “Sobre todo cuando hablo yo, que es lo más interesante”. Les estimen instruint-les gràcies a l’experiència que ells, de manera altruista, els proporcionen. Elles s’enamoren perquè l’admiració, la suposada saviesa i l’agraïment a la mentoria enlluernen. I la joventut, sovint, et fa ingènua. Ells s’atorguen la veritat i elles esdevenen aprenents secundàries. Ells, embriagats d’allò que posseeixen, les fan sentir les escollides.

El problema arriba quan aquest assessorament vital no és tan desinteressat com semblava. Quan la noia de vint-i-tres anys rep una beca per fer el doctorat a Tòquio, l’home savi no li aconsella que accepti ràpidament l’oportunitat de la seva vida sinó que val més que es quedi perquè és on té els contactes i si marxa desconnectarà del pinyol. O quan la noia de vint-i-vuit li diu que vol ser mare, el senyor de cinquanta, que ja té els seus fills granadets i criats per l’exdona, li diu que el món ja no està per portar-hi més criatures, que la maternitat està sobrevalorada i que li impedirà progressar. Els homes madurs que busquen sistemàticament noies jovenetes ho fan per narcisisme. Totes les virtuts associades a la joventut d’elles –el talent, la bellesa, l’energia, les aspiracions...– són el mirall on ells es volen veure reflectits. Els fa sentir els mascles herois capaços d’atreure, seduir i posseir aquell bé de Déu d’atributs i gràcia que els acompanya. La cosa s’acaba quan elles s’adonen que estan sent alliçonades per un egoista vanitós. Aquests personatges utilitzen les noies joves per exhibir-se com a homes a la seva tribu, ja sigui al club de criquet, a la taula del dòmino, a la resta de reclusos, a la televisió, a la cua del pollastre a l’ast o a la comunitat de veïns. No es tracta de tenir privilegis. Elles són el privilegi. Es tracta de mostrar poder.