Elogiar l’excel·lència d’algú de forma sincera i mirant-lo als ulls és més complicat del que pot semblar. Sobretot si més que la voluntat d’inflar l’ego de l’altre el que pretens és que aquella persona entengui fins a quin punt és valuós o rellevant per a tu allò que fa. Pot ser difícil perquè has de triar les paraules justes i buscar els raonaments més sòlids per no semblar un simple pilota i demostrar-li que hi ha uns motius concrets que per a tu són importants i que t’han portat a aquella conclusió. Has de ser molt específic perquè aquella persona entengui que la faceta que admires d’ella (un treball concret, la seva trajectòria, la seva actitud) és tan transcendent per a tu que l’elogi va més enllà de la voluntat de fer-lo content. Una lloança ben feta és aquella que més que el desig d’afalagar té la intenció d’agrair. Alabar algú també és difícil perquè és incòmode. Demostrar el teu reconeixement pot fer-te sentir insegur perquè no saps si estaràs encertant les paraules justes o si aconseguiràs transmetre allò que vols. I, a més, ho has de fer d’una manera que es noti que no esperes que et paguin amb la mateixa moneda. Això seria un desastre perquè voldria dir que el teu missatge no s’ha entès. I, d’altra banda, qui rep l’elogi no necessàriament és algú que està acostumat a rebre’l. Pot ser que a part de donar-te les gràcies no sàpiga què dir-te i es creï un buit estrany a la conversa.

Però hi ha un espècimen que viu al marge d’aquest patiment de l’elogi i és assidu a l’adulació a l’hora de relacionar-se amb els de la seva mateixa espècie. En els darrers anys, l’Homo aduladoris ha descobert que la seva actitud té molt més rèdit si l’exhibeix als mitjans de comunicació o a les xarxes socials. L’Homo aduladoris sol practicar allò que se’n diu falsa modèstia, té un instint especial per detectar els seus iguals i procura establir una manada de confiança per compartir-hi els afalacs. Va molt amb compte a triar-los. Han de ser només aquells que entenguin bé el joc. Més que el desig d’expressar-se una admiració sincera, l’Homo aduladoris té un objectiu molt concret: busca formar part de la grandesa que reconeix en l’altre. És un vincle interessat. L’Home 1 li diu a l’Home 2: “Des que vaig menjar les teves meravelloses croquetes que ja no n’he pogut menjar d’altres. Totes em semblen dolentes”. Evidentment, és mentida. L’Home 1 s’atipa de croquetes cada dia. Però vol deixar-li clar que aquella és la relació que vol establir amb ell. L’Home 2 respon: “Les meves croquetes no són res de l’altre món, però només que un paladar com el teu les valori ja dona sentit a la meva feina de croquetaire. Si no fos pel gran Home 3 jo no hauria fet mai ni una croqueta”. I l’Home 3 respon: “Els deixebles superen els mestres. Jo he arribat a la felicitat absoluta menjant les vostres croquetes i compartint aquest goig amb vosaltres”. I l’Home 1 insisteix: “Si mai m’haguessin dit que un dia parlaria amb vosaltres de croquetes no m’ho hauria cregut. Ja em puc morir ara mateix perquè jo soc molt feliç i vosaltres dos sou genials”. Aleshores, tot d’homes X, Y i Z que han sentit la conversa s’hi afegeixen: “Sense vosaltres les croquetes no tindrien sentit!”, “Em llevo cada dia només per menjar les vostres croquetes!”, “Per saber si m’agrada una croqueta necessito que la tasteu vosaltres abans!” I així intenten formar part de la tribu selecta de la croqueta. I els mestres croquetaires ja han fet la jornada. S’han llepat les croquetes, han notat el gustet del triomf i han deixat clar a la seva audiència que croquetaires autoritzats com ells, pocs. La croqueta és només un exemple. La podeu substituir per l’àmbit que vulgueu. La vanitat de l’Homo aduladoris queda així protegida i si mai les coses flaquegen, sap que els seus aliats sortiran al rescat de la seva croqueta quan convingui.