Manitoba (Canadà)La veritable identitat de Richard Beauvais va sortir a la llum fa alguns anys, després que una de les seves filles comencés a interessar-se pels seus avantpassats. Ella volia saber més coses sobre les seves arrels indígenes (fins i tot pensava en fer-se un tatuatge) i va insistir al seu pare perquè es fes una prova d'ADN. Beauvais, que llavors tenia 65 anys, portava tota la vida descrivint-se com a "meitat francès, meitat indígena" i havia crescut en una cabanya amb els seus avis en un assentament métis.

Per això, quan la prova va revelar que no era indígena ni francès, sinó una barreja d'ascendència ucraïnesa, jueva, asquenazita i polonesa, la va descartar, convençut que era un error i va tornar a la seva vida de pescador comercial i propietari d'un negoci a la província canadenca de la Colúmbia Britànica.

Però més o menys alhora, a la província de Manitoba, un jove curiós de la família política d'Eddy Ambrose havia destruït la identitat de tota la vida d'aquest home amb la mateixa prova genètica. Ambrose havia crescut escoltant cançons populars ucraïneses, assistint a missa en ucraïnès i menjant pierogui. Però, segons la prova, no tenia ascendència ucraïnesa. Era franc mestís.

Així, després d'un primer contacte a través de la pàgina web de la prova, de mesos de correus electrònics, de trucades telefòniques angoixoses i de nits sense dormir, Beauvais i Ambrose van arribar a la conclusió, fa dos anys, que els havien intercanviat quan van néixer.

Segons expliquen, l'error es va produir fa 67 anys en un hospital rural del Canadà, on van néixer amb hores de diferència, i els van enviar a casa amb els pares equivocats.

Durant 65 anys van portar la vida de l'altre: per Beauvais, una infància complicada que es va convertir en més traumàtica a causa de les brutals polítiques canadenques cap als indígenes; per Ambrose, una educació feliç i despreocupada, impregnada de la cultura catòlica ucraïnesa de la seva família i comunitat, però allunyada de la seva veritable herència.

La identitat perduda

Les revelacions han obligat els dos homes a preguntar-se qui són realment i cadascú ha mirat de reconstruir un passat que podria haver estat propi i de comprendre'n les conseqüències. "És com si algú entrés a casa teva i et robés alguna cosa", diu Ambrose. "Sento que m'han robat la identitat. Tot el meu passat ha desaparegut. Tot el que tinc ara és una porta que s'obre cap al futur i que necessito descobrir".

El primer cop que els dos homes van interactuar, en el que podria haver estat una conversa telefònica incòmoda, Beauvais va trencar el gel amb una broma: "Els meus pares van mirar els dos nadons, van agafar el guapo i van deixar el lleig". Així i tot, quan van començar a parlar de temes seriosos, es van confessar l'un a l'altre que desitjarien que la veritat no hagués sortit mai a la llum.

"Tots dos coincidim en la idea que si haguéssim descobert la veritat i ningú més ho hagués sabut, hauríem tancat aquest capítol i no ho hauríem explicat a ningú", assegura Beauvais. "Simplement, hauríem deixat que la nostra vida seguís el seu curs".

Nascuts en un petit hospital municipal d'Arborg, Manitoba, a uns 110 quilòmetres al nord de Winnipeg, la capital provincial, els camins dels dos nadons es van separar des del principi. Dues parelles havien anat a l'hospital des de pobles propers per al naixement dels seus fills.

Dues famílies molt diferents

Camille Beauvais i la seva dona Laurette eren una parella que vivien en un poblat anomenat Fisher Branch, en una casa petita i mal construïda que, com la majoria de les cases del poble a la dècada de 1950, no tenia canonades, segons tres persones que coneixien la parella i encara viuen a la vila. Camille Beauvais treballava fent manteniment per al ferrocarril nacional. "Era tot un senyor, era educat i saludava a tothom amb molta amabilitat", recorda Barrett, de 91 anys. “Era el meu amic”.

Gladys Humeniuk, de 96 anys, afirma que la Laurette —que s'havia traslladat a Fisher Branch des d'un assentament métis anomenat St. Laurent— "sempre va ser reservada, perquè no parlava anglès.

En canvi, el James i la Kathleen Ambrose eren fills d'immigrants ucraïnesos. Eren agricultors pròspers i tenien un magatzem general i una oficina de correus en un poble anomenat Rembrandt. Quan van arribar a l'hospital, tenien tres filles. L'Eddy, "com que era l'únic nen, es va convertir en el món sencer per a la mama i el papa", recorda la gran dels germans, Evelyn Stocki, de 75 anys. "Tenia un vincle molt estret amb el nostre pare".

Eddy Ambrose descriu el seu pare com un "mentor" i diu que "volia ser com ell". En una entrevista a Winnipeg, en una casa modesta que comparteix amb la seva dona, Eddy Ambrose recorda que va créixer consentit i protegit pels seus pares i les seves tres germanes grans.

"El Richard hauria d'haver tingut la meva infància, amb una família afectuosa", explica Ambrose, tapisser jubilat. "Ell hauria d'haver estat jo. Hauria d'haver rebut tot l'amor".

Quan els dos homes van parlar per telèfon per primera vegada, Ambrose no podia concebre el trauma infantil de Beauvais. "El Richard em va dir que potser jo no hauria sobreviscut... Va ser així de brutal –diu–. I vaig pensar que potser m'hauria d'alegrar de no haver estat allà, però, en certa manera, és trist que ell digui això".

Una infància difícil

El que Beauvais sap de la seva infància és a partir de fragments de records i de "trossets que li expliquen les persones", comenta en una entrevista a casa seva, a Sechelt, una ciutat costanera de la Colúmbia Britànica, en una propietat extensa on ell i la seva dona tenen cavalls.

El seu pare va morir d'una malaltia quan ell tenia 3 anys. La seva mare, Laurette, se'ls va endur a ell i a les seves dues germanes al seu poble natal, St. Laurent, a l'assentament métis. Allà van viure amb els seus avis en una cabanya separada de la carretera per un pantà pel qual només es podia passar a la tardor i a l'hivern. La família parlava cree i francès. La seva àvia feia vi de dent de lleó, escalfava pedres en una estufa de llenya i les feia servir per escalfar els llits de les criatures.

"El més trist és que no recordo com es deia", comenta Beauvais, i afegeix que només coneix el cognom dels seus avis, Richard, el seu nom de pila.

Amb la mort dels seus avis, la responsabilitat de cuidar les seves germanes va recaure en ell. Beauvais recorda la sang després de punxar per accident una de les seves germanes amb una agulla per al bolquer. Recorda haver buscat menjar a les escombraries. Recorda haver esperat la seva mare a fora de la "porta del lavabo de dones" del bar local.

Després, quan tenia 8 o 9 anys, va arribar el que ell anomena "el pitjor dia" de la seva vida. Els treballadors del govern es van llançar sobre la cabanya per reclamar la custòdia dels nens, que s'havien quedat sols. Beauvais recorda haver pegat a un treballador que havia bufetejat una de les seves germanes, que estava plorant, i després haver estat llançat des d'un sostre baix. Al final van portar els nens a una habitació amb parets roses on, segons narra, els pares adoptius els escollien "com cadells". Ell "va ser l'últim a marxar".

"No hi havia compassió. Si eres d'una comunitat indígena, als treballadors del govern no els importaves", assegura. Temps després sabria que les criatures havien estat arrancades de les seves comunitats com a part del que es coneix en anglès com a Sixties Scoop, un període en què el govern del Canadà va agafar milers de nens de reserves indígenes per portar-los a cases de famílies blanques amb el pretext de protegir els seus interessos.

Per sort, Beauvais explica que al final va acabar en una família adoptiva afectuosa, la família Pool, amb qui ha mantingut una relació fins a l'actualitat. Va aprendre anglès, però va oblidar el francès i el cree. Recorda que una vegada va anar a judici quan la seva mare va intentar recuperar la custòdia dels seus fills sense èxit.

Com que vivia a la Manitoba rural, on les comunitats indígenes i blanques han conviscut pel comerç de pells, Beauvais diu que es movia amb facilitat entre els dos mons. Amb 16 anys es va mudar a la Colúmbia Britànica per treballar com a pescador comercial. Amb el temps es va convertir en propietari d'una empresa de soldadura i de vaixells de pesca comercial, on va contractar tripulants indígenes i no indígenes.

No va intentar obtenir mai el reconeixement oficial com a métis i no va rebre cap prestació especial del govern. Va ser testimoni de com la política del Canadà cap als indígenes va canviar de manera radical. "A la meva època era difícil ser indígena –diu–. No estava de moda com ara".

Actualment, Beauvais se sent igual que durant la primera conversa amb Ambrose. No estava segur de què fer amb la seva nova identitat. "Tinc 67 anys i, de cop i volta, soc ucraïnès", explica Beauvais. "No he estat mai envoltat d'ucraïnesos. He explicat acudits d'ucraïnesos, però de debò vull ser-ho?", comenta sobre la possibilitat d'indagar sobre els seus avantpassats.

Una sensació de pèrdua

No obstant això, des d'aquella primera trucada, Ambrose s'ha embarcat en una intensa recerca sobre ell mateix, ha establert vincles amb una germana biològica que casualment vivia a prop i ha començat a treballar amb granadures, una artesania tradicional métis. És l'impulsor d'una demanda que el seu advocat, Bill Gange, va interposar contra la província de Manitoba, en la qual sol·licita una disculpa i una indemnització.

Un funcionari del govern provincial va dir que no faria comentaris al respecte perquè, en aquell moment, l'hospital on va tenir lloc l'error era propietat i estava operat per la localitat d'Arborg. Una portaveu del propietari actual de l'hospital, l'Autoritat de Salut Regional d'Interlake-Eastern, va dir que els registres dels naixements ja no estaven disponibles.

Ambrose vol ser reconegut oficialment com a métis, en part perquè els seus nets puguin rebre les subvencions destinades al grup, tot i que reconeix que no ha patit mai discriminació com a métis. "Puc obtenir el que legítimament em pertany –diu–. Jo no vaig demanar això, ser canviat al néixer".

Pel que fa a Beauvais, assegura que no canviaria la vida que ha portat. "Si avui pogués tornar a aquella habitació d'hospital i canviar les coses no ho faria, perquè tinc dues filles precioses, una dona fantàstica i tres netes meravelloses", assegura. "És clar que tindria tot això amb algú diferent, però no serien aquestes nenes ni aquesta dona".

Així i tot, va tenir una sensació de pèrdua després que la prova genètica demostrés que no tenia arrels indígenes.

"Era una cosa que creia que tenia, i pensava que ningú podia treure-m'ho", diu Beauvais, que segueix fent servir el "nosaltres" per referir-se als indígenes canadencs. "Tot i que ara sé que no soc d'una comunitat indígena, en la meva ment sempre ho seré".