Boscos frondosos tan poblats de vida vegetal i animal com absents de persones que els transiten. Camins impossibles, carreteres de revolts pronunciats i altures amb vistes panoràmiques. Enmig de paratges d’escàndol on només el vent, les branques dels arbres i els ocells semblen dominar l’espectre sonor, s’alcen els spomeniks, els monuments soviètics que rememoren l’antiga Iugoslàvia. Alçats entre els cinquanta i els vuitanta durant el règim de Tito, aleshores president de Iugoslàvia, aquests monuments pretenien homenatjar la resistència partisana davant l’ocupació nazi. Avui commemoren batalles, recorden barbàries de camps de concentració i construeixen el ventall visual balcànic dels traumes col·lectius, dels somnis d’alliberament i de la promesa d’un poble socialista unit.

És habitual trobar aquests memorials deslocalitzats entre Eslovènia, Bòsnia, Sèrbia, Croàcia, Kosovo, Montenegro i Macedònia, immersos en atractives muntanyes i turons, en espais d’espectacular emplaçament i remota localització. El contrast del formigó armat dels spomeniks amb la salvatgia dels boscos provoca una combinació extravagant per als sentits: al veure’ls, se sent una sensació d’irrealitat poc comuna, com si el que s’està observant no pogués ser cert. De seguida es veu que trobar un spomenik ben al fons d’un bosc és un esdeveniment extraordinari: no només per l’espectacularitat de les seves grans escales, les formes arriscades i els desafiaments a la física arquitectònica que emeten, sinó també per un fet obvi, la seva resistència com a memorials en el temps.

Al llarg de milers de quilòmetres encara es poden trobar alguns d’aquests monuments, símbol d’una promesa de futur que no va arribar a cristal·litzar tal com s’esperava. Com un record robat o un futur segrestat, els spomeniks són com hauntologies materials que esdevenen fantasmes vivents d’una altra era. Alçant-se com espectres al límit dels espais poblats per humans, els que segueixen drets avui són la imatge d’una resistència al marge, en una clariana de bosc impracticable, a dalt d’un turó llunyà.

Lloc de trobada entre l’avui i l’ahir, als peus dels spomenik hi conflueixen les cares afligides d’un grup de fills i nets recordant l’avi caigut a la Segona Guerra Mundial amb una família sencera de celebració campestre, cuinant, per exemple, un bosanski lonac, un plat típic bosnià. Segons la recepta tradicional, aquest deliciós estofat de carn i verdures requereix aproximadament sis hores de cocció. Així, cuinar-lo d’aquesta manera pacient avui es converteix en memorial culinari de la tradició, en una altra resistència més.

Sota l’spomenik, les corones de flors que es van pansint a diferents ritmes, les inscripcions commemoratives de diverses dècades i el bosanski lonac al caliu constaten el pas de temps més enllà de les estacions: només el bosc és testimoni del llarg període necessari per a la recuperació col·lectiva després dels desastres de les guerres.