Fins fa poc, el Japó era un país llunyà i exòtic, carregat de tradició i envoltat d’un atractiu vel de misteri, però la febre de viatjar que caracteritza la societat actual, i el fet de comptar amb més vols assequibles, fa que cada dia hi hagi més gent que hi voli. La conclusió és evident: el món s’ha encongit i el Japó queda ara més a prop.

El que té de bo el Japó és que sempre val la pena anar-hi, tant pel fort contrast que suposa respecte a la nostra civilització com per les dosis de gran bellesa que ofereix. Cal advertir que no es tracta d’una bellesa qualsevol, sinó d’una bellesa transcendent, gairebé zen, vinculada sovint a una natura que els japonesos veneren.

Des d’aquest punt de vista, hi ha dos grans moments per visitar aquest país on els temples xintoistes semblen fondre’s amb la natura: la primavera, quan floreixen els cirerers (el hanami ), i la tardor, quan el canvi de color de les fulles (el momiji ) fa que el Japó s’ompli d’uns paisatges que semblen creats pels artistes més sensibles.

La modernitat d’Osaka

En aquest viatge em salto Tòquio, una metròpoli apassionant que mereix un reportatge per si sola, i volo directament a Osaka amb Finnair. És un vol llarg: quatre hores fins a Hèlsinki i, després d’un parell d’hores d’espera, nou hores més fins a Osaka. Es fa llarg, però és el més curt possible, ja que té a favor la curvatura de la Terra. Instal·lat en la comoditat de l’avió, intueixo, des de deu mil metres d’alçada, els paisatges gelats de la Sibèria que tinc a sota.

Quan aterrem a l’aeroport d’Osaka, construït en una illa artificial, tinc la impressió que estem caient al mar. Veig aigua pels dos costats, però tot va bé. A partir d’aquí m’espera la modernitat de l’aeroport i un tren que em porta al centre d’Osaka per la porta del darrere, travessant barris dels afores on les cases amb jardí van cedint el pas a poc a poc a les adossades, als pisos i, finalment, als gratacels. Em criden l’atenció les gàbies gegants on els japonesos practiquen el golf, els nens que juguen a beisbol als parcs i el fet que no hi vegi ni una sola pintada. Tot plegat confirma que un viatge al Japó és, en certa manera, com un viatge a un altre món.

El nord-americà Alex Kerr, autor d’un bon llibre sobre el Japó, Lost Japan (publicat en castellà per Alpha Decay), adverteix: “Poques ciutats importants del món desenvolupat podrien igualar-la en la falta d’atractiu general del seu paisatge urbà, que consisteix, principalment, en un barrejot d’edificis amb forma de cub i una xarxa d’autopistes i canals recoberts de ciment”.

Què hem de fer a Osaka? Doncs anar d’entrada als barris d’Umeda i Shinsekai per viure la modernitat a la japonesa. Si la impressió és massa forta, ens podem refugiar al castell d’Osaka, encara que, més que el castell del segle XVI, jo prefereixo la calma dels jardins que l’envolten, amb uns aurons que es vesteixen a la tardor de colors increïbles que fan embogir els japonesos per la seva bellesa.

La fràgil Kyoto

Osaka està bé, però té un problema: que Kyoto es troba a tan sols mitja hora en tren. I és impossible competir amb Kyoto pel que fa a temples i a bellesa.

Tornem a Alex Kerr, bon coneixedor del Japó. Avisa a Lost Japan que Kyoto “no és una ciutat amable” per una raó: “És una espècie en perill d’extinció”. Deu ser per això, perquè la bellesa de Kyoto és tan fràgil, que van haver de passar divuit anys abans que el convidessin a la casa d’una de les famílies més antigues de la ciutat.

I és que la societat japonesa és molt complexa. Només cal llegir les novel·les de Murakami, amb els seus personatges nihilistes, o veure la rigidesa que gasten en qüestió de maneres i protocol. El desconcert d’un europeu al Japó l’explica molt bé l’escriptora belga Amélie Nothomb a Estupor i tremolors (La Butxaca), una novel·la que es basa en l’experiència de treballar en una companyia japonesa. Allà va gosar tenir iniciativa, cosa que no va agradar gens als seus caps, que la van sotmetre a tota mena d’humiliacions. Al final, ella mateixa conclou que davant dels superiors has de sentir el que diu el protocol quan t’adreces a l’emperador: estupor i tremolors.

Deu ser cert que costa integrar-se a Kyoto, però la impressió que en trec com a visitant és que es tracta d’una ciutat bellíssima on no em faria res quedar-me a viure una temporada. La quadrícula del centre, amb el Palau Imperial, el castell i l’extens mercat, està bé, però a mi m’agrada perdre’m pels turons de l’est, on els temples s’alternen harmònicament amb boscos i cases tradicionals per encaixar amb la imatge idealitzada que tenim de l’antic Japó.

Els mateixos japonesos en són conscients, ja que molts (sobretot elles) es vesteixen a la manera tradicional per passejar per aquest barri. Quan les veus embotides en el quimono, caminant amb passets curts, fa la impressió que estan fent un passeig pel passat. Vist el resultat, no és estrany que en aquesta zona hi hagi moltes botigues que lloguen quimonos per 3.000 iens al dia (uns 23 euros).

El Camí de la Filosofia

En aquest barri de l’est de Kyoto, entre els temples de Ginkaku-ji (el Pavelló de Plata) i el de Nanzen-ji, hi ha un caminet deliciós que discorre a la vora d’un canal entre cases tradicionals: el Camí de la Filosofia. El nom li escau, ja que passejant-hi és gairebé impossible no reflexionar sobre la bellesa del món.

Al final del camí hi ha el temple de Kiyomizu, on molts inicien el llarg passeig pels turons. No és estrany que els dies de festa estigui tan ple com el metro en hora punta, ja que el temple és un excel·lent mirador per contemplar Kyoto i té, al costat mateix, un bosc que a la tardor els japonesos recorren amb devoció, fent-se fotos al costat dels aurons amb fulles vermelles i gairebé abraçant-s’hi.

Aquest amor per la natura ve del xintoisme, una religió que té les arrels en un animisme que atorga a la natura un paper important, com prova l’existència dels kami, divinitats sorgides del paisatge. Aquesta devoció fa que al punt d’informació turística tinguin a la tardor uns fulls, actualitzats dia a dia, que indiquen els llocs on es poden veure les fulles de color més bonic.

Sortint de Kiyomizu, un agradable carrer de cases tradicionals em porta fins al preciós parc Maruyama-koen, amb arbres i arbustos mimats pels jardiners. Més enllà, el temple de Chion-in m’admira per les impressionants columnes de fusta. Poc després, al de Shoren-in, fa la impressió que la natura zen del jardí envaeixi l’interior del temple.

Esclar que per viure l’experiència d’un jardí zen hem d’anar a l’altra banda de la ciutat, al temple de Ryoan-ji. Les quinze pedres del jardí del segle XV, col·locades amb delicadesa enmig d’una grava endreçada pel rasclet, aconsegueixen evocar un món en miniatura que afavoreix la contemplació i la meditació... sempre que ho permetin les empentes que els grups de turistes provoquen en hores punta.

El temple de Fushimi Inari, amb deu mil arcs de color vermell, i el bosc de bambú d’Arashiyama són altres fites que val la pena visitar a Kyoto. Prop d’aquest bosc harmònic, em van agradar molt alguns jardins meravellosos, com el de Hogoni, on el color de les fulles dels aurons esclata a la tardor com una simfonia essencial.

Geishes i gastronomia

Per recuperar-me de tanta bellesa, i per evitar que m’agafés la síndrome de Stendhal, vaig anar a fer un bon sopar al barri de Gion, on vivien i encara viuen algunes geishes, una altra espècie en perill d’extinció. A l’hora de menjar, són moltes les opcions que es presenten, ja sigui a les tavernes barates o als restaurants sofisticats, amb plats d’estètica perfecta. Per salvar la barrera de l’idioma, a l’exterior hi ha els sampuru, els plats reproduïts amb plàstic, cera o resina d’una manera tan realista que te’ls menjaries.

No fa tants anys, del menjar japonès en sabíem ben poca cosa, però ara que Catalunya és plena de restaurants japonesos, no hi ha gaire cosa a afegir, excepte recordar que hi ha una pel·lícula del 1985, Tampopo, que ajuda a entendre l’actitud dels japonesos davant del menjar i la relació entre menjar i sexe.

Havent sopat, passejant pels agradables carrers de Gion, la visió de les plaques clavades a terra, a les cantonades, ajuda a trobar els llocs on viuen o vivien les geishes, unes cortesanes educades des de la infància en les arts tradicionals japoneses, com ara la música, la literatura i la cerimònia del te. Parant bé l’orella, en algun moment del dia fins i tot pots sentir com n’hi ha que assagen algun instrument musical.

Les geishes no són prostitutes, però el fet que actuïn de nit per fer més agradables els sopars dels homes de negocis ha fet que se les associï a un masclisme que no els juga a favor. Fa uns anys, al barri d’Akasaka, a Tòquio, vaig tenir ocasió d’assistir a un sopar amb geishes, convertides avui en una caricatura del que van ser. De tota manera, l’harmonia dels moviments, la bellesa del quimono, la perfecció del maquillatge i el pentinat i la suavitat amb què toquen el shamisen, una mena de guitarra de tres cordes, permeten recuperar la bellesa d’un món que es marceix.

Cap als Alps Japonesos

De Kyoto costa marxar-ne, però és evident que el Japó és molt més que aquesta capital cultural. S’ha d’anar, per tant, més enllà. A la muntanya, per exemple, als anomenats Alps Japonesos, on la natura esclata a l’engròs, sense les restriccions de les grans ciutats.

Va ser l’arqueòleg i excursionista anglès William Gowland qui, a finals del XIX, va posar el nom d’Alps Japonesos a les muntanyes Hida, que s’estenen entre Tòquio i Kyoto. Amb els anys, el nom s’ha popularitzat i comprèn també les muntanyes Kiso i Akaishi, amb cims que superen els tres mil metres d’altitud.

El viatge en tren fins a Takayama, un dels centres del turisme de muntanya, ajuda a entendre l’enrevessada orografia del Japó. Comença a Kyoto anant per pla, però a partir de Gifu entra en una zona muntanyosa, seguint congostos i salvant desnivells per mitjà de túnels. No és gens sorprenent, ja que el 80% del Japó està recobert de muntanyes boscoses. Només un 12% dels seus prop de 400.000 quilòmetres quadrats són terres de conreu. Si tenim en compte, a més, que al país hi viuen 130 milions de persones, s’entén que faci sovint la sensació d’estar ple com un ou.

Els Alps Japonesos s’associen a l’hivern als boscos i la neu. És una imatge apropiada, ja que va començar a nevar just quan vaig arribar a Takayama. Els boscos del voltant es van anar enfarinant de mica en mica i, quan es van obrir els núvols, van aparèixer al fons els impressionants pics nevats.

Takayama no arriba als cent mil habitants i hi domina, al centre, la sensació de poble. Té uns quants carrers amb cases tradicionals que aixequen ohs d’admiració, un mercat molt fotografiat i un santuari preciós, el de Sakurayama Hachimangu, que domina la ciutat, voltat d’arbres color de tardor. En època d’exàmens, per cert, hi solen anar molts estudiants, ja que hi ha una divinitat que té la particularitat, si li deixes un boli gastat, de concedir-te el do d’escriure bé. Jo n’hi vaig deixar un, per si de cas.

La neu i els ‘onsen’

A una hora i mitja en autobús de Takayama, al cor de les muntanyes Hida, hi ha el poble de Shinhotaka, d’on surt un telefèric que puja fins als 2.150 metres. Un cop dalt, la visió de la neu i de les altes muntanyes gairebé em va fer sentir bategar els Alps Japonesos. Tot i el fred que hi fa a la tardor o a l’hivern, vaig quedar enlluernat per l’espectacle de la gran natura.

A mig camí de la muntanya, a Nabedaira Kogen, hi ha uns onsen, banys termals a la japonesa. També n’hi ha en altres llocs de la vall, a Hirayu. Banyar-s’hi ajuda a culminar una mena de fusió amb la natura que sembla que el Japó demana a crits.

Entre els onsens més coneguts dels Alps Japonesos hi ha el de Jigokudani, a la banda de Nagano. Quatre mesos a l’any està nevat. El nom significa vall de l’infern, i li prové de les fonts d’aigua bullint. El gran espectacle arriba quan els micos baixen de la muntanya per banyar-se en un estany d’aigua calenta.

A les quaranta fonts termals de Hirayu no hi ha micos, però, segons una llegenda local, un mico blanc es va aparèixer fa temps a uns soldats japonesos, paralitzats per culpa d’una boira verinosa, i els va guiar fins a les fonts, on es van poder recuperar.

A uns cinquanta minuts en autobús de Takayama vaig arribar a un poble gairebé de conte: Shirakawago, patrimoni de la humanitat per la Unesco. Als japonesos els encanta fotografiar-lo, potser perquè és un dels últims reductes d’un passat que està sent anorreat en nom de la modernitat. Voltat de muntanyes i travessat pel riu Shogawa, té les cases de fusta típiques del món rural, amb teulades molt inclinades, recobertes d’una gruixuda capa de palla i voltades de camps d’arròs. De tan inclinades, les anomenen cases d’estil gassho, paraula que vol dir resar, ja que recorden dues mans juntes, a punt per a la pregària.

El poble té encant, però el visita tanta gent que corre el perill de morir d’èxit. Es parla fins i tot de limitar-ne l’afluència de turistes, però mentre la mesura no tira endavant, els propietaris de les cases que admeten hostes es freguen les mans amb el negoci del turisme.

Kanazawa, l’altre Kyoto

L’última estació d’aquest viatge és la ciutat de Kanazawa, a la ribera del mar del Japó i envoltada dels Alps Japonesos. La modernitat de l’estació de tren pot enganyar d’entrada, però aquesta petita ciutat em va meravellar pels seus reductes tradicionals, com ara els preciosos jardins de Kenrokuen, considerats entre els tres millors del Japó (els altres dos són a Okayama i Mito). És per això que hi ha qui anomena Kanazawa “l’altre Kyoto”.

Les deu hectàrees del jardins de Kenrokuen pertanyien originàriament al castell de Kanazawa, però el 1875 es van obrir al públic. Aquí hi vaig tornar a trobar dones amb quimonos que gairebé s’agenollen davant dels arbres espectaculars, amb els aurons com a estrelles indiscutibles quan arriba la tardor. També és un bon lloc per admirar el yukitsuri, la tècnica japonesa consistent a redreçar les branques, mitjançant cordills lligats a una canya de bambú central, per evitar que l’acumulació de neu les trenqui a l’hivern. A la primavera, segons em van dir, hi ha fins i tot cues per admirar els cirerers florits, el cim de la bellesa per als japonesos.

Fora dels jardins i dels temples que vaig anar trobant pel camí (al Japó sempre hi ha un temple a mà), vaig visitar dos barris de Kanazawa: el de les geishes i el dels samurais. El primer data del 1820 i conserva, al peu de la muntanya Utatsu i prop del riu Sai, l’encant d’abans, amb cases tradicionals, salons de te, restaurants i fins i tot algunes geishes que passegen en quimono, la cara emblanquinada i el shamisen a la mà.

A l’altra banda de la ciutat, a Nagamachi, l’anomenat barri dels samurais, em van enamorar els carrers tranquils de cases baixes, els canals i els jardins secrets i ben cuidats, com el de la casa de la família Nomura, una delícia que sembla resumir totes les excel·lències del Japó tradicional.