John Akomfrah (Accra, Ghana, 1957) va estar a punt d’ofegar-se dues vegades al mar quan era petit, i en una li va anar de poc. Per sort van veure com s’enfonsava i el van rescatar. Així que el mar, a més de ser un pilar en algunes de les seves grans instal·lacions cinematogràfiques -com Vertigo Sea, que dona títol a l’exposició de l’artista a la Fundació Antoni Tàpies des de divendres vinent fins al 6 de juny-, està impregnat en el fons de la seva ment amb una pàtina de “reverència i fins a cert punt de por”. “No és només la por, sinó que veig el mar com un enemic potencial”, subratlla l’artista. “Els meus pares són de la costa oest de l’Àfrica i les raons per les quals hi són té a veure amb el llarg desenvolupament del comerç transatlàntic, així que l’element aquàtic és important per a mi perquè està lligat a una història personal i alhora col·lectiva”. Vertigo Sea es va estrenar a la Biennal de Venècia d’Art del 2015, dirigida pel desaparegut Okwui Enwezor, i des d’aleshores és considerada una de les grans pel·lícules experimentals del segle XXI.

Vertigo Sea aborda problemes com el canvi climàtic, la crisi migratòria i l’esclavatge, així que en temps del Brexit, del Black Lives Matter i de la pandèmia de coronavirus agafa encara més importància. “La contundència i la violència del Brexit han canviat les regles del joc”, afirma. “Mentre el Brexit ho arrossegava tot, ha arribat una cosa que l’ha suplantat, la pandèmia del covid, que al seu torn ha portat una altra pandèmia, la raciològica”. I, també, ara temes com el comerç transatlàntic, la caça de balenes i les migracions estan marcats per “la dialèctica” entre el Brexit i el covid. “Si estàs interessat en la diàspora des del punt de vista estètic i polític, tot està lligat amb el mar, els cinc últims segles de la modernitat no tenen sentit sense el mar”, subratlla. La família de John Akomfrah va fugir de Ghana arran del cop militar del 1966 i més endavant, als anys 70, va haver de patir la percepció perillosa dels immigrants que difonien els mitjans britànics. El mateix artista recorda que sentia “l’altre John Akomfrah caminant” al costat seu i que no era ell. I també que “sempre” va voler fer cinema.

Imatges per a la diàspora

Des que va començar la seva trajectòria com a fundador del col·lectiu Black Audio Film Collective (BAFC) va treballar per crear, d’una banda, unes imatges que el representessin i amb les quals es pogués forjar una identitat i, de l’altra, combatre els discursos imperants marcats pel colonialisme, el racisme i els negacionistes dels estralls del canvi climàtic, tant al cinema com en la seva feina com a documentalista per a la televisió. “Has de ser conscient que cada mitjà té les seves pròpies demandes ètiques, polítiques i estètiques, i has de tenir clar el camí que vols emprendre”, afirma. L’experiència del Black Audio Film Collective va durar fins al 1988 i després va fundar amb alguns dels seus membres la productora Smoking Dogs Films.

Un dels elements clau de l’estudi de John Akomfrah és el seu arxiu de pel·lícules. A Vertigo Sea hi ha fragments d’aquests films antics, uns altres de més recents trets de documentals de Richard Attenborough i dels informatius de la BBC, i unes filmacions de caràcter teatral realitzades expressament i protagonitzades pel personatge de l’esclau alliberat i abolicionista africà Olaudah Equiano (c. 1745-1797). A més de Vertigo Sea, l’exposició, que està comissionada per Glòria Domènech i Núria Homs, inclourà una altra pel·lícula, Peripeteia (2012), protagonitzada per dos personatges sortits de dibuixos de Dürer, fotografies en blanc i negre i imatges d’El jardí de les delícies, del Bosch. “M’interessen els tableaux vivants perquè m’interessa molt Brecht i cineastes com Tarkovski i Antonioni, perquè van fer l’espai tan central com els personatges”.

Per a Akomfrah, el muntatge té una càrrega “filosòfica” i la banda sonora -en què conviuen música, sons i citacions literàries- afegeix encara més capes de significat a les obres. “Les qüestions ètiques i estètiques no són res si no les pots connectar amb una recerca formal, perquè només adquireixen importància amb la forma, en com es tradueixen l’ètica i l’estètica en proposicions formals. M’interessa molt comunicar-me, el diàleg amb el públic i tot el que queda fora de les meves obres i els meus interessos”, afirma. “No estic interessat a fer que la forma sigui una aliada del narcisisme, no m’interessa afalagar la gent i que diguin que les meves imatges són precioses i increïbles. Em faria sentir com un mentider, perquè hi ha més que la bellesa, hi ha la profunditat i el sentit. M’interessen les experiències totals, wagnerianes si vols”.

L’obra de John Akomfrah arriba a Barcelona al mateix temps que el Centro Andaluz de Arte Contemporáneo li dedica la primera retrospectiva a Espanya. Precisament Akomfrah creu que els museus són un altre dels sectors que la pandèmia ha sacsejat més. “La pandèmia ens ha forçat a tots, i de sobte els museus s’han hagut de descentrar, com quan André Malraux parlava del museu sense obres, i ara el museu és a tot arreu, potencialment a tot arreu. Les parets no ho poden contenir tot perquè, si fos això, el museu moriria. Sabem metafòricament que seria massa sufocant quedar-nos entre aquestes parets, i necessitem aprendre-ho també políticament”. Això vol dir que els museus s’han de fer encara més presents. “Els museus no s’han de fer sentir només quan estan tancats i la gent no hi pot anar, sinó que s’han de fer sentir sempre”. L’objectiu és acostar més l’art a la gent. “Crec en la funció democratitzadora de l’art -conclou-, en estendre els límits de la sensibilitat. Estic interessat en fer obres que portin el màxim nombre d’històries, experiències i demografies en aquests espais, ja sigui dins el museu o en una pàgina web. Hem d’estendre el que va començar al segle XIX i fer que l’art popular sigui central en la vida de la gent”, conclou.