“Si le dices que quieres entrevistarlo, te mandará a la mierda ”. Em va avisar Paco Ibáñez mentre pujàvem amb l’ascensor que ens portaria a l’àtic lluminós de Jorge Oteiza, a Zarautz. En Paco va fer les presentacions i quan Oteiza va amollar “¿Y éste, qué quiere? ”, li vaig respondre “Hacerle una entrevista ”. “¡Venga, primera pregunta! ” Guió trastocat i una entrevista rodona com les seves esferes, que es va publicar al dominical de La Vanguardia el 23 de febrer del 1992, amb unes fotos excel·lents del gran Alguersuari. Vam començar a tractar-nos i cada cop que l’anava a veure em convidava a l’asador Zubi Ondo. Sempre el mateix menú: percebes amb poca sal i el clàssic besuc a l’estil d’Orio, el seu poble.

Jorge Oteiza Embil és un dels escultors de referència de l’art contemporani, té obra als millors museus i col·leccions del món i la seva originalitat única ha creat escola: buidar la matèria per ressaltar l’energia. Oteiza és l’escultor de l’invisible, en contrast amb la disciplina plàstica antagònica que conrea la massa, les dimensions i els quilos. Ell partia de peces petites que elevava a grans per a l’espai públic que adorava i venerava, i buscava camins a la transcendència a partir d’un cristianisme tan militant com passar el rosari amb la seva dona, Itziar Carreño Etxeandia, abans que la mort no els separés. L’Església oficial va tenir molts anys en quarantena els seus apòstols de la façana del santuari d’Arantzazu, que és la traducció a l’èuscar de Montserrat, però la Providència hi devia intervenir i allà són. I no en són dotze, sinó catorze, per donar a entendre que Jesús de Natzaret va tenir molts més seguidors que els canònics. Si poden fer cap a Oñati, contemplar els apòstols d’Oteiza és pura contemplació metafísica a partir de la física materialitat no materialista de la pedra.

Davant l’Ajuntament de Bilbao hi té una Variante ovoide de la desocupación de la esfera, en acer patinable com a metonímia dels vaixells i les gavarres que solcaven la ria en el temps rovellat de la siderúrgia. A la plaça del Triángulo de Tolosa hi ha l’impressionant Atauts, la porta buida que s’obre al més enllà, i en un dels accessos de la ciutat, a Benta Aundi, l’homenatge a Txabi Etxebarrieta, el primer mort d’ETA, executat allà a boca de canó el 1968. Oteiza hi va plantar l’escultura sense demanar permís a ningú. Va ser inoblidable el dia que m’hi va portar, mentre raonava que una cosa era l’ETA que lluitava contra la dictadura i una altra la de l’estol de criminals -talment els qualificava- que va sembrar tant de dol en democràcia. A Iruña hi té un dels homenatges genèrics a aquells “soldats” i als de la Guerra Civil, Retrato de un gudari llamado Odiseo. A Donostia, la Construcción vacía, al Paseo Nuevo, un extrem de la Kontxa que a l’altre costat limita amb el Peine del viento de Chillida, la resolució positiva d’una de les més sonades enemistats de la història de l’art, de la qual amb prou feines se salvava ningú més que Gaudí, Picasso i Alfaro.

A Barcelona, Oteiza té molta obra al Macba, com un dels gudaris, i hi dona l’entrada des de la plaça dels Àngels amb La Ola, L’Ona, donació que va fer a la fundació del museu que presidia el seu amic Leopoldo Rodés, que va patrocinar-la a través de la seva empresa Media Planning. A Rodés li va dedicar la meravellosa peça que ja forma part de l’imaginari imaginatiu de Barcelona: “A Leopoldo Rodés, artista del frontis, mecenas oculto de las dos paredes ”, en al·lusió a l’afició al frontó que compartien.

Els últims cops que havíem parlat m’explicava els viaranys ocults del secret més íntim de canviar l’escultura per l’escriptura, la passió per les etimologies ancestrals dels primers euskalduns en el seu viatge iniciàtic cap a l’Orient a la recerca del Velló d’Or, mentre llegaven topònims d’antics assentaments naturalment lítics al nostre Pirineu. Buscava registres metafísics de llenguatges místics, per això li hauria agradat ser músic, però el que més s’acosta a la música és la poesia: “Con la poesía me comunico con algo trascendente, dentro de una gran intimidad ”. Em va regalar el poemari que va escriure temptant aquesta comunicació amb la seva dona, traspassada feia poc, i la dedicatòria que em va fer la signava amb el seu nom, Itziar. Versos sentits: “Nuestro cuarto de siempre para los dos/ encendida nuestra última ventana/ en el hotel del cielo ”...