HISSÈNE HABRÉ, ANTIC PRESIDENT DEL TXAD, podria ser condemnat a perpetuïtat després d’un judici que ha dividit la societat senegalesa i ha suscitat un gran debat entre els africans. És la primera vegada que un president africà és jutjat al continent, en aplicació de la legislació penal universal sobre crims contra la humanitat. Acusat de matances, tortures i crims de guerra comesos entre el 1982 i el 1990, han hagut de passar 25 anys abans que aquest judici es pogués celebrar al Senegal, on viu Habré d’ençà que s’hi va exiliar quan una revolta el va obligar a deixar el poder l’any 1990.

El judici d’Habré hauria de servir per demostrar que els africans són capaços de fer justícia universal, i per a aquest cas es va crear expressament un Tribunal Africà Extraordinari (CAE), que actua segons una jurisdicció acordada entre el Senegal i la Unió Africana, basada en la legislació universal del TPI. S’hi han invertit molts esforços i diners. Però a l’espera de la sentència, una opinió pública dividida planteja importants problemes de fons i de forma.

D’una banda, hi ha els que opinen que aquesta legislació internacional s’està fent servir com una arma política. Per què Habré i no tots els altres dirigents que també s’ho mereixen?, pregunten. I argumenten també que, en el fons, el judici respon a un racisme latent en contra dels africans.

De l’altra, hi ha els que pensen que el judici demostra la capacitat que tenen els africans per resoldre ells mateixos els seus problemes. Opinen que, malgrat totes les dificultats, val la pena un judici d’aquestes característiques perquè obre la porta a nous judicis -i es converteix en una amenaça contra la impunitat-, serveix per informar de fets que molts voldrien mantenir amagats i, sobretot, és un reconeixement al patiment de les víctimes. Els eterns oblidats.

Al primer grup hi trobem persones tan notables com Oumar Sankharé, especialista en la cultura grega, alumne del president i gran poeta Léopold Sédar Senghor. Sankharé, poc abans de morir el 26 d’octubre passat, va adreçar una carta “als germans africans” on, referint-se concretament al judici a Habré, es preguntava: “Quant temps haurà de passar encara fins que els Negres no siguin considerats uns subhomes? Per què nosaltres, els africans, hauríem d’acceptar ser injuriats i jutjats pels occidentals?” Aquest argument sobre el racisme és el mateix que fan servir -encara que amb una motivació completament diferent- alguns dirigents polítics que es volen protegir dels seus propis crims, com es va poder veure en l’última cimera de la Unió Africana feta a Addis Abeba, on es va proposar abandonar el TPI.

També el mateix Hissène Habré ha optat per negar la legitimitat del tribunal. Vestit completament de blanc, amb el turbant que li deixava només a la vista les ulleres, el dèspota txadià ha hagut de ser traslladat fins a la sala a la força i no ha obert la boca en tot el procés. No ha fet el mateix la seva família i el seu entorn, que durant les primeres sessions es van dirigir als testimonis de l’acusació i a les víctimes amb insults i amenaces.

Més enllà dels dossiers africans, el judici d’Habré té òbviament un rerefons polític que va més enllà del Txad i ens porta fins a la política francesa i nord-americana de l’època. Així, Habré, després de l’elecció de Ronald Reagan (1981), es va convertir en “el nostre home” per a la CIA, que el considerava com la persona “amiga” capaç d’aturar les pretensions de Gaddafi a la regió. Habré va ser derrocat per Idriss Déby, el qual respon avui als interessos francesos i manté el país sota una dictadura.

Hi ha, finalment, la part més important de l’acusació i de la investigació, que recau en diverses ONG dedicades a la defensa dels drets humans, la principal de les quals és Human Rights Watch (HRW). Gràcies al suport de HWR, l’any 2008 es va crear la Coalició Senegalesa per a un Judici Just a Habré (COSEJEHB), en què participen nou ONG. I, com a contrapès a aquesta munió d’ONGs, una important fundació, Troust Africa, creada sota el mecenatge d’Akwasi Aidoo, un antic membre de la Fundació Ford, ha organitzat i finançat un grup d’observadors, anomenats “monitors”, estudiants de dret de la Universitat de Dakar, que han assistit a tot el procés amb la missió de fer un informe diari. Troust Africa pretén a la llarga obrir una via per aconseguir que els africans tinguin grans fundacions pròpies i substituir així les fundacions occidentals, com HRW. És una pretensió en la línia, doncs, del que vol fer la Unió Africana amb el TPI.

La complexitat d’aquest judici, les enormes dificultats abans que Habré pogués anar al tribunal, el temps transcorregut, els interessos i la voluntat política de manipular-lo, la divisió de l’opinió pública, tot plegat no ha pogut finalment impedir-ne la celebració i que es pogués escoltar el terrible testimoni de les víctimes d’un règim polític que, segons la investigació txadiana, matava 13 presoners al dia, és a dir 4.000 presoners morts en els tres mil dies que va durar la presidència d’Habré, que espera ara la seva probable sentència de presó a perpetuïtat.