Angle Editorial acaba de publicar en català les memòries de l’escriptora feminista Rebecca Solnit. Records de la meva inexistència és un viatge per als lectors a través de la seva vida que permet descobrir el context vital en què van aparèixer les seves publicacions anteriors, com Els homes m’expliquen coses, Esperança dins la foscor o La mare de totes les preguntes, entre d’altres. No cal haver llegit els seus llibres per gaudir d’aquest compendi de records. Al contrari. Fins i tot poden ser un bon començament per descobrir-la i aprendre’n. Records de la meva inexistència és interessant, amè, revelador com sempre ho és Solnit i colpidor. Per a les persones que ja hagin devorat la seva obra suposarà un acostament molt més càlid i profund a la seva figura i, sobretot, una oportunitat per entendre l’origen de les seves reflexions. Permet atorgar un paisatge molt més definit a l’escriptora. Records de la meva inexistència és en certa manera el perquè de tot plegat. És la manera de constatar que Solnit és, des de ben jove, una persona amb una capacitat perceptiva molt elevada que la fa reflexionar sobre cada detall del seu entorn, sense normalitzar res. I d’aquí neix la seva lucidesa a l’hora d’explicar les raons del feminisme. A l’inici de les seves memòries Solnit ens transporta amb tanta precisió al San Francisco de principis dels 80 que el pots veure. També ens fa entrar al seu petit apartament de Lyon Street, on vivia quan tenia vint anys. Un espai minúscul però que, en canvi, li permetrà allargar la mirada sobre el món d’una manera immensa. En el tercer capítol, la creadora del concepte mansplaining citarà una frase de l’escriptor Bill deBuys i explicarà que en un dels seus llibres ell descriu les vetes i el color de la fusta de l’escriptori de pi on està assegut i així comença a endinsar-se en un relat sobre arbres i boscos que finalment portaran a una història sobre l’amor i la pèrdua. Solnit admira la idea de com la fusta sobre la qual escrius t’inspira a penetrar en boscos extraordinaris plens d’històries. I aleshores ens revela un secret. A Solnit, el seu escriptori, el que tenia en aquell petit piset de Lyon Street i que encara ara fa servir li va regalar una amiga que va sobreviure a quinze punyalades del seu exnòvio. La Tina va sobreviure i ell no va afrontar conseqüències penals. L’amiga va haver de marxar ben lluny, va treballar fent de cangur dels fills d’una mare soltera que com que no tenia diners la va compensar amb un bonic escriptori de fusta que tenia a casa. I la Tina l’hi va regalar a l’autora. Solnit escriu a Records de la meva inexistència sobre la seva amiga: “Algú va provar de silenciar- la. I ella em va regalar un trampolí per fer sentir la meva veu. Ara em pregunto si amb els meus escrits he volgut fer de contrapès a aquell intent de reduir una dona jove al no-res. Tots els meus textos tenen el seu origen, en el sentit literal de la paraula, en aquest escriptori”. La vida que amaga aquella taula de fusta és la que empeny Solnit a endinsar-se en el bosc d’històries de tantes dones que el masclisme ha volgut silenciar, esborrar o minimitzar. Sort, doncs, d’aquell escriptori que durant més de quaranta anys ha inspirat l’autora a convertir la nostra inexistència, aquella que tan bé coneixem totes les dones, en un espai tan ric d’arguments, de raons, de lucidesa i de consciència. Llegiu-la.