Cada vegada que l’estupidesa humana sembla tocar sostre la realitat sempre ens sorprèn i evidencia que encara queda camí per recórrer. I és que la darrera de les modes és la de lluir les bosses de cartó de botigues de marques exclusives com Chanel, Gucci, Bottega Veneta o Balenciaga. En certa manera podria tenir sentit pensar que puguem sortir orgulloses i fatxendes d’una botiga de luxe, després d’haver comprat la jaqueta de moda o les sabates del moment. Fins aquí encara podríeu pensar que he exagerat amb l’arrencada de l’article. Però... i si us digués que dins la bossa no hi ha cap compra? Que la moda consisteix precisament a lluir el continent sense contingut? Això ja canvia la cosa.

Fins al segle XVIII el luxe estava restringit per llei als estaments privilegiats. Un vestit ben engalanat amb puntes i realitzat amb teixits luxosos era un dels elements de què disposava la noblesa, per significar-se socialment i distanciar-se d’una burgesia cada cop més adinerada i famolenca de privilegis i poder. Fins llavors, les estructures socials quedaven visualment clares a través de l’accés (o no) al luxe. Però la maduració del capitalisme a partir del segle XIX, amb la consegüent Revolució Industrial, va trencar per sempre l’experiència del consum. Restringir-lo a uns pocs era un molt mal negoci, perquè si una cosa necessita el capitalisme és com més consumidors millor. Però ¿com es distingirien a partir d’ara els rics?

El sector del luxe i de la moda ha estat fent equilibris impossibles des de llavors, per aconseguir aquesta difícil quadratura del cercle. Entre altres estratègies, la moda es regirà per piràmides de qualitat, en les quals els rics accediran als productes estrella, mentre que la resta es conformaran amb versions diluïdes o complements més accessibles, que els permetin satisfer la fantasia de pertànyer a una elit. L’anomenat luxe democràtic, que no és altra cosa que un oxímoron de manual, que pretén perpetuar la diferència de classe al mateix temps que treu rèdit de les aspiracions de les classes mitjanes i baixes.

L’esclat neoliberal dels 80 va aguditzar encara més la idea que som el que posseïm i que, a través de consumir certs béns, podem escalar socialment. La importància ja no serà el producte, sinó el que representa. I d’aquí, naixerà la febre marquista i la logomania que ha fet embogir-nos fins avui dia. Ara mateix els complements ho són tot en el món de la moda, ja que si no podem accedir a l’icònic vestit de tweed de Chanel, podem comprar-nos un perfum, un cinturó o unes ulleres, per demostrar als altres que la vida ens somriu més del que ho fa. Però ara mateix ja hem arribat al darrer dels graons (o no?), ja que si els complements tampoc estan al nostre abast, sempre ens quedarà lluir la bossa de cartó. Però ¿com podem aconseguir-ne una si no podem optar a ser-ne clients? Doncs comprant-la a una aplicació de segona mà o lluir-ne una de falsa, ja que el sector de les falsificacions ja s’ha afanyat a apuntar-se a aquesta tendència.

Connectant amb l’inici de l’article, aquest fenomen no respon tant a una estupidesa individual com més aviat a una greu crisi en el sistema de valors que regeix la nostra societat. I, a més, evidencia unes tensions, frustracions i aspiracions de classe que encara segueixen sense resoldre’s, amb uns ascensors socials que sembla que tan sols s’accionin en direcció descendent.