Fa uns anys, no gaires, un col·legi professional de Barcelona em va proposar participar en un cinefòrum a l’auditori de la seva seu. Es tractava de presentar la pel·lícula escollida i comentar-la amb el públic després de la projecció. Abans de començar l’acte em vaig reunir amb dos o tres alts càrrecs del col·legi. Recordo que vaig parlar poc i escoltar molt. Van treure el nas dos o tres acudits sexuals, unes al·lusions a la feminitat francament desafortunades, fora de lloc. Em va estranyar que, davant d’algú amb qui no tenien cap mena de confiança, deixessin anar aquests comentaris. No és que fossin altament ofensius, ells els devien considerar fins i tot divertits, però la qüestió no és aquesta. No serem tan hipòcrites per esquinçar-nos les vestidures davant d’actituds que, en altres contextos més propers i familiars, nosaltres mateixos -siguem homes o dones- podem haver tingut. La qüestió, i cap aquí voldria transitar, és que l’important del sexisme, més enllà d’un, dos, tres o vint comentaris més o menys afortunats que senten una, dues, tres o vint persones, és l’actitud que hi ha al darrere, la manera de ser i de comportar-se.

Aquests dies ronda incessantment per l’agenda de l’opinió pública el cas del productor de cinema Harvey Weinstein, que al capdavant de la seva empresa Miramax ha aixecat alguns dels films americans més importants de les últimes dues dècades. Unes quantes actrius han anat denunciant progressivament l’assetjament sexual al qual Weinstein les va sotmetre. Assetjament físic o verbal, comentaris, insinuacions, acostaments indeguts, petons forçats i vexacions. A Weinstein li devem, per exemple, haver produït bona part de la filmografia de Quentin Tarantino. El 2007 plegats van bastir Death proof, l’energètica història d’un grup d’amigues que xerren, xerren, xerren i xerren sobre la vida, sobre sexe, sobre els homes i sobre tot el que els passa pels ovaris. Quan entra en escena un psicòpata de carretera amb tendències homicides que pretén abusar d’elles, vexar-les i fins i tot matar-les, les noies agafen el toro per les banyes i li fan pagar molt cars els seus deliris. Resulta curiós i paradoxal fixar-se avui en aquest film, tan habitat de contrastos, que tracta en essència sobre dones desacomplexades i alliberades, dones que -com la protagonista de Kill Bill, també de Tarantino, també de Weinstein- s’empoderen i volen fer saltar pels aires allò que la masculinitat ha decidit per elles.

Tinc la sensació que la batalla contra el sexisme, des del cas més mediàtic fins a la denúncia més sorda, és una batalla contra uns rols de gènere que tenen molt més a veure amb la cultura i amb la intel·ligència que no pas amb l’exercici del poder com a tal poder. Expliquen els que l’han conegut bé que Weinstein, a més de poderós, és un ignorant bastant considerable. I què els passa als ignorants? Doncs que, entre moltes altres conductes errònies, consideren que l’abús de poder és una actitud no només plausible, sinó també raonable. I què és l’assetjament sexual sinó una forma d’abús de poder? El sexisme, com el classisme i el racisme, és una actitud esbiaixada que s’exerceix des de la poca intel·ligència, des de la creença que l’esfera íntima -aquells pensaments que potser et venen al cap de manera impulsiva i irracional- pot ser transcendida. Que entre pensar a posar-li la mà al maluc a una noia atractiva a qui potser li donaràs feina i efectivament posar-l’hi, tampoc hi ha tanta diferència.

Aquestes persones, d’intel·ligència limitadíssima, trepitgen fort, acostumen a creure que hi ha poques coses que no es puguin comprar amb diners. Una conversa informal amb amics o familiars pot contenir ràfegues d’incorrecció política i de testosterona desfermada. Seran els valors de cadascú els que entraran en funcionament i ponderaran la resistència de les esferes emocionals, dels afectes i les frustracions. La cultura decidirà. L’assetjament sexual és incultura.