Hivern de 1990, sortint del restaurant turc Kervansaray de Viena, veig Leonard Bernstein sol en una taula apartada. Surto, camino però torno enrere i l’abordo amb mil disculpes. No sé què dir, perquè no era qüestió de demanar-li una entrevista, quan feia sis anys, quan va dirigir al Palau, només havia concedit una roda de premsa. “Buenas tardes, maestro, que placer poder saludarle ”, i ell ja va seguir: “¿Español? ”. “De Barcelona...” I va arrencar: “Siéntese ”. Parlava spanglish gràcies a la seva dona, l’actriu Felicia Montealegre, nascuda a Costa Rica, nacionalitzada xilena.

Parla de Casals. “Sap?, la vegada que m’he emocionat més com a oïdor de música va ser escoltant-lo a ell al concert que va fer a la Casa Blanca convidat pel president Kennedy”. Evoca El cant dels ocells i empalma amb una apologia de la sardana, “sé ballar la sardana!”, que connecta amb les músiques populars americanes que adorava. “¿Catalunya és el West Side d’Espanya?” Surto de l’atzucac: “Maestro, nosaltres si de cas som l’est, però tenim molta story ”. Somriu: “Sí, ja ho sé”. Parla amb passió de Casals, havia dirigit al seu festival de Puerto Rico, s’admiraven mútuament. Se n’ha d’anar, però em convida a dinar l’endemà, si no tinc res millor a fer!

Acomiadant-nos em pregunta a què em dedico. Uf, ja hi som. “Periodista... Però també soc músic”. “Doncs si també és músic ha tingut sort, si no, em desdic del dinar. Això sí, ni notes ni casset ni entrevista”.

Dedico la resta del dia a pensar coses per parlar amb ell, em bull el cap i he de seleccionar. Temes musicals, no li trauré la cosa política, no fos cas que l’incomodés després que Tom Wolfe li endinyés l’etiqueta “radical chic ”, aproximadament com la nostra Gauche Divine, quan no era pas això: fitxat a les llistes negres del maccarthisme, patrocinador d’Amnistia Internacional i dels Panteres Negres, defensor dels drets civils, crític amb les armes nuclears... Però arriba l’endemà i li trec la política. Té ganes de circumscriure la conversa a allò que jo li pugui sintonitzar a partir de ser d’on soc i em parla dels seus amics de la Brigada Lincoln que van combatre contra Franco. I torna ràpidament a Catalunya, als records bonics d’una estada a Girona i passejades pel Call: “Els jueus som una mica de tot arreu, anem on anem, tenim barri i casa”.

Finalment, la música, el seu magistral i tan especial art de dirigir, el seu Mahler amb la Filharmònica de Viena! Un repte per a un americà, un país sense una tradició de directors d’orquestra com l’europea i que per tant havia d’aportar una lectura nova. D’aquí el seu gust pels clàssics, començant pel Haydn que va fer al Palau i els Beethoven que mesos enrere havia enllestit a Viena mateix. La música de Mahler és complexa, té molts registres i molts canvis dinàmics, que ell procurava ressaltar... De vegades exagerant, però els grans sentiments volen agosarament. Explicava que s’ha de dirigir amb tots els recursos corporals: “No només el braç dret marcant mecànicament com un metrònom. Hi ha la tensió o el relaxament muscular, els ulls, la boca que articula quan hi ha cantants, les mans i fins i tot les maneres d’agafar la batuta...”

Amb Mahler també hi havia una complicitat jueva: “¿Sap que Hitler va fer treure la placa del Musikverein que recordava Mahler?” Li dic que si Mahler va proclamar que el més important d’una partitura és el que no hi està escrit, li justificava els seus... excessos? Considerava que el seu Mahler era més comunicatiu que els centreeuropeus, i no pas per la seva gestualització tan espectacular, sinó també perquè l’assajava al fons del matís: a vegades un lent més lent, un presto a prestissimo, un piano a pianissimo, un forte a fortissimo, un rubato que més que robatori era atracament... “M’acusen de desordenar el fraseig els que venen del llatí, un idioma sintàcticament tan desordenat!”

La seva relació gairebé amorosa amb la Filharmònica de Viena havia fet possible aquell seu Mahler, per això ara s’atrevia amb el Bruckner que tenia en cartell... “Celi [Sergiu Celibidache] es pensava que Bruckner era seu, i em presento jo i l’hi pispo”. Temptativa de convertir aquella conversa en entrevista amb l’aval d’haver entrevistat Celi: no pica.

La Novena de Bruckner de 1990 al Musikverein ha quedat com el seu penúltim registre (es pot veure a YouTube). L’últim va ser a Tanglewood, on va començar i on acabava, com a les partitures clàssiques que donen el to per duplicat. El seguici fúnebre des de casa seva a Central Park fins al cementiri de Brooklyn va ser tan sentit com el del seu amic Jack Kennedy, en el qual ell va dirigir l’orquestra del funeral d’estat. L’estimat Lenny va voler ser enterrat al costat de la Felicia, l’amor de la seva vida, tot i que el sexe el va repartir entre homes i altres dones, i va demanar que damunt del pit, a sobre del cor, hi posessin la partitura de la Cinquena de Mahler. No vaig prendre notes i per escriure aquest article que pensava que no escriuria he tirat de la memòria, i entre això i els salts idiomàtics pot haver-hi passatges que, si més no, fan honor al seu ad libitum del podi. Per tot plegat, aquesta és l’entrevista que mai no va existir.