D el món tancat a l’univers infinit. Així titulava el filòsof i historiador rus Alexandre Koyré el seu assaig sobre la revolució copernicana, un canvi de paradigma que també es podria aplicar, en una escala més terrenal i humana, al que va representar, per al Gran Teatre del Liceu, l’incendi que el va arrasar el 31 de gener de 1994. Arran d’aquest sinistre, el teatre va passar de ser un edifici tancat, decimonònic, a un lloc obert, amb infinites possibilitats i ancorat en el futur. Turandot, de Puccini -aquest cop en versió de Franc Aleu-, tornarà un cop més al Liceu per commemorar demà els vint anys de la inauguració, un miracle de complicitat entre les administracions i el sector privat que va aconseguir imprimir un happy end a un projecte de reconstrucció en el qual es va implicar tota la societat catalana. “Arran d’aquell incident es va obrir un altre horitzó per al teatre, que avui és el que és perquè del dolor en va fer una oportunitat de la qual va sorgir la sala que tenim ara, capaç de jugar a nivell internacional”, afirma Salvador Alemany. El president de la Fundació del Gran Teatre del Liceu recorda que el dia de l’incendi era a Mataró i es va quedar enganxat a la pantalla del televisor mirant esmaperdut l’espectacle de les flames. “Em va afectar molt, i més perquè el Raval era el meu barri: vaig néixer a tres-cents metres del Liceu”.

“Recordo que miràvem les espurnes que queien mentre un operari treballava a l’escenari i fèiem broma dient que es calaria foc”. Muriel Matallana, que aleshores tenia 12 anys, estava de visita escolar al Liceu i va ser testimoni d’aquells primers moments en què es va declarar el foc. “Quan ja érem al Saló dels Miralls van entrar a avisar-nos que el Liceu s’estava cremant; estàvem tots molt espantats i alguns nens van caure per les escales durant l’evacuació: va ser una experiència surrealista”. Cap a les onze del matí una guspira del bufador de dos operaris que estaven enllestint la reinstal·lació del tallafoc va prendre en el cortinatge superior, que va caure a terra en flames i va iniciar un incendi que deixaria fet miques el teatre. Només va quedar en peu l’estructura en ferradura i les parts nobles, el Saló dels Miralls, el Cercle del Liceu i les oficines. No era la primera vegada que el coliseu, nascut el 1847 de la iniciativa del Liceu Filharmonicodramàtic Barcelonès, patia un incendi. El 1861 el fum se’l va empassar i es va reconstruir en un any. Però la tragèdia més gran la va provocar la bomba anarquista, que el 7 de novembre del 1893 va matar vint persones.

Aquells dies de gener de 1994, al Liceu es representava l’òpera Mathis der Maler, de Paul Hindemith, en la qual hi havia foc real en escena perquè s’hi cremaven llibres, però l’acció estava supervisada per bombers. El tallafoc, un teló d’acer que impedeix que les flames passin de l’escenari a la sala en cas d’incendi, s’havia tret per donar cabuda, el maig anterior, a l’espectacular producció d’ Orfeo, de Monteverdi, dirigida per Gilbert Deflo i amb la direcció musical de Jordi Savall, una escenografia que comptava amb un gran mirall de coure que ocupava l’obertura sencera de l’escenari. El teló s’havia tornat a instal·lar i els operaris estaven enllestint a feina per segellar el tallafoc quan es va declarar l’incendi. Després de Mathis der Maler estava prevista una producció de Turandot, de Puccini, títol que, cinc anys més tard, serviria per inaugurar el nou Liceu el 7 d’octubre de 1999.

El mateix dia de l’incendi, mentre l’edifici encara fumejava i la societat catalana en bloc estava en estat de xoc veient cremar un dels teatres més emblemàtics del país, es va celebrar una reunió extraordinària al Palau de la Virreina, on alguns treballadors del coliseu havien anat portant els quadres de Ramon Casas, rescatats un per un del Cercle del Liceu. “Van venir les autoritats, Jordi Pujol i Pasqual Maragall, i de seguida vam acordar amb els propietaris i els responsables del Liceu que el teatre es reconstruiria al mateix lloc i tal com era. Sempre em va quedar el dubte, però, de si hauria estat millor fer-lo en un altre lloc perquè a les Rambles teníem el gran problema de la dificultat d’accés per als camions que portaven les produccions internacionals. Ara bé, també estic convençut que si s’hagués fet en una altra banda no s’hauria arribat a construir mai o s’hauria allargat massa el projecte. Sobretot cal pensar què hauria reemplaçat el coliseu a les Rambles, un lloc tan emblemàtic de la ciutat”, explica Manel Bertrán, aleshores president de la Societat de Propietaris del Liceu. L’arquitecte Ignasi Solà-Morales, que ja estava treballant en el projecte d’ampliació del teatre, va assumir de seguida l’encàrrec de reconstruir el teatre amb un lema clar de tots els implicats, el famós “ dov’era e com’era ” (on era i com era).

Davant la desfilada de personalitats, com ara la soprano Montserrat Caballé, que va emocionar-se davant la carcassa ennegrida de l’edifici, que feia pensar en un animal ferit, es va decidir solemnement tirar endavant la programació de la temporada en diversos indrets de la ciutat, el Palau de la Música, el Teatre Victòria, el Mercat de les Flors i el TNC. La voluntat era demostrar que el Liceu era molt més que un edifici: era l’amor per l’art líric. A més, es van organitzar concerts en benefici de la reconstrucció amb grans cites com la Gala al Palau Sant Jordi, el 17 de març de 1994, que va comptar amb les millors veus del món.

Mentrestant, la maquinària per recuperar el Liceu es va posar en marxa abordant, primer de tot, el polèmic assumpte de les expropiacions, que ja s’havia plantejat anteriorment, però s’havia aparcat per la seva conflictivitat. Arran de l’incendi, el procediment es va accelerar. Per no anar per via judicial i guanyar temps, es va dedicar una part important dels dos mil milions de pessetes de l’assegurança a pagar les indemnitzacions. Per culpa de l’incendi el nombre de finques afectades va ser molt superior al que s’havia previst en el pla anterior. Es van expropiar 26 habitatges, 33 locals comercials i 4 finques, que es van demolir de seguida. El solar va passar de tenir 12.000 metres quadrats a prop de 32.000. El pressupost final va ser de 22.000 milions de pessetes (uns 132 milions d’euros), i es va assumir entre les administracions, els particulars i els mecenes.

Reconstrucció sota pressió

Les obres de reconstrucció van durar cinc anys i prop de deu mesos, tot un tour de force en un projecte que els arquitectes que hi van treballar recorden com a “molt estressant”. Lluís Dilmé i Xavier Fabré just acabaven la carrera d’arquitectura quan el 1988 van entrar a treballar per a Ignasi Solà-Morales (Barcelona, 1942-Amsterdam, 2001), que havia redactat el projecte de reforma i ampliació presentat el 1986. “Vam reconstruir el Liceu en un temps rècord, ja veurem ara quant trigaran amb Notre-Dame de París!”, bromeja Lluís Dilmé. Elaborar el projecte, d’una banda, i enderrocar les runes, de l’altra, per poder construir de bell nou el teatre va ser una de les parts més feixugues de tot el procés, ja que es va decidir construir de zero l’estructura aprofitant els murs en forma de ferradura original.

“El més complicat a nivell constructiu va ser la part de l’escenari, que vam haver de dissenyar per poder-hi encabir dues plataformes mòbils de vuit metres; estaven obsessionats que fos com el del Teatro Real perquè aleshores la idea era fer coproduccions amb ells, per això vam haver de fer una caixa escènica que baixa fins a set metres sota terra. A la part inferior hi vam haver de posar un sistema per evacuar les aigües freàtiques, un mecanisme que té el suport a 54 metres sota terra, a la roca: amb l’aigua del Liceu es rega tot Montjuïc”, afegeix Fabré. Una altra de les dificultats va ser obrir l’edifici perquè hi poguessin descarregar els tràilers amb les grans produccions internacionals. “En aquella època hi havia el debat sobre el futur de les escenografies: es creia que cada vegada serien més virtuals, amb holografies i projeccions, i en general ha resultat ser tot el contrari, perquè avui dia es fan edificis sencers!”, exclama Dilmé.

Si arribar a la cota zero va suposar dues terceres parts de l’obra, refer la sala i reproduir l’ornamentació del 1909 va ser bufar i fer ampolles. Pel que fa a l’acústica, l’especialista Higini Arau ja havia redactat abans de l’incendi un pla per millorar-la, i quan es va haver de reconstruir el teatre es van fer unes correccions en la inclinació del prosceni per aconseguir un so millor. Segons les mesures d’Arau, l’acústica hi va sortir guanyant, tot i que un sector liceístic encara enyora el so de l’antic teatre. “No es pot dir que sigui millor o pitjor, és diferent”, conclouen els arquitectes.

Entre les sorpreses que es van trobar hi ha les restes de les ruïnes de l’incendi del 1861: “Les havien utilitzat per reconstruir l’edifici, així com les bigues cremades, i era molt perillós”. Aprofitant l’avinentesa, els arquitectes van treure columnes, van canviar les inclinacions dels balcons, van passar tota mena d’instal·lacions pels murs i evidentment van reforçar el sistema antiincendis. “No és cert que de seguida es decidís que seria una rèplica exacta del teatre cremat, sinó que es va obrir un debat sobre si s’havia d’utilitzar un llenguatge modern o no. Vam estar un temps treballant amb l’Ignasi Solà-Morales en una sala de configuració contemporània i nova, però no va tirar endavant. Vam arribar a la conclusió que era millor respectar l’antiga configuració: una sala nova hauria garantit una bona visibilitat des de totes les localitats, però només hi cabien 1.600 localitats. En canvi, en la configuració italiana històrica n’hi havia 2.200, tot i que 400 amb mala visibilitat”, explica Dilmé.

Un incendi previsible

Els arquitectes que havien de reformar el coliseu van ser els primers a alertar de la manca de mesures de seguretat existents abans de l’incendi. “Que el teatre del Liceu obri les portes cada dia és una greu temeritat”, deia un dels primers informes dels arquitectes previs a l’incendi. Quaranta dies després de signar el pla de reforma, que incloïa mesures urgents de seguretat i funcionament bàsic, va incendiar-se el teatre. “Al teatre el van cremar, no van pagar un piròman, però els fets són els que són, allò era un polvorí”, denuncia Ignasi Campà, aleshores cantaire i delegat del Cor durant els anys de la reconstrucció, així com membre de la comissió de seguiment de l’obra. “Mai s’hauria d’haver ruixat amb espurnes perquè hi havia fusta molt seca, es treballava amb molta alegria, sense cap mena de mesura de protecció, i mai s’hauria d’haver permès treure el teló d’acer”.

El 19 de gener del 2000 es va celebrar el judici per l’incendi del Liceu però no es va aconseguir aclarir com s’havia produït exactament el sinistre. Sí que van deixar clar, però, que l’origen havia sigut una espurna procedent de les soldadures que es feien aquell dia a la part superior de la boca de l’escenari. Sobre la manera com havia començat el foc hi havia dues versions que es contraposaven: la del Consorci del Liceu i la de la policia. Això sí, el fiscal encarregat del cas va recordar que l’administrador del Liceu fins al 1992, Josep Maria Busquets, havia advertit en diverses ocasions de la necessitat de tancar el teatre per reformar-lo.

El director tècnic del teatre, Josep Maria Folch, principal acusat per l’incendi, i per al qual demanaven dos mesos d’arrest i una multa d’1,5 milions de pessetes, finalment va ser absolt, ja que es va concloure que el seu càrrec no incloïa competències en matèria de seguretat. Els quatre treballadors que havien sigut inculpats per les asseguradores (dos de la companyia que feia els treballs i dos empleats del Liceu) també van quedar absolts. L’accent es va posar en la greu mancança que suposava que no hi hagués responsable de seguretat en un teatre que tenia l’Ajuntament de Barcelona, la Generalitat i el ministeri en el seu consorci.

El traspàs de titularitat

L’incendi va suposar el canvi de titularitat del Gran Teatre del Liceu, fins aleshores en mans de la Societat de Propietaris. El 1981, després de la mort de l’últim empresari, Joan Antoni Pàmies, es va crear el Consorci del Gran Teatre del Liceu, que suposava l’entrada de la Generalitat de Catalunya i l’Ajuntament de Barcelona en la gestió del teatre. La Diputació va entrar-hi el 1985 i un any més tard el ministeri de Cultura. Aquesta mesura era temporal i s’havia pres per assumir el dèficit que arrossegava el teatre. Arran de l’incendi del 1994, i davant el projecte onerós de la reconstrucció de l’edifici, el pas a la titularitat pública era inevitable. Per tant, es va crear la nova Fundació del Gran Teatre del Liceu, i la Societat del Gran Teatre del Liceu li va cedir la propietat del teatre, del qual, de fet, només quedaven runes. Amb tot, va haver-hi moltes resistències dels antics propietaris (370 titulars), i hi va haver un estira-i-arronsa tens amb les administracions per establir el nou model de gestió, en el qual els antics propietaris mantindrien una sèrie d’avantatges que van aixecar polseguera.

L’aleshores director de la Societat, Manel Bertrán, va fer campanya per convertir el Liceu en un teatre públic. “S’havia de convèncer tot un sector romàntic que volia mantenir la propietat i que veia el teatre com una joia que s’havia de preservar intacta, però jo els vaig fer veure que era inviable reconstruir el teatre pagant-ho amb fons privats. De mica en mica van anar canviant d’opinió, però va ser dur”, comenta ara Bertrán. Vint anys després, l’empresari fa un balanç positiu de tot el procés: “Aquest canvi de titularitat va ser fonamental perquè, en cas contrari, el Liceu hauria acabat tancant i avui no tindríem òpera: cal entendre que l’òpera és un espectacle deficitari i només es pot assumir amb fons públics”. La Societat continua tenint un pes fonamental en un model mixt de gestió que, tal com assenyala Bertrán, és únic al món. El 31 d’agost del 2015 el Liceu s’organitzava en dues entitats: el Consorci, que és el propietari de l’edifici i es fa càrrec de la gestió, el manteniment i l’explotació de la infraestructura, i la Fundació, que es configura com la institució d’administració i gestió de les activitats del Teatre. “Amb l’incendi no hi ha dubte -reprèn Bertrán- que hi vam sortir guanyant perquè avui dia tenim una òpera de més qualitat”.

El drama rere l’incendi

“Mai defensaré que l’incendi va ser positiu per al Liceu: va ser terrible i va provocar el patiment de molta gent que es va veure implicada en el procés penal, a part que la reconstrucció va ser duríssima i vam rebre pressions de totes bandes”. Josep Caminal era el director del Gran Teatre del Liceu quan el teatre es va cremar: “Estava funcionant en unes condicions de gran precarietat, era com anar a cent per hora amb un Sis-cents, i si les administracions i els propietaris van arribar a un compromís ferm de reconstruir-lo ràpidament -al principi es pretenia fer-ho en tres anys!- va ser per un tema de mala consciència”. Caminal recorda que abans de l’incendi ja s’estava treballant en un pla de reforma del teatre, però el pressupost, en plena crisi i amb les administracions arruïnades després del Tractat de Maastricht, era minso. L’escull més gran de tot el procés, recorda, no va ser tant convèncer els propietaris de cedir el teatre i renunciar a cobrar els dos mil milions de pessetes de l’assegurança, que ja era un gran pas, com negociar la introducció de petits canvis en la sala històrica: “L’incendi va ser tan impactant i va afectar tant la societat barcelonina que els propietaris volien recuperar el teatre idèntic al del 1847, mentre que nosaltres volíem introduir-hi millores i, per exemple, vam aconseguir enretirar algunes avantllotges. També vam intentar fer una grada lateral única a platea, una reforma que hauria permès guanyar visibilitat, però al final es van respectar les llotges originals seguint les condicions dels propietaris”.

Caminal, que va dirigir el teatre fins al 2005, també evoca l’anècdota de la L al teló de vellut, tota una polèmica a l’època. Originalment estava brodada al teló de vellut i els propietaris exigien que quedés ben visible com a símbol del coliseu. Finalment es va resoldre “amb molta imaginació”, projectant-la en el teló. “Hi havia una mentalitat conservadora i l’impacte emocional del moment va entorpir el projecte”.

Aquest dilluns s’estrenarà la Turandot tecnològica de Franc Aleu per commemorar els vint anys del nou Liceu, igual que el 7 d’octubre del 1999 es va programar la de Núria Espert. “En realitat el Liceu es va inaugurar el 5 d’octubre -revela Caminal-, amb una funció popular, i hi ha una altra anècdota que poca gent coneix. Aquell dia el teló de ferro es va encallar a mitja alçada i tots ens volíem fondre. Per sort va quedar en un ensurt!” Per a la inauguració oficial, Caminal va establir que es prescindís de vestir d’etiqueta: “Volíem fer evident que el teatre renaixia amb una vocació popular, que es va traduir en un increment del nombre d’abonats fins a 25.000 i una davallada important de la mitjana d’edat del públic”.

Aquest esforç d’obertura i modernització continua ben present avui dia, vint anys després. “Enguany tenim una temporada molt ambiciosa que respon a un pensament col·lectiu i social -comenta Salvador Alemany-. El nostre objectiu continua sent construir un Liceu de tots i per a tots”. Ho estan intentant. “L’altre dia algú em deia que el Liceu està més de moda que mai” .