KNOCK OUTAquesta setmana l’artista sèrbia Marina Abramovic ha fet setanta anys. També els ha fet el seu excol·laborador i amor de la seva vida, Ulay. Van néixer el mateix dia. Abramovic va tenir una infantesa traumàtica. Va rebre maltractes dels seus pares, que la tenien sotmesa a una tirania militar i mai li van proporcionar un bri d’afecte perquè consideraven que debilitava l’esperit. De petita, quan Marina Abramovic dormia, la seva mare la despertava perquè dormís en posició recta i rígida i feia el llit amb ella dins. Als anys setanta va fugir de casa per no tornar-hi mai més. Va ser quan va conèixer Ulay a Amsterdam. La passió per l’art efímer, la necessitat d’explorar el cos i la ment a través de les performances els va unir en múltiples projectes artístics. A Death self, per exemple, unien els llavis i inspiraven l’aire expel·lit per l’altre fins que s’omplien els pulmons de diòxid de carboni i queien desmaiats. La seva relació va ser, durant molts anys, d’una simbiosi extasiant en connexió amb l’art. El 1980 es van voler casar buscant un ritual que donés sentit a la seva exploració artística. Van decidir que caminarien cadascú des d’un extrem de la Gran Muralla de la Xina fins a trobar-se al mig, on segellarien el seu amor. Es van haver d’esperar vuit anys per obtenir el permís de la Xina. Massa temps. Quan el van aconseguir la relació entre tots dos estava molt deteriorada. Malgrat tot, Abramovic va voler tirar-ho endavant amb la finalitat oposada. Caminarien per la muralla fins que, en trobar-se, s’acomiadarien per sempre. Abramovic tenia aleshores quaranta anys i recorda aquell procés com el més dolorós de la seva vida. Ella, a sobre, es va assabentar que Ulay havia deixat embarassada la guia xinesa que havien contractat. Però volia que l’essència d’aquell amor tan profund tingués un final de la mateixa magnitud. Aquell comiat seria tràgic i radical, però també romàntic i digne de la seva història d’amor.

Es van dir adéu a la Gran Muralla de la Xina el 1988 i mai més no van saber res l’un de l’altre. Ella es va refer traslladant els seus traumes a les experiències artístiques. Abramovic va excel·lir en el seu àmbit. Establerta a Nova York, és un referent mundial de l’art efímer. “Sóc l’àvia de l’art de la performance ”, ha dit d’ella mateixa. El 2010 Abramovic era al MOMA fent un dels seus treballs d’interacció amb l’audiència. En una sala anava rebent tots aquells visitants que es volguessin asseure davant d’ella i mantenir el contacte visual durant un minut sense dir-se res. Però la gran sorpresa va ser l’arribada d’Ulay, vint-i-dos anys després d’haver-se acomiadat a la Gran Muralla. El vídeo és al YouTube. Mireu-lo. Escolliu el que no tingui música afegida per apreciar l’instant en tota la seva contundència. La reacció es instantània. Ella intenta controlar el plor i se li omplen els ulls de llàgrimes. A ell se li posen els ulls vidriosos i abaixa la mirada amb un lleu somriure. Sembla que li demani perdó. I ella finalment estira els braços, el mira amb amor i s’agafen de les mans. Uns segons després, ell s’aixeca i marxa.

Seria bonic pensar que aquest és el meravellós final d’una relació carregada d’afecte etern malgrat els entrebancs. Però la realitat més crua supera la poètica. Ulay ha denunciat Abramovic i li reclama beneficis econòmics dels projectes que van dur a terme. Tot està en mans d’un jutge. La darrera performance que han fet conjunta ha posat en evidència les limitacions de l’art.